DESENA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana he de confessar que una preocupació me comença a rodar pel cap, i és el tema del projecte de millora. He estat mirant el blog i veig que cap mestra s’ha animat a penjar res, per tant ens haurem de posar les piles a veure si les engrescam. Crec que ens costarà, però a la fi, animarem  les mestres de que pengin el material, ja que el tutorial que els varem proporcionar és molt clar i senzill. De totes maneres crec que haurem de ser bastant cansadetes per allò que es vegin forçades a fer-ho con tal de no sentir-nos a noltros demanant: que heu fet blog???

 La veritat és que  tinc la sensació que el temps s’ens vindrà a sobre i haurem de fer moltes corregudes.  J tenim molt de material per anar llegint i elaborar un marc teòric pel treball, a més la professora Carme Pinya, ens ha passat molts enllaços amb informació que estic mirant poc a poc. El gran problema és que el nostre objectiu principal és que les mestres s’animin a fer una entrada setmanal com a mínim al blog, i veig que això ens costarà bastant perquè no les veig massa predisposades. Dimarts varem tenir tutoria amb na Carme Pinya i parlant amb ella me va  venir al cap la idea de posar-lis “feinetes setmanals” a les mestres des Pouet, per anar-les penjant al blog, i ja els he encarregat la primera. Esper que s’animin a fer-la i suposarà un primer pas important. El diumenge faré un repàs al blog i els penjaré la segona feineta, i així cada setmana, d'aquesta forma podrem anar avaluant el grau de participació, i ens servirà per anar treballant el alguns aspectes del projecte de millora com l'avaluació. Ja ho aniré contant!

La setmana que ve han d’obrir una aula de nadons i me vaig oferir per ajudar-les a muntar l’aula, crec que com a practicant me resultarà interessant veure com ho fan per muntar-la, ja que un dia, quan faci feina, me tocarà muntar una aula a jo, i tot i que suposo que imperarà bastant el sentit comú, com tot, me causa intriga saber com seleccionen el material de joc, quins criteris segueixen, com disposen el mobiliari, si segueixen cap ordre establert o si ho fan al gust de la tutora,… la veritat és que m’ha agradat anar a  ajudar perquè he fet una cosa diferent i he vist una ala del centre que no havia tingut l’oportunitat de veure mai; però realment la feina no ha estat tant profitosa a nivell d’aprenentatge com m’esperava perquè pel que he pogut observar, el criteri que fan servir per la disposició dels mobles és l’espai del què disposen i més o manco seguir l’organització que ja ténen les aules que estàn montades. Pel que fa a la decoració , molta cosa es va fent quan ja hi han els infants i la mestra els coneix millor  i pot veure amb quines coses jugaran més o manco i quines els cridaran l’atenció. Aquesta part de decoració me fa molta il.lusió perquè m’agrada molt tot el que és aquest món, i penso que si un dia treballo de mestra tindré una aula preciosa decorada pensant en l’estimulació dels infants i en la bellesa visual, ja que es pot aconseguir perfectament que una decoració sigui polida i els serveixi als infants per estimular-los.

La setmana passada vaig fer referència a un infant un poc mogut. La veritat és que haviem dit que optariem per adoptar l’estratègia de l’ignorància total i el reforç només de les conductes positives, i la veritat és que jo ho faig, però na Joana no, i me sap greu, però si és  tant inconstant no aconseguirem els objectius. Parlant amb na Joana, jo ja li he dit diverses vegades que ella ha de ser més constant amb l’acompliment de les normes, i una altra companya, na Kay, també li diu perquè sinó el proper curs ho passarà malament perquè tindrà vuit infants més i només que en tengui un igual de mogut que el que ja te,  li desbordaran el grup. Me sap greu per ella, però jo ho tenc molt clar, i açò no vol dir que jo sigui ni millor ni pitjor, perquè senzillament es tracta de maneres de treballar, però jo reconeg que amb els infants, amb els meus ho he fet, en un principi fins que no han interioritzat algunes normes bàsiques, una ha de ser cansada,  maleita i més caparruda que els infants, i un cop s’ha aconseguit l’interiorització de les normes, després ja podrem ser més amoroses que maleites, al manco així ho veig jo. Per tant, i des del meu punt de vista,   i ja de cara al curs que ve, na Joana haurà de plantejar-se sèriament que pel principi del curs 2012-2013, haurà de marcar molt clarament i molt estrictament les normes de l’aula, adoptar-les de forma molt constant i sobretot marcar  d’aprop a aquest infant per tal d’aconseguir al llarg del curs uns resultats òptims quant a l’aprenentatge de normes i rutines i funcionament del grup.

Som conscient que ja s’atraca el final de les pràctiques, i quan m’hi poso a pensar, noto com me puja un nus al coll. Sé que me farà molta pena acomiadar-me d’aquests fillets i filletes, que ja considero com a meus, però també he de reconèixer que me fa molta il.lusió acabar per poder recuperar un poc de calma en la meva vida, i sobretot, per poder disfrutar dels meus fills. Ara per exemple, jo estic aquí, un bon dissabte capvespre escrivint aquest diari, i el meu marit i els meus fills són a nedar a Son Bou, s’entén perquè vull acabar les pràctiques, no?

Crec que si m’aturo a pensar, hem tingut una setmana molt tranquila i normal. Potser és perquè noltros esteim més tranquil.les i això els infants ho capten i ho absorbeixen. Sincerament, si no fos per l'infant mogut, la classe seria molt bona de dur perquè la majoria dels infants sempre estàn satisfets, o això ens sembla a noltros, però de vegades penso que dins les classes sempre hi ha infants que necessiten saber-se el centre d'atenció de la mestra, el que els fa diferents són les formes de manifestar-se. Moltes vegades penso en els infants invisibles, que ara, ja som ben conscient que n’hi ha i sé qui són; per això procuro sempre, quan entro a classe a les nou del matí, anar a donar el bon dia a cada un dels infants, sobretot als de la classe dels llagosts, i dir-lis bon dia a cada un i donar-lis un beso i un estim. Crec que donar-li aquest temps exclussiu a ells els fa sentir bé i sentir-se reconeguts. Això crec que és una bona pràctica per sa meva part, i hauré de procurar tenir-la en compte el dia que treballi de mestra.

Novena setmana de pràctiques

Aquesta setmana la meva reflexió comença enfocada cap a la part més decorativa del centre. Vos explic: hem de canviar la decoració dels passadissos de l'escola i ho hem de fer amb el motiu dels sentits, que és el tema de la UD que treballarem aquest trimestre. Arràn del darrer seminari que varem fer amb l'assignatura de Reflexió i innovació, els vaig proposar que la decoració del passadís passés de ser només decoració, per convertir-se en eines d’experimentació, així, l’únic que haurien de fer és posar els elements a l’abast dels infants, í ells ho veurien millor, i també ho podrien tocar. La resposta a les idees que tant els van agradar ha estat que al final posaran la decoració del passadís penjada del sostre com sempre, i així només farà polid. Arràn de tot açò la meva pregunta és: que és més important en aquesta escola, la decoració i la imatge que ofereixen , o els infants i el seu aprenentatge? Sincerament, ara mateix que m’he fixat, veig que tots els motius que es posen per decorar els passadissos i ambientar-los segons els temes escollits, tot, es posa a l’alçada dels adults, i així els infants només ho poden veure bé, si van en braços dels seus pares o mares. Per tant, en una escoleta on en teoria s’intenta “cultivar” l’autonomia dels infants, no haurien de començar per posar-lis totes les coses a la seva alçada? , sobretot perquè no requereixin dels adults que els acompanyen per veure el que han posat?

Decoració a part, aquesta setmana m’ha rodat molt dins el cap un tema que ve provocat per una situació personal que he viscut darrerament.  Aquesta preocupació m’ha fet pensar en el fet que, per desgràcia, actualment hi ha famílies que cada final de mes ténen la gran preocu`pació de pensar com ho feim per "allargar" els diners. Parlo de famílies en l'atur, famílies que no cobren   perquè treballen en empreses on els deben nòmines atrassades, famílies  que no ténen treball i s’els acabarà la prestació de l’atur,…. Totes aquestes situacions realment dramàtiques, me fan pensar que avui en dia, sobretot en les escoles públiques, i més en el segon cicle d’educació infantil, els pares i mares ténen problemes molt més seriosos en els que pensar, i  l’educació dels seus fills passa a un segon pla , perquè està en joc el pà dels seus fills. Crec que  com a futurs mestres , hem de ser molt  conscients d’aquestes situacions, i agraïr, als pares i mares les seves col.laboracions, perquè no sabem quines situacions econòmiques  poden estar vivint  les famílies que ens envolten. Crec que ens ha tocat viure en una època de donar molt i demanar poc, per tal que les famílies no es puguin veure abocades a haver de confessar amb vergonya que no ténen amb què mantenir els seus fills. I si és el cas, l’escola els ha de suposar un lloc on poder parlar del tema amb confiança i sense sentir-se jutjats.

Un altre punt de reflexió important d’questa setmana és que a l’aula dels llagosts tenim un infant del que mai he parlat perquè senzillament pensava que és un infant pillo que sempre crida l’atenció i prou.  Però aquests dies, tinc la necessitat de parlar-ne perquè veig que és un cas que duu molta feina i preocupació a la meva tutora, i crec que ha arribat l’hora de parlar-ne.  És un fillet molt inquiet, molt amorós i encara, en els dos mesos i mitg de pràctiques, no he vist cap tipus de joc amb el que sigui constant, i quan parlo de constància parlo d’un minut seguit jugant al mateix joc.

 Podriem dir que el tipus de joc que dur a terme  és agressiu. Sembla que gaudeix treient les juguines del seu lloc, les tira al terra i ja no hi juga més. Si un altre company juga amb un joc que li crida l’atenció, ell hi va i li pren el joc a la força i després en un instant aquella joguina ja ha perdut el seu atractiu i es dirigeix cap un altre infant. Les estones que juga de forma més constant, ho fa amb un amiguet i el seu joc consisteix en infringir les normes. Per exemple van amb la bici per tots els llocs on la mestra els té prohibits. Si juguen amb cotxes el joc és posar-los damunt la taula del berenar i llençar-los al terra, joc que també està prohibit perquè poden rompre els cotxets. La mestra cada dia es veu amb la necessitat de “castigar-lo” al racó de pensar, però a ell no li fa prou efecte i segueix fent el mateix dia rera dia. La mestra ha arribat un moment en què veu que haurà de demanar ajut als pares perquè el proper curs  tindrà aquest grup més vuit infants més, i si aquest  no està un poc més “tranquil” el grup se li fugirà de les mans.

Davant aquesta situació, la mestra  ha demanat ajut a  l’equip d’atenció primarenca i juntament amb ell estàn tractant de trobar diferents estratègies per aconseguir-ne una que ajudi a l'infant a controlar-se i a no ser tant agressiu i inconstant.

Jo he estat pensant amb el tema i he tret les meves pròpies conclusions al respecte.

-          La primera és que na Joana no ha estat constant amb les normes i els infants,  no les han interioritzades, per tant el curs vinent, na Joana haurà de ser molt perseverant des del primer moment.

-          La segona és que l’objectiu d'aquest infant és atreure l’atenció de la mestra, la qual cosa és evident que aconseguieix, per tant, una estratègia que s’hauria d’intentar  és ignorar-lo totalment, i reforçar-li només les conductes positives.

-          La tercera és que tinc la sensació que l’infant ve molt nerviós ja de casa seva, la qual cosa me fa pensar que pot ser les coses entre els seus pares no estàn prou bé, o que l’infant veu comportaments a la seva casa que no li agraden i els canalitza d’aquesta forma . Per tant, el proper pas hauria de ser aconseguir una entrevista amb els seus pares, i prestar molta atenció a “allò que no diuen” mitjançant gestos, mirades que no es fan, qui entra primer a l’aula dels dos, com i on es seuen,…. Tots aquests detalls podran ajudar a disposar de més informació subliminal, i ajudar a clarificar situacions que ara són hipotètiques.

Arràn d’aquestes conclussions,  he reflexionat  sobre el paper de les mestres de cara a les famílies. Personalment no sé si les famílies són conscients d’aquesta confidencialitat que existeix a les escoles. Podriem dir que en aquest sentit les mestres són com els capellans, banquers, metges, serveis socials, advocats,….. és a dir, són professions en les que tot el que passa queda dins l’espai on es du a terme i no surt d’allà a causa d’aquest “pacte de silenci”. Per tant, si són cinscients d'aquest pacte,  una mestra en un moment determinat, hauria de poder demanar amb confiança: Com estéis a casa? arribeu a final de mes? Vos féis mostres d’estimació?... Perquè totes aquestes coses afecten  els infants directa o indirectament, i aquests ho reben i ho assimilen a la seva manera, i segons com hagi estat aquesta assimilació afecta al seu comportament dins l’escola.

Per tant crec que és molt important, tot i que sé que resulta molt delicat, tenir el màxim d’informació possible sobre l’entorn de l’infant, perquè és un bagatge que el fillet o la filleta porten dins la seva motxilla i és una informació que ens ajudarà a entendre millor alguns comportaments.