Darrera setmana de pràctiques

Dilluns va ser un dia molt mogut perquè els infants van venir a l'escola molt cansats. La mestra ja m'havia comentat que això sol passar quan arriba l'estiu perquè durant els caps de setmana els infants descansen poc.

Aquest dia els fillets estaven molt revolucionats, sobretot un que sempre hi està, però  dilluns encara més. Es va passar el matí pegant i molestant als altres, va arribar un moment que vaig estar tant nerviosa que li hauria pegat un toc al cul. Evidentment no ho vaig fer!, però me va preocupar bastant pensar que me pot passar altres vegades i he de tenir prou recursos per gestionar aquestes emocions negatives. Sé de mestres que van a diferents activitats sobretot esportives, per ajudar a canalitzar l’agressivitat que els puguin provocar alguns alumnes o la seva feina en si, i també sé que açò que m’ha passat a jo li passa a més mestres, el que succeeix és que ningú en parla obertament, imagino que és una mena de “secreto a voces”, per açò me fa un poc de por que aquesta reflexió vegi la llum.

Arràn de sa meva reacció , me vaig quedar tot el capvespre molt preocupada pensant en com ho deben fer les mestres per gestionar en un moment determinat, els nirvis i la tensió que pot provocar una situació d’estrés. Decidida a saber com ho fan elles, dimarts vaig  arribar a l’escola disposada a trobar respostes en l’experiència de les meves companyes. 

Na Joana me va  dir que açò no són coses de les que parlin. Ningú diu: “ahir li hauria embalat un toc a un fillet”; però com ella mateixa diu, a totes els ha passat i els passa alguna vegada, el que succeeix és que no son temes del que un en pugui parlar obertament perquè son molt delicats.  A na Joana li va molt bé anar a Tai chi perquè diu que allà aprén a relaxar-se i a canalitzar tota l’agressivitat que arriba a acumul.lar amb la feina. d’una forma o altra. Fa uns anys hi va haver un cas d’una classe en la que es van confondre els expedients, i aquell grup, que en realitat era poc feiner i  tréia baixes notes,  al canviar-se els expedients amb els del grup que realment eren els feinants i bons estudiants, es van elevar les expectatives del professorat, i amb les expectatives elevades dels professors, també augmentà el nivell de rendiment de l’alumnat; per tant, realment si que ens condicionen les expectatives dels nostres professors, així que a partir d’ara m’he de proposar no etiquetar ningú, i tenir expectatives positives dels infants que me rodegin en un futur, així ells mateixos si s’ho arriben a creure, els faré un gran favor, i a jo també com a futura  mestra.

Després, parlant amb na Kay sobre estratègies perquè els infants facin més cas, ella que fa molts anys que és educadora, pensa que cada infant necessita una estratègia d’intervenció  diferent perquè totes les persones som diferents. Ella pensa que les tècniques conductistes de premi o càstig, mentre no sigui càstig físic ni denigrant, no s’han de perdre de vista perquè sempre es poden fer servir com a recurs;  per tant, no hem de descartar cap metodologia perquè quants més recursos tinguem, millor. Aquest crec que és un altre bon consell ja que com més ampli sigui el ventall de recursos, més possibilitats tindrem de provar alternatives fins trobar la que més ens funcioni.

També vaig parlar sobre aquest tema amb na Silvia Quiran, que és l’altre mestra d’un any. A ella per canalitzar l’agressivitat li va molt bé jugar a bàsket, i diu que moltes vegades ha de comptar fins a deu abans d’actuar. Considera que els anys d’experiència te porten els recursos que faràs servir. “És com si hagis de fer un pastís i has d’anar provant els ingredients que queden millor combinats. Has d’agafar un poc d’aquí, i un poc d’allà i te sortirà la teva pròpia metodologia. Quan la trobis, no l’hauràs de canviar perquè seràn els infants els que sabran que dins aquell espai,  s’han  d’adaptar a aquella manera de fer”. Crec que és, de les tres respostes, la que més s’assembla al que jo vull fer quan sigui mestra, ja que crec que els infants son prou llestos per saber adaptar-se perfectament a les normes independenment del comportament que tenguin a casa seva.

Arràn d’aquesta conversa que ha estat molt interessant, na Joana m’ha parlat de canviar les expectatives que tenim dels infants més agressius i inquiets. Ella diu, i jo ho comparteixo, que allò que esperem dels nostres alumnes i el que els transmetem que esperem d’ells, els condiciona per actuar

Amb na Joana hem arribat a la conclusió que les etiquetes que posem als infants, sempre han de ser en positiu, perquè a la llarga, ella està convençuda que aquestes ens afectaran de forma positiva o negativa, i açò és una estratègia que penso tenir en compte a l’hora de fer de mestra.

Na Joana m’ha confessat que ella ha de fer molta feina a nivell psicològic de pensar en positiu d’alguns infants, sobretot d'un, per no agafar-li mania. Crec que això que m’ha dit és un recurs molt important que també hauré de tenir en compte el dia que treballi de mestra: APRENDRE A PENSAR EN POSITIU .

Divendres va ser  es darrer dia. Per jo va suposar una jornada molt emotiva i me pots creure si te dic que divendres capvespre estava esgotada. La jornada me va suposar una barreja d’emocions, nirvis, plors , riures,….. en definitiva me va provocar una  sobrecàrrega emocional  que me va fer sentir   com si m’hagués passat un camió per damunt.

Abans de les nou del matí quan me prenia es cafè dins sa sala de professors, ja me va agafar sa pena quan li contava a na Núria una jove de l’EAP, que  era es meu darrer dia. Després van entrat dues mestres més i me van veure plorant;   me van demanar què me passava. Els vaig dir que era es darrer dia i entre totes me van entendre perfectament.  Cada una va recordar les seves pràctiques i me vaig sentir molt confortada. Després una filleta me va regalar una pulsera preciosa i me vaig tornar posar a plorar. La meva reacció llavores amb el pare de la filleta era plorar i riure. Per sort ell és professor i ho va entendre perfectament. I és que tots som humans i tots entenem aquesta sensació de “nus al coll” que me va embargar, el que passa és que cada un viu les seves emocions i les gestiona a la seva forma, i la meva és plorant. No passa res! Ja aprendré a controlar-ho, o no!

Varem fer  el bon dia ses tres aules d’un any juntes dins l’aula de ses granotes. Na Carol havia preparat una activitat especial. Portava una maleta plena d’objectes cada un relacionat amb una cançó del cançoner de l’escola, i a més ens va presentar a sa seva guiterra i varem escoltar com sonava cançons del repertori de l’escola. Els fillets i filletes l’han escoltada molt atents, es veu que tot el que te a veure amb la música els agrada i els ajuda a concentrar-se en una sola cosa. Pel futur, m’hauré de plantejar anar a classes de guiterra d’acompanyament, per tenir   un recurs més.

Un cop ha finalitzat l’activitat les mestres ens van fer una sorpresa genial: ens van regalar un bosso per cada una. Ha estat tot una sorpresa i me vaig tornar emocionar.  Es veu que ses mestres estàn molt contentes amb sa nostra feina; a part que  quasi quatre mesos de compartir el dia a dia, han donat per molt i amb algunes d’elles hem arribat a establir vincles, que espero es mantenguin durant molt de temps.

Quan tornarem ser dins l'aula encara no s'havien acabat les emocions. Na Joana m’ha donat un paquetet que ella havia preparat amb una carta escrita per ella on dèia coses molt polides, algunes. És una d’aquelles cartes que guardaré sempre i en moments de “baixa moral” treuré i llegiré per recordar el que hi ha amagat a dintre meu.

Després de tot aquest “subidón” emocional, varem continuar el dia normalment.

Divendres  fèia molta calor, i els infants estaven “malfets”. Dins les aules hi ha moltíssima calor perquè  les aules, això ja ho vaig comentar a l’anàlisi de centre, no estàn orientades cap al nord, i el vent que bufa sempre els dóna  a les bandes on no ténen finestres, per tant  sempre ténen calor perquè no disposen de cap sistema de ventilació natural. A més, es veu que el que va dissenyar el sistema de calefacció i refrigeració de l’escola, no va tenir prou en compte el clima real de l’illa, ja que dins cada aula van posar fins a tres aparells de calefacció, dels quals en sobren dos, i no van pensar que l’escola està en funcionament durant tot el mes de Juliol i no van posar cap aparell de refrigeració de l’espai, la qual cosa fa que durant el mes de Juliol, el fet d’estar dins les aules resulti bastant incòmode i calurós. Aquesta és una altra conseqüència de  no comptar, a l’hora de dissenyar un espai, amb les persones que hi han de treballar a dintre. Dèia que els infants estaven  bastant mal humor a causa de la calor, així que varem sortir al pati ben prest, on per cert,  s’hi estava la mar de bé. Una cosa me crida molt l’atenció d’aquests dies, i és que molts dels infants, es lleven les sabates. És una autèntica lluita el que algunes mestres manténen amb els fillets i filletes que es lleven el calçat, he observat que a P2 també passa, i les mestres han optat per deixar-los que vagin descalços i els posen les sabates a l’hora d’entrar. Açò sí, se les han de posar ells i elles mateixos. A P1, passa el mateix però en petita escala, ja que són una minoria els que se les lleven, i les mestres els renyen perquè alguns es cremen els peus amb el cautxo que està molt calent perquè el sol toca tot el temps al pati. Pel que he pogut veure, hi ha infants que porten sabates noves que els han fet llagues i en aquestos casos les mestres els deixen anar descalços, en altres  les sabates no són noves però les porten sense calcetins i també han tingut llagues, per tant també els deixen, i altres crec que és perquè els suen els peus i es senten més còmodes amb sabates fora. Sigui com sigui, veig que com més insisteixen les mestres en no llevar-se el calçat més insisteixen ells en fer-ho; per tant, crec que la sol.lució més apropiada és deixar-los que se les llevin i ensenyar-lis a posar-se-les ells sols, com el que han fet les mestres de dos anys.

Quan va arribar l’hora de venir a cercar els infants, me vaig anar acomiadant de cada un d’ells amb una forta abraçada i una besada. Ells, evidentment no enténen el concepte “no ens veurem més” i s’han acomiadat de jo com cada divendres. Els pares i mares també s’han acomiadat normal, tret dels que na Joana els anava dient que era el darrer dia meu de pràctiques que m’han desitjat molta sort i que trobi feina prest.  Una altra mare s’ha presentat amb un ramellet molt mono i ha estat un detall molt polid. M'ha fet sentir molt feliç perquè això m'ha demostrat que potser no tant sols he fet la bona feina de cara a na Joana, sinó que els pares i mares també han vist alguna cosa en jo que els ha fet veurer-me amb bons ulls fins al punt de tenir un detall amb jo, i està clar que els ulls dels pares i mares dins l'aula són els infants i la seva forma de parlar-lis de jo o de referir-se a jo. Per tant, crec que he fet una bona feina durant les meves pràctiques, al manco he establert vincles amb bastants infants, i això és molt positiu.

En definitiva ha estat un fantàstic darrer dia de pràctiques, tot i que no ens deixarem de veure perquè jo hi aniré els dies previs a l’actuació de final de curs, i el dia del festival també. A més hem quedat que com que no canviaran les contrassenyes del blog, els podrem anar controlant les feines i jo els he dit que igualment cada setmana els enviaré feinetes i les aniré animant, via mail, a seguir publicant al blog, i varem quedar amb na Lourdes, que me poden telefonar quan vulguin i que jo hi puc anar a fer-lis alguna sessió intensiva de repàs de blog. Per tant, seguirem fent feina encara que no quedi constància enlloc, o potser ho aniré publicant al blog, ja ho veurem!

Penúltima setmana de pràctiques

Aquesta  setmana ha estat extranya i especial alhora.

Suposo que és perquè s'apropa  s'hora d'acomiadar-me de sa gent amb sa que  m'he relacionat al llarg d'aquests tres mesos i mig i vull aprofitar el temps per dedicar-lis a ells i elles. Crec  que per aquest motiu m'he relaxat un poc de ses meves obligacions "reflexives" i m'he  dedicat més a gaudir de la seva companyia i no pensar tant. Al llarg d'aquest temps hi ha hagut temps per tot; i crec que ara, al manco aquesta setmana, ho ha estat per disfrutar el moment. Així i tot, m'anadono que he trobat  tema sobre al que dedicar la meva  relfexió. 

No ho havia comentat abans, però tenim un infant al que fa un mes que han llevat el bolquer. La veritat és que a l’hora de fer pixus tot va bé; més o manco al principi cada hora el sèiem al vàter perquè fes pix. De vegades en fèia i d’altres no, pero més o manco aquesta part està ben controlada. El problema el tenim amb les defecacions que no les controla gens i això és un problema amb el que batallem ja fa un mes. Tant na Joana com jo mateixa pensem que la seva família va tenir massa pressa per llevar-li el bolquer perquè no vèiem a l'infant prou preparat tot i ser dels grans de la classe; però els seus pares li volien llevar i nosaltres ho hem hagut de recolzar.  He estat cercant informació sobre el control d’esfínters, i la majoria d’articles que he llegit te diven ben clar que s’ha de ser pacient i sobretot esperar a que sigui l’infant el que ho demani, o al manco veure que l’infant se n’adona de quan fa pix o caca i que ho diu i n’és conscient. El problema que tenim amb aquest infant és que si ell fa caca ni siquiera se n’adona de que n’hagi fet i si el seiem al vàter perquè en faci es posa a plorar i diu  que al vàter no hi vol seure. Hem parlat amb la seva mare i a casa també es fa la caca a sobre per tant creiem que és un problema on hi ha una gran part de necessitat de cridar l’atenció. Imagino que si parlessim amb un "psicoanalista freudià" ens diria que l’infant es troba atrapat en una fase de la que no vol sortir perquè vol seguir sent un bebé, o alguna cosa per l’estil. Jo, per sa meva part, estic convençuda i així li he dit a na Joana , que quan hi hagi un altre fillet o filleta dins la classe a qui se li llevi el bolquer, llavores el problema  quedarà sol.lucionat perquè ell voldrà ser el centre de les alegries de la mestra. Ja que he pogut observar al llarg de tot aquest temps dins l'aula, que la idea d'aquest infant en concret és cridar l'atenció sempre seguid.

Dimecres vaig ser a l’aula d’una altra mestra perquè l’havia d’ajudar a fer fotos mentre els infants fèien experimentació amb pasta. S’estructura de sa sessió és sa mateixa de  totes les sessions de  ses activitats que es fan a s’escoleta: ens seiem a sa rotllana, expliquem què farem, amb quin material, i després es seuen en aquest cas, i esperen que la mestra els repartesqui el material per jugar. 

Sa veritat és que s’experimentació és una activitat molt interessant perquè suposa que l’infant hi te un paper molt actiu, i que tot el que faci dependrà de sa seva creativitat i iniciativa. Està molt bé  però pel meu gust, aquesta activitat d’experimentació ha estat massa dirigida; és a dir, els filets i filletes ténen els materials que els han donat  (allisadors i motllos per plastilina) i no en poden anar a cercar més ni sortir de sa zona habilitada per experimentar. Per jo experimentar implica més llibertat perquè en teoria es tracta de fer una activitat de descoberta i s’hauria de poder viure més lliurement i deixar que els fillets i filletes hi afegissin els materials per mesclar en l’experiment. Imagino que no es fa així per manca de moltes coses: recursos humans, aules preparades i ben buides per poder-les embrutar,…. I entenc perfectament que no es faci com a jo m’agradaria, però durant aquests tres anys de carrera ham pogut veure activitats d’experimentació on se dóna molta llibertat d’acció als fillets i filletes i per jo son molt polides de fer, i molt riques pel desenvolupment cognitiu dels infants;  per altra part, entenc que davant la manca de possibilitats, aquesta esperiència  està molt bé, i va resultar gratificant pels infants i per jo que ho vèia. Així i tot,   com a futura mestra que som i com una futura mestra que espera tenir l’oportunitat de fer moltes coses noves i diferents, penso que tot és millorable,  però per descomptat  valoro positivament la intenció de les mestres amb aquesta activitat d’experimentar amb pasta.

El dijous varem anar a s’aula d’experimentació. L’estructura que es fa servir per dur a terme l’experiència és la mateixa que he explicat abans però en aquest cas es fa servir d’un titella que és el referent que dirigeix s’activitat. És un drac que es diu Puf.   Abans de posar-se a jugar amb tot el material disponible per experimentar, es fa una activitat relacionada amb un sentit en concret. Avui tocava el gust i els han deixat provar   diferents aliments o condiments com llimona, taronja, sucre i sal. Després els infants s’han pogut dirigir al lloc on més els vingués en gana de l’aula i posar-se a jugar. El paper de les mestres és el d’observar; tot i que de tant en tant poden intervenir en el joc d’algun fillet o filleta si ho consideren oportú. Pel que he pogut observar, els infants els crida l’atenció tot allò que fa renou i les coses per les que s’hi pot mirar (ulleres, plàstics, paper de celofan…). Crec que és una experiència molt positiva pels infants perquè els ofereix diferents maneres de jugar amb materials totalment novedosos per ells;  però considero que estaria millor si es fes en petit grup per afavorir un ambient de calma, concentració i garantitzar el plaer amb  a través del joc.

La setmana que ve ja s’acaben ses pràctiques! I aquesta setmana estic intentant disfrutar al màxim i estar sobretot amb els meus “bitxets”.  El que passa és que he d’anar amb compte perquè no els vull malcriar; ja que m’estic donant compte que els he abraçat molt i els he besat i agafat en braços més del que ve essent habitual, i açò a ells els   agrada molt; però  tenc por que si els faig moltes “amorosies” després sa que pagarà ses conseqüències de ses meves “males obres” serà na Joana, i no ho voldria per res del món.

Divendres  a la una erem pocs i els he fet massatge a l’esquena. Hem jugat a un joc en el que jo els dibuixava una cosa a l’esquena i ells m’havien de dir què els havia dibuixat. Després fèia com si els borrés el dibuix i en fèiem un altre. Amb aquest joc hem estat ben bé mitja hora fent una activitat relaxada i als infants els ha agradat i a jo també, perquè també m’ha permés descansar. La setmana que ve vull gaudir al màxim del temps que me queda i vull acomiadar-me dels bitxets amb molta alegria perquè els veuré pels assatjos del festival de final de curs,  ja que el dia del festival les ajudaré perquè me van demanar si hi voldria anar i vaig dir que sí encantada.

Dotzena setmana de pràctiques

Si he de definir el que ha estat aquesta setmana amb una paraula te diria que ha estat diferent, perquè no he fet el mateix cap dia.  Sa veritat és que  ha estat una setmana molt moguda on he tingut poc temps de reflexionar tot i que he tingut l’oportunitat de viure diferents facetes de l’escola, lo qual essent una alumna en pràctiques, resulta força interessant. Pero aniré amb ordre per no perdrer-me cap informació.

El dilluns na Carol i jo, varem passar pràcticament tot el matí dins l’aula dels sentits fent fotos. Hem decidit que pel darrer seminari a les nostres companyes els presentarem aquesta aula i el que es fa a dins, perquè ens sembla més interessant que presentar-lis el blog de l’escola, ja que el que hem vist a aquesta aula ens ha resultat enriquidor i més motivador. Per jo va ser un matí molt productiu perquè me vaig  fixar com ho fèia na Carol per fer les fotos i li vaig  estar demanant en quins detalls dels objectes es fixava i com ho havia de fer per treure una foto amb detall. Puc dir que  he aprés coses del món de la fotografia que crec que quan sigui mestra podré fer servir i així elaborar documentacions més precises i riques estèticament.

El mateix dilluns els  varem enviar la feineta de la setmana a les mestres. Abans vaig estar mirant el blog i sa veritat és que estic  molt orgullosa perquè totes fora dues estàn fent les feines puntuals, per tant crec que de seguir així i d’aconseguir implicar a les que ens queden, haurem aconseguit l’objectiu del projecte de   millora. El que no sé és si quan tinguem aquest assolit, ens n’haurem de fixar un altre o si ja ho podrem donar per bò. La veritat és que la propera feineta que els donem serà que pensin elles mateixes algun tema que podrien publicar ja que trobem que la “roda” de publicar cada setmana, la ténen ja bastant assolida. Els blogs que més me preocupen són el de Recursos i el de Notícies, que veig que les mestres no els faran servir perquè amb els del seu cicle sembla que en ténen prou. Ho haurem de consultar amb na Carol i veure si els deixem i els donem feines per penjar a aquestos blogs més oblidats o si els eliminem i ens centrem en els de cicle. La veritat és que estic molt animada perquè veig que la feina de motivació que hem portat a terme durant aquestes setmanes ha donat bons resultats. Esperem que continuïn així. Crec que el nostre projecte de millora s’ha anat afiançant poc a poc entre les mestres a mesura que entre elles hi han anat agafant confiança i perdut la por. M’ha agradat veure que entre elles parlen de coses que hi publicaran i que quan fan fotos algunes ja diuen: “aquesta pel blog”, per tant podem dir que ja les hem animades a publicar, i crec que no seré agosarada si dic que l’objectiu que publiquin cada setmana també l’aconseguirem aviat perquè la setmana que ve estic segura que totes publicaran la seva feineta. Açò ja ho contarem.

El dimarts hi va haver  jornada de portes obertes . La veritat és que les portes obertes van anar molt bé, el que no hi va anar tant és la participació de la gent. Poquíssimes famílies van visitar les aules i les mestres estaven un poc decebudes. Personalment crec que potser l’horari no era el més adequat (de 18 a 19:30), pero també considero que de vegades s’ha de treballar més per implicar les famílies i que aquesta feina ha de ser constant i no puntualment. Pel que he pogut observar a P1, i a aquesta escola, la participació de les famílies només es demana de forma puntual per fer tallers, pero es podria fer més sovint, per exemple convidant a les famílies a contar un conte a la classe o a veure una sessió d’experimentació, a fer una activitat plàstica,…. Això es fa a P2 però a P1 no, i crec que no s’hauria de posar límits a la participació activa de les famílies en l’escola perquè és important pels infants perquè seria una forma de treballar més "a la una" i en alguns casos d'infants que no estàn acostumats a tenir límits els aniria molt bé, i pel centre també, perquè al obrir-se més a la participació activa de les famílies, la seva feina es podria avaluar des d'una perspectiva més "externa" com són els pares i les mares.  Però tot açò s’ha d’anar treballant poc a poc i des de principi de curs.

Aquests dies començ a perdre la son i els nirvis me comencen a visitar. És perquè ja sé que arriba el final d’aquesta etapa, i me preparo psicològicament per un acomiadament que me resultarà penós.  Aquesta part és un aprenentatge que considero molt important de cara a la futura professió que m’agradaria desenvolupar. Penso que durant la vida professional d’un docent, passen per les seves mans mils d’infants amb mils d'històries diferents per contar, i el o la mestra ha de ser prou professional per sobreposar-se a les penes i alegries que aquests li provoquen . Cada vegada que penso en deixar de veure en D. amb tot el que m’ha costat establir vincles amb ell; amb en E. amb lo pillo i amorós que és; amb na G. que me “l’emportaria a casa”, de xata com és; amb na N. amb lo remenosa que és,……. Se me forma un nus al coll que me costa reprimir, però ho he de fer perquè aquest nus formarà part de sa meva vida professional cada  final de curs, cada final de període de substitució, cada final d’etapa,…. I m’hauré d’acostumar a conviure amb aquesta sensació perquè formarà part de sa meva vida, pero així i tot crec que el divendres 8 de Juny, aquesta pena en algun moment me sortirà perquè som humana i molt ploraire, només esper que no me surti davant els meus “bitxets” perquè es retgiraran. El que està clar que aprendre a controlar aquesta emoció, és un aprenentatge  que hauré de fer perquè formarà part de sa meva feina en un futur esper no molt llunyà.

El dijous vaig anar d’excursió amb els infants de dos anys.  Va ser divertida i me van cridar l’atenció diverses coses. Per exemple, me va cridar l’atenció que si anem a passar el dia al camp, en haver dinat ens tanquem dins l’esglèsia, que s’hi està molt bé, però en comptes de jugar amb cotxets i animalets, les mestres haurien pogut contar contes i cantar cançons o preparar activitats més relaxades perquè els infants estaven esgotats i tots fins i tot les adultes, haurien agraït tenir un moment de relax. Imagino una musiqueta molt suau i tots estirats al terra o escoltant un conte dins la fosca de l’esglèsia. He de reconèixer que el recurs de les joguines i els contes està molt bé, pero tenint en compte l’ambient que ens rodetja, se podria prescindir de dur joguines i intentar fer alguna cosa més especial. Crec que un conte amb titelles representat per totes les mestres juntes, hauria estat genial, i acabaria de rodonir la sortida.

Pel que fa a l’organització  molt bé. Es nota que ja fa molts anys que fan aquesta diada i ja ho tenen tot per mà. Així i tot, si no vaig errada l’excursió ha estat organitzada i preparada des de fa un mes i mitg. Hem de tenir en compte que per dur a terme una sortida com aquesta s’han de mirar moltes coses; aspectes com nombre d’infants que vindran. Els que no vindran si aniran a l’escola o no i amb quin grup quedaran. Els que parteixen han de signar autoritzacions, mirar menús, infants alèrgics, adults que han d’acompanyar, mirar que el preu no surti massa car, els dies que hi han d’anar,….. per tant és una tasca que no es pot fer d’un dia per l’altre i que s’han de tenir en compte tots els inconvenients que podrien sorgir, com per exemple que hi hagi prou cotxes particualrs perquè si un infant es fes mal l’han de menar al metge, tenir telèfons de tothom, dur una farmaciola, que els infants duguin roba de recanvi, bolquers, crema de sol posada, capell,…. En definitiva, no m’extranya que es facin tant poques sortides perquè “els darreres” són molt llargs i de molta responsabilitat. Ara, és una experiència que pels infants suposa una gran dosi d’autonomía ben necessària, ja que possiblement es tracta del primer cop en l'any, que  passen tot el dia amb persones que no són de la seva família.

Quant als adults acompanyants, també molt bé. Ens van acompanyar quatre al.lotes del cicle superior, que en un principi estaven un poc aturades, però que amb els infants van estar molt bé i els van saber entretenir. Jo me vaig dedicar a ajudar allà on trobava que fèia més falta, i la veritat és que com que els fillets i filletes estaven prou servids, vaig  poder ajudar a na Lourdes (sa directora) amb els berenars, servir taula,….. que també és important.

El divendres vaig anar a la mateixa excursió, però amb els d’un any i la veritat és que hi ha una gran diferència quant a autonomia i acceptació i respecte de normes. Imagin que hi han molts factors  que hi intervenen, però els de dos anys a la primera ja creuen, i ells mateixos es repartien els gots per beure, i van molt per lliure. Als d’un any, pràcticament els hi has de fer tot, i la feina a fer és molt més d’estar amb i per ells. Així com el dijous vaig poder ajudar més dins la cuina, el divendres vaig haver d’estar tot el temps amb els infants, tot i que també ens acompanyaren quatre alumnes del cicle superior que eren molt al.loteres i amb els infants varen estar genials, però els infants d’un any no estàn tant àgils a l’hora de caminar per les pedres, ni a l’hora de menjar-se el panet, ni a l’hora de beure, per no parlar del canvi de bolquers, o del dinar. Crec que dels trenta infants, només cinc sabien menjar sols, i penso que això és un problema dels pares i mares perquè l’autonomia s’ha de practicar i per fer-ho primer hi ha d’haver una confiança per part dels pares i mares en els seus fills de que ells i elles estàn preparats per aprendre i el que sigui que aprenguin ho faran bé i si embruten no passa res!

Realment m’ha sobtat veure que hi havien tants pocs infants que sabien menjar sols; perquè els meus fills a l’any ja menjaven sols perquè jo volia que així fos ja que donar-lis autonomía a ells implicava tornar-me llibertat a jo, i per jo era molt important anar recuperant poc a poc la meva llibertat, però pel que he vist, hi ha molts infants que tot i beure amb got, no en saben perquè només hi beuen a l’escola, i menjar-se el panet tancat, tampoc en saben perquè a la majoria els donen el pà a la boca en petits trossets. Per tant, crec que és molt important que des de  l’escola es dóni a l'autonomía la importància que té, i que aquesta es faci visible als ulls dels pares i mares a través  d'una documentació adequada, o l'organització d'unes jornades per aprendre a ser i deixar ser autònoms;  donar pautes als pares i mares perquè aprenguin a ensenyar als seus fills a ser autònoms. D’aquesta manera, la feina que es fa des de l’escola, es podria veure reforçada des de casa, i així, tots "remarien" cap al mateix lloc.

Onzena setmana de pràctiques

Aquesta setmana m'he posat  jo mateixa els deures i he intentat fixar-me en dos aspectes claus que se suposa que s'han de treballar  durant els cicles d'educació infantil, i a les escoles de zero a tres, hi figura com un important objectiu a assolir a nivell de currículum, i un aspecte rellevant a treballar a nivell de PEC. Un d'ells és   l'autonomía dels infants.

L'altre moment important és el que suposa   l'acomiat de la família i la benvinguda dins l'aula. M'estic referint al moment d'entrada a l'aula. 
En relació amb aquest darrer, Carme Thió de Pol i Pep Llanes en parlen  com un moment que per l'infant suposa un dels més importants del dia pel fet que s'ajunten en el mateix instant les dues persones o referents més immediats i que per tant,  l'infant més valora en la seva vida, i com a tal, s'ha de tenir molta cura perquè no pugui suposar un moment negatiu ni dramàtic. Pel que he  observat, els infants quan entren dins l'aula amb els seus pare, mare o persona que l'acompanya, en un primer moment es queden com  aturats mirant la resta avam què fan. Alguns en el moment en què l'adult, sobretot passa quan l'acompanyant és el pare o la mare, s'ha d'acomiadar definitivament,  viuen moments de plors i els adults reaccionen retrassant la seva marxa en un intent de calmar l'angoixa del seu fill o filla.  Altres adults surten ben decidits rient i dient-lis amb un bon somrís als seus fills: "tranquil, no passa res, t'ho passaràs bomba i jo prest tornaré ser aquí". Evidentment els infants ploren dos segons més, després en el mateix moment en que algun joc els crida l'atenció ja no s'enrecorden ni del pare ni de la mare ni de ningú més. Però el que més m'agrada i ho considero una bona pràctica, és que la mestra reb a cada infant de forma individual. És a dir, està sempre pendent de la porta mentre no han arribat tots els infants, i quan sent  que s'obre, ja deixa el què està fent i es dirigeix cap a l'entrada de l'aula per  rebre el fillet o filleta amb un "bon dia tal, com estàs? que has dormit bé?, que estàs content?" mentre diu tot això na Joana ja està de genolls al terra i espera amb els braços oberts per donar una abraçada i una besada a l'infant que acaba d'entrar. Després, un cop ha saludat  l'infant s'aixeca quedant a l'alçada de l'adult i li demana com ha dormit el seu fill o filla, si està bé, i intercanvien impressions. Aquesta me sembla una bona pràctica perquè és una "costum" que va començar possiblement com un pla d'acció per rebre les persones individualment, i amb la repetició s'ha convertit en una bona praxis amb la que  dóna a l'infant un moment inportant de protagonisme que el fa sentir bé, i això ajuda a enriquir la seva autoestima, i als pares també els dóna seguretat i confiança el fet de veure que la mestra els dedica un temps exclussiu a ells per parlar dels seus fills, la qual cosa agraeixen.

Pel que fa a l'autonomia he de reconèixer que s'està treballant més des que dins l'aula som dues.   I la mateixa mestra reconeix que estant sola moltes feines que ja haurien de fer els infants les  fèia ella per anar més de pressa: recollir les joguines, repartir els berenars, posar els coixins a l'estora..... són petites responsabilitats que els infants ja haurien de tenir assumides perquè esteim a final de curs, i he vist que les estàn assumint des que jo hi som. Aquí ténen a veure diversos factors, però els que pel que he pogut observar han fet més falta són la constància, la perseverància  i la repetició contínua de les normes per part de la mestra. Aquests són aspectes que he pogut observar absents i que jo poso a la pràctica perquè som més estricte i més constant, i ens està donant bons resultats; per tant crec que he duit a terme un pla d'acció molt determinat per aconseguir els objectius que eren:
-que els infants ajudin a recollir les joguines.
-que vagin a cercar el seu coixí per seure a l'estora i després el tornin a deixar.
-que els infants vagin al restiller a cercar el seu taleg del berenar.
D'aquests tres objectius podem dir que ho esteim aconseguint tot de cada dia millor.
Les joguines les reculleixen amb jo devora amb la capsa de les joguines als braços i força dir:" venga ara toca el cotxe,..... i ara vull un avió,..... i avam qui me dur una moto...." és a dir de forma lúdica.
Pel que fa als coixíns,  cada un va a cercar el seu coixí i el posa damunt l'estora, fins i tot me duen el meu, i l'objectiu també està bastant assolit. Quan acabem l'activitat de la rotllana els infants van a deixar el seu coixí al seu lloc, i ho fan bastant bé, sempre hem d'ajudar més a alguns i recordar-li a altres, però per general està bastant bé; i finalment quan acabem de cantar el "nyam, nyam" ells es dirigeixen a cercar el seu taleg del rastiller i ho fan la majoria. De fet, Carme Thió de Pol i Pep Llanes parlen que a través de la ritualització que es duu a terme a l'escola, els infants exerciten la seva autonomia, per tant es converteixen en activitats privilegiades i insubstituïbles pel desenvolupament de les capacitats i l'aprenentatge dels infants i també del seu benestar.
Per tant, el pla d'acció ha donat fins el moment, bons resultats. Només hi falta que el temps i la constancia ho convertesquin en una bona pràctica.
De tot açò que he explicat avui me queden unes paraules al cap que són com una pluja d'idees  a tenir en compte a l'hora de ser una mestra en ple rendiment. Aquestes paraules són: constància, perseverància, repetició, ajudar, joc, imitació, donar temps, respectar el temps dels infants, tenir paciència, ser estricte, posar normes, posar límits,  ser amorós, reforçar positivament, ser agraïd, estimar, confiança, respectar, donar protagonisme, empatía, escoltar, mirar a la cara, contacte físic,...............................

Avui, diumenge 13 de Maig, queden exactament 26 dies per acabar les pràctiques. La veritat és que aquesta ocasió ja ens permet donar un cop d'ull al retrovisor i començar a parlar de com han canviat les coses en el sentit de les pors i les inseguretats.

Recordo com al principi tant de les pràctiques com de l'assignatura de Reflexió i innovació, me posava dins el llit els vespres i me costava molt dormir-me perquè el meu cap donava voltes i voltes rumiant tot el que me vindria damunt i el difícil que me resultaria treure-ho tot endavant.

Me va costar molt conciliar la meva vida familiar amb la d'estudiant en pràctiques, me va suposar mals de cap i alguna llàgrima. Me va suposar mirar-me als meus fills el vespre mentre dormien i dir-lis amb carícies i besades que "els estimava molt però que sa mamà està un poc nerviosa".

I poc a poc, de forma natural, com han de passar les coses, tot va començar a rodar de forma tranquil.la com diuen en castellà "sin prisa pero sin pausa".

I ara he aprés a gaudir del que faig, els "meus bitxets" com els  dic als fillets i filletes de la classe dels llagosts han passat a formar part de la meva vida i jo de la seva. Els seus pares i mares me miren amb bons ulls i me ténen en consideració, la qual cosa és fantàstica i me fa sentir molt bé.

Les mestres des Pouet en general me ténen com una més, i comparteixen els seus comentaris i les seves bromes amb jo, i jo amb elles, faltaria més!

I na Joana, que vos puc dir d'aquesta tutora que m'ha tocat que és un àngel! crec que quan acabi les pràctiques serà a la que més enyoraré, a na Joana, amb sa seva forma tant dolça de xerrar, amb es seu caràcter tranquil i positiu, amb sa seva alegria per sa feina, i sobretot amb s'amor que sent per es seus fillets i filletes.

Si me demanassin què he aprés d'ella, ara mateix no sabria què contestar, perquè el que he aprés de na Joana va  més enllà del que passa dins una aula, és més que una estratègia o un recurs perquè els infants escoltin o es posin a recollir, és més profund, per açò és un aprenentatge inconscient que me sorgirà poc a poc en situacions que se me presentaran el curs que ve quan torni fer pràctiques, o en un moment determinat en una situació concreta, i llavors me vindrà a la memòria una reacció de na Joana o una paraula que li vaig escoltar, o una forma de mirar els infants i diré "que ho veus, açò ho féia o ho dèia na Joana".

El que tenc clar és que fins el dia d'avui, de tot el que m'ha passat durant les pràctiques fins ara, a la que més recordaré serà a ella.

Gràcies Joana

DESENA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana he de confessar que una preocupació me comença a rodar pel cap, i és el tema del projecte de millora. He estat mirant el blog i veig que cap mestra s’ha animat a penjar res, per tant ens haurem de posar les piles a veure si les engrescam. Crec que ens costarà, però a la fi, animarem  les mestres de que pengin el material, ja que el tutorial que els varem proporcionar és molt clar i senzill. De totes maneres crec que haurem de ser bastant cansadetes per allò que es vegin forçades a fer-ho con tal de no sentir-nos a noltros demanant: que heu fet blog???

 La veritat és que  tinc la sensació que el temps s’ens vindrà a sobre i haurem de fer moltes corregudes.  J tenim molt de material per anar llegint i elaborar un marc teòric pel treball, a més la professora Carme Pinya, ens ha passat molts enllaços amb informació que estic mirant poc a poc. El gran problema és que el nostre objectiu principal és que les mestres s’animin a fer una entrada setmanal com a mínim al blog, i veig que això ens costarà bastant perquè no les veig massa predisposades. Dimarts varem tenir tutoria amb na Carme Pinya i parlant amb ella me va  venir al cap la idea de posar-lis “feinetes setmanals” a les mestres des Pouet, per anar-les penjant al blog, i ja els he encarregat la primera. Esper que s’animin a fer-la i suposarà un primer pas important. El diumenge faré un repàs al blog i els penjaré la segona feineta, i així cada setmana, d'aquesta forma podrem anar avaluant el grau de participació, i ens servirà per anar treballant el alguns aspectes del projecte de millora com l'avaluació. Ja ho aniré contant!

La setmana que ve han d’obrir una aula de nadons i me vaig oferir per ajudar-les a muntar l’aula, crec que com a practicant me resultarà interessant veure com ho fan per muntar-la, ja que un dia, quan faci feina, me tocarà muntar una aula a jo, i tot i que suposo que imperarà bastant el sentit comú, com tot, me causa intriga saber com seleccionen el material de joc, quins criteris segueixen, com disposen el mobiliari, si segueixen cap ordre establert o si ho fan al gust de la tutora,… la veritat és que m’ha agradat anar a  ajudar perquè he fet una cosa diferent i he vist una ala del centre que no havia tingut l’oportunitat de veure mai; però realment la feina no ha estat tant profitosa a nivell d’aprenentatge com m’esperava perquè pel que he pogut observar, el criteri que fan servir per la disposició dels mobles és l’espai del què disposen i més o manco seguir l’organització que ja ténen les aules que estàn montades. Pel que fa a la decoració , molta cosa es va fent quan ja hi han els infants i la mestra els coneix millor  i pot veure amb quines coses jugaran més o manco i quines els cridaran l’atenció. Aquesta part de decoració me fa molta il.lusió perquè m’agrada molt tot el que és aquest món, i penso que si un dia treballo de mestra tindré una aula preciosa decorada pensant en l’estimulació dels infants i en la bellesa visual, ja que es pot aconseguir perfectament que una decoració sigui polida i els serveixi als infants per estimular-los.

La setmana passada vaig fer referència a un infant un poc mogut. La veritat és que haviem dit que optariem per adoptar l’estratègia de l’ignorància total i el reforç només de les conductes positives, i la veritat és que jo ho faig, però na Joana no, i me sap greu, però si és  tant inconstant no aconseguirem els objectius. Parlant amb na Joana, jo ja li he dit diverses vegades que ella ha de ser més constant amb l’acompliment de les normes, i una altra companya, na Kay, també li diu perquè sinó el proper curs ho passarà malament perquè tindrà vuit infants més i només que en tengui un igual de mogut que el que ja te,  li desbordaran el grup. Me sap greu per ella, però jo ho tenc molt clar, i açò no vol dir que jo sigui ni millor ni pitjor, perquè senzillament es tracta de maneres de treballar, però jo reconeg que amb els infants, amb els meus ho he fet, en un principi fins que no han interioritzat algunes normes bàsiques, una ha de ser cansada,  maleita i més caparruda que els infants, i un cop s’ha aconseguit l’interiorització de les normes, després ja podrem ser més amoroses que maleites, al manco així ho veig jo. Per tant, i des del meu punt de vista,   i ja de cara al curs que ve, na Joana haurà de plantejar-se sèriament que pel principi del curs 2012-2013, haurà de marcar molt clarament i molt estrictament les normes de l’aula, adoptar-les de forma molt constant i sobretot marcar  d’aprop a aquest infant per tal d’aconseguir al llarg del curs uns resultats òptims quant a l’aprenentatge de normes i rutines i funcionament del grup.

Som conscient que ja s’atraca el final de les pràctiques, i quan m’hi poso a pensar, noto com me puja un nus al coll. Sé que me farà molta pena acomiadar-me d’aquests fillets i filletes, que ja considero com a meus, però també he de reconèixer que me fa molta il.lusió acabar per poder recuperar un poc de calma en la meva vida, i sobretot, per poder disfrutar dels meus fills. Ara per exemple, jo estic aquí, un bon dissabte capvespre escrivint aquest diari, i el meu marit i els meus fills són a nedar a Son Bou, s’entén perquè vull acabar les pràctiques, no?

Crec que si m’aturo a pensar, hem tingut una setmana molt tranquila i normal. Potser és perquè noltros esteim més tranquil.les i això els infants ho capten i ho absorbeixen. Sincerament, si no fos per l'infant mogut, la classe seria molt bona de dur perquè la majoria dels infants sempre estàn satisfets, o això ens sembla a noltros, però de vegades penso que dins les classes sempre hi ha infants que necessiten saber-se el centre d'atenció de la mestra, el que els fa diferents són les formes de manifestar-se. Moltes vegades penso en els infants invisibles, que ara, ja som ben conscient que n’hi ha i sé qui són; per això procuro sempre, quan entro a classe a les nou del matí, anar a donar el bon dia a cada un dels infants, sobretot als de la classe dels llagosts, i dir-lis bon dia a cada un i donar-lis un beso i un estim. Crec que donar-li aquest temps exclussiu a ells els fa sentir bé i sentir-se reconeguts. Això crec que és una bona pràctica per sa meva part, i hauré de procurar tenir-la en compte el dia que treballi de mestra.

Novena setmana de pràctiques

Aquesta setmana la meva reflexió comença enfocada cap a la part més decorativa del centre. Vos explic: hem de canviar la decoració dels passadissos de l'escola i ho hem de fer amb el motiu dels sentits, que és el tema de la UD que treballarem aquest trimestre. Arràn del darrer seminari que varem fer amb l'assignatura de Reflexió i innovació, els vaig proposar que la decoració del passadís passés de ser només decoració, per convertir-se en eines d’experimentació, així, l’únic que haurien de fer és posar els elements a l’abast dels infants, í ells ho veurien millor, i també ho podrien tocar. La resposta a les idees que tant els van agradar ha estat que al final posaran la decoració del passadís penjada del sostre com sempre, i així només farà polid. Arràn de tot açò la meva pregunta és: que és més important en aquesta escola, la decoració i la imatge que ofereixen , o els infants i el seu aprenentatge? Sincerament, ara mateix que m’he fixat, veig que tots els motius que es posen per decorar els passadissos i ambientar-los segons els temes escollits, tot, es posa a l’alçada dels adults, i així els infants només ho poden veure bé, si van en braços dels seus pares o mares. Per tant, en una escoleta on en teoria s’intenta “cultivar” l’autonomia dels infants, no haurien de començar per posar-lis totes les coses a la seva alçada? , sobretot perquè no requereixin dels adults que els acompanyen per veure el que han posat?

Decoració a part, aquesta setmana m’ha rodat molt dins el cap un tema que ve provocat per una situació personal que he viscut darrerament.  Aquesta preocupació m’ha fet pensar en el fet que, per desgràcia, actualment hi ha famílies que cada final de mes ténen la gran preocu`pació de pensar com ho feim per "allargar" els diners. Parlo de famílies en l'atur, famílies que no cobren   perquè treballen en empreses on els deben nòmines atrassades, famílies  que no ténen treball i s’els acabarà la prestació de l’atur,…. Totes aquestes situacions realment dramàtiques, me fan pensar que avui en dia, sobretot en les escoles públiques, i més en el segon cicle d’educació infantil, els pares i mares ténen problemes molt més seriosos en els que pensar, i  l’educació dels seus fills passa a un segon pla , perquè està en joc el pà dels seus fills. Crec que  com a futurs mestres , hem de ser molt  conscients d’aquestes situacions, i agraïr, als pares i mares les seves col.laboracions, perquè no sabem quines situacions econòmiques  poden estar vivint  les famílies que ens envolten. Crec que ens ha tocat viure en una època de donar molt i demanar poc, per tal que les famílies no es puguin veure abocades a haver de confessar amb vergonya que no ténen amb què mantenir els seus fills. I si és el cas, l’escola els ha de suposar un lloc on poder parlar del tema amb confiança i sense sentir-se jutjats.

Un altre punt de reflexió important d’questa setmana és que a l’aula dels llagosts tenim un infant del que mai he parlat perquè senzillament pensava que és un infant pillo que sempre crida l’atenció i prou.  Però aquests dies, tinc la necessitat de parlar-ne perquè veig que és un cas que duu molta feina i preocupació a la meva tutora, i crec que ha arribat l’hora de parlar-ne.  És un fillet molt inquiet, molt amorós i encara, en els dos mesos i mitg de pràctiques, no he vist cap tipus de joc amb el que sigui constant, i quan parlo de constància parlo d’un minut seguit jugant al mateix joc.

 Podriem dir que el tipus de joc que dur a terme  és agressiu. Sembla que gaudeix treient les juguines del seu lloc, les tira al terra i ja no hi juga més. Si un altre company juga amb un joc que li crida l’atenció, ell hi va i li pren el joc a la força i després en un instant aquella joguina ja ha perdut el seu atractiu i es dirigeix cap un altre infant. Les estones que juga de forma més constant, ho fa amb un amiguet i el seu joc consisteix en infringir les normes. Per exemple van amb la bici per tots els llocs on la mestra els té prohibits. Si juguen amb cotxes el joc és posar-los damunt la taula del berenar i llençar-los al terra, joc que també està prohibit perquè poden rompre els cotxets. La mestra cada dia es veu amb la necessitat de “castigar-lo” al racó de pensar, però a ell no li fa prou efecte i segueix fent el mateix dia rera dia. La mestra ha arribat un moment en què veu que haurà de demanar ajut als pares perquè el proper curs  tindrà aquest grup més vuit infants més, i si aquest  no està un poc més “tranquil” el grup se li fugirà de les mans.

Davant aquesta situació, la mestra  ha demanat ajut a  l’equip d’atenció primarenca i juntament amb ell estàn tractant de trobar diferents estratègies per aconseguir-ne una que ajudi a l'infant a controlar-se i a no ser tant agressiu i inconstant.

Jo he estat pensant amb el tema i he tret les meves pròpies conclusions al respecte.

-          La primera és que na Joana no ha estat constant amb les normes i els infants,  no les han interioritzades, per tant el curs vinent, na Joana haurà de ser molt perseverant des del primer moment.

-          La segona és que l’objectiu d'aquest infant és atreure l’atenció de la mestra, la qual cosa és evident que aconseguieix, per tant, una estratègia que s’hauria d’intentar  és ignorar-lo totalment, i reforçar-li només les conductes positives.

-          La tercera és que tinc la sensació que l’infant ve molt nerviós ja de casa seva, la qual cosa me fa pensar que pot ser les coses entre els seus pares no estàn prou bé, o que l’infant veu comportaments a la seva casa que no li agraden i els canalitza d’aquesta forma . Per tant, el proper pas hauria de ser aconseguir una entrevista amb els seus pares, i prestar molta atenció a “allò que no diuen” mitjançant gestos, mirades que no es fan, qui entra primer a l’aula dels dos, com i on es seuen,…. Tots aquests detalls podran ajudar a disposar de més informació subliminal, i ajudar a clarificar situacions que ara són hipotètiques.

Arràn d’aquestes conclussions,  he reflexionat  sobre el paper de les mestres de cara a les famílies. Personalment no sé si les famílies són conscients d’aquesta confidencialitat que existeix a les escoles. Podriem dir que en aquest sentit les mestres són com els capellans, banquers, metges, serveis socials, advocats,….. és a dir, són professions en les que tot el que passa queda dins l’espai on es du a terme i no surt d’allà a causa d’aquest “pacte de silenci”. Per tant, si són cinscients d'aquest pacte,  una mestra en un moment determinat, hauria de poder demanar amb confiança: Com estéis a casa? arribeu a final de mes? Vos féis mostres d’estimació?... Perquè totes aquestes coses afecten  els infants directa o indirectament, i aquests ho reben i ho assimilen a la seva manera, i segons com hagi estat aquesta assimilació afecta al seu comportament dins l’escola.

Per tant crec que és molt important, tot i que sé que resulta molt delicat, tenir el màxim d’informació possible sobre l’entorn de l’infant, perquè és un bagatge que el fillet o la filleta porten dins la seva motxilla i és una informació que ens ajudarà a entendre millor alguns comportaments.

Vuitena setmana de pràctiques

 
El  dimarts  capvespre vaig  assistir a la meva primera reunió amb pares i mares. En un principi la reunió s’havia de fer cada grup per separat, però a causa de l’afonía que patía una de les tres mestres del cicle, varen convenir de fer- la  dins la sala de psico els tres grups junts. Crec que està molt bé per  part de les mestres, perquè se senten més recolzades al tenir les companyes aprop; però per la part dels pares i mares, crec, per l’experiència que tenc com a mare, que si les reunions es fan en petit grup, sempre hi ha més participació, per allò de la confiança. De totes maneres, recordo que les reunions a les que jo he assistit com a mare, dins el grup classe, s’allargaven de forma innecessària, per tant va bé fer-ho en gran grup, si això suposa acursar- la , ja que per tractar temes trascendentals,  es fa en privat amb la mestra, per tant , me va semblar molt bé fer-la en gran grup. El que vaig trobar a faltar, va ser  una millor posada en escena. Les cadires estaven colocades en rotllo la qual cosa està genial, i al terra disposats com elements decoratius, hi havien un sol, un melicotó un girasol i uns ocellets, que formen part del conte que serà el fil conductor de la unitat didàctica dels sentits. Tot això està molt bé, però me sembla que es podria haver preparat un power point ben mono amb imatges per anar il.lustrant tot allò del què parlaven ja que en primer lloc van fer un breu resum de les activitats portades a terme durant el segon trimestre, i si s'hagués fet servir un suport visual atractiu amb quatre fotos que significarien una mostra de tot el que s'ha fet,  la reunió podria haver resultat més atractiva i engrescadora pels pares i mares. Esteim  en la era tecnològica i les mestres han de perdre la por de fer servir un ordinador i d’elaborar una presentació amb diapositives. Vivim en una època en que la imatge ho és tot, i en aquesta reunió he trobat a faltar una presentació amb imatges perquè els pares i mares vegin tot el que els seus fills fan i aprenen a l’escola.

El dimecres varem tornar  treure les paneres i vaig poder observar que pel que fa als infants es dónen diverses reaccions: per una banda trobem tres filletes que són de Juny, Agost i Novembre, que se seuen i juguen amb tots els materials perfectament bé. Per altra banda trobem els tres grans que només les fan servir per agafar tot d’una algun material com les cadenes o els pots de llauna, i tirar-los o fer-los servir com a tambors. Finalment un tercer grup de comportaments englobaria als infants de“mitjana edat” que van agafant els elements d’un en un o de dos en dos, i se’n van a jugar a un altre espai de l’aula. Davant aquesta observació podem dir que el nombre d’infants que realment acompleixen amb les normes del racó són tres, i la resta no fa cas, per tant la meva pregunta és: realment funciona aquest racó? Amb quin objectiu es va introduir aquest racó dins l’aula? Estàn convençudes les mestres de la necessitat de tenir aquest racó dins l’aula? Estàn dispostes a mantenir aquest racó dins l’aula i deixar-lo així? O intentaran, conscients com són de la poca participació que fomenta, canviar alguns elements o estratègies? Totes aquestes preguntes me vénen al cap perquè  la impressió que tinc és que aquest racó així com està, no funciona. El que passa és que no sé amb quins objectius s’ha creat, i per tant, això me fa molt mal opinar, i només puc parlar des de les impressions, però considero que s’haurien de plantejar algunes reformes per veure si li poden treure més profit. En realitat me dóna la sensació que la mestra no sap exactament quin és l’objectiu de tenir aquelles paneres dins l’aula, o millor dit, no crec que li trobi el sentit a tenir aquell racó dins l’aula tenint el joc heurístic com han tingut al llarg de tot el segon trimestre. Si vos som sincera, aquell racó estones “fa nosa” perquè ocupa un espai que es podria fer servir per altres coses que tindrien més sentit com que els infants hi deixin els seus coixins.

La idea dels racons està molt bé sempre i quant aquests estiguin molt ben pensats i tenguin un objectiu molt clar.  Penso que de vegades els infants han de jugar pel plaer de jugar i prou, però també considero que això ja ho fan o ho haurien de fer prou a les seves cases, i a les escoletes s’els haurien d’oferir els racons més pensats perquè facin allà el que a casa no poden fer normalment. 

Un altre racó que hi ha dins l’aula i que realment no es fa servir amb la funció que es va posar, és la cuineta. La cuineta és un moblet de plàstic de colors, que només fan servir per muntar-lo i desmuntar-lo, i quan està desmuntant, ja ha perdut el seu encant. I jo penso: realment és necessari tenir una cuineta que fa tant poques ganes de jugar-hi? Sincerament, en els moments de joc lliure les tres aules ténen les portes que les intercomuniquen obertes, i els infants poden anar a les altres aules a jugar; aules on sí ténen unes cuinetes de fusta precioses que sí conviden a cuinar i jugar; per tant,  crec que si a la classe dels llagosts es llevés la cuineta es podria substituir i posar un altre racó com el metge o la farmàcia , o la botigueta, i els que volguessin jugar amb la cuineta ho podrien continuar fent a les aules del costat que disposen de cuinetes tant encantadores, i la nostra es podria ben substituir per un racó que motivi un poc més als infants a jugar-hi més, i a no  desmontar-lo tant. Ho hauré de proposar, i potser puc introduir un petit projecte de millora dins l’aula proposant un racó nou.

Un altre punt important de reflexió d'aquesta setmana ha estat el pati.  Un dia  les mestres van estar comentant que volien posar al pati jocs nous perquè els semblava que els infants estaven avorrids dels cotxets i les pilotes. Elles van pensar i de fet, ho han posat, pots de llauna, pinyes i pals de fusta per jugar , a part dels cotxets i cavalls de plàstic que ja ténen. Tot això està molt bé, però el que veig és que segueix essent més del mateix: més pots de llauna igual que a les paneres, més pinyes, fustes, més "pseudo heurístic" en definitiva, per tant, no els aporta res de nou, i els infants no hi treuran cap profit ni creatiu, ni imaginatiu, perquè segueixen essent els mateixos elements que ténen dins les aules. Des del meu punt de vista, crec que s’ha de posar material nou i diferent i que a més, ajudi a desenvolupar la creativitat dels infants, i  que el seu ús els suposi reptes cognitius. He pensat que es pordien  posar capses de cartró de diferents mides, des de capses de suavitzants de roba que són grosses i fortes, fins a petites capses de desodorants, etc. Es poden aconseguir al supermercat, només cal avisar-los que ens les guardin, i els infants les podran fer servir al pati per posar-s’hi a dintre, per fer torres, per guardar-hi coses, per encaixar-les unes amb altres,…. I un llarg etzètera. A més, com que es quedaran al pati no suposen cap problema d’espai i si a més es vol , es poden forrar de diversos colors per fer-les més atractives visualment, i si és amb plàstic adhesiu, millor perquè així les impermeabilitzaran contre les boques mossegadores dels infants. Li vaig comentar a na Joana i a ella li va semblar bé, a la reunió de cicle  ho proposaré a les altres. Ja ho contaré.

Per acabar amb aquesta reflexió setmanal, afegir que  m’estic donant compte que a mide que avancen les meves pràctiques i me trobo més còmode dins l’aula, noto que me surt “la vena crítica”, espero que constructiva. Imagino que també és normal, però de vegades m’agafa por, perquè no voldria donar la impressió de ser una “marisabidilla”, però és veritat que vaig agafant coratge, i aquest és fruit de que cada cop coneixo més el funcionament del centre i comparteixo o no algunes coses. El que vull que quedi clar és que no pretenc descalificar ningú; sinó aportar altres punts de vista diferents de la mateixa cosa, sempre amb la intenció de millorar i d’aportar reflexions que me resultin profitoses pel meu aprenentatge.

SETENA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana vaig contar un conte als infants de la meva aula i al dia següent el vaig contar a un altre grup. Vaig poder comprovar que el comportament dels altres era molt diferent als "meus". Els altres varen estar ben asseguts, escoltant tot el moment sense moure gaire bé ni les perpelles. Els meus es van estar quiets, i escoltant, però no com estàtues com van estar els altres. Aquesta gran diferència me va sobtar perquè realment els tres grups d'un any són totalment homogenis i quan es distribueixen els infants ho fan de manera que tots s'asemblin el més possible pel que fa als mesos de naixement, nombre de fillets i filletes, etc. Li vaig comentar aquesta observació feta a na Joana i ella me va confessar que sempre te grups moguts i que ella de vegades pensa que és ella la que ho provoca. En un principi no li vaig donar impòrtància a aquesta idea però després me va començar a rodar dins el cap. I si no fos tant extrany? Perquè en el grup de na Kay els infants li fan cas i a na Joana no? No pot ser que el paper de la mestra tengui més influència del que  pensem? Els infants son de les mateixes edats i els grups són bastant homogenis; per tant perquè a na Kay l’escolten i a na Joana no? Què ho fa diferent? Crec que poden ser molts els motius que ho expliquin, imagino que el fet de tenir unes normes ben clarament establertes pot influenciar; també l'acompliment de les mateixes i el ser rigurosos i constants a l'hora de fer-les complir també pot ser important; També crec que la repetició constant de les normes pot ajudar als infants a interioritzar-les millor; ser constant amb les rutines; ser perseverant amb el fet de participar, tots, en les rutines. Crec que tot açò són aspectes que s'han de tenir en compte per aconseguir que els infants facin cas a la mestra. Ho hauré d’observar.

Un fet que aquesta setmana ens ha sorprés gratament ha estat el canvi d’actitud que hem observat en un infant que es passava tota l'estona del pati plorant. Des que ha tornat de les vacances, ha estat com si ens haguessin portat un infant diferent. Com a mare havia estat testimoni d'aquests canvis maduratius en els meus propis fills. Però no havia tingut l'oportunitat de viure-ho des de l'escola. La veritat és que l'explicació és que l'infant ha madurat i en aquest procés ja no veu el pati com un lloc negtiu, sinó com un espai de joc  per explaiar-se. Pràcticament es passa tot el pati jugant i sense plorar; per tant, de moment l’adaptació al pati  que se li havia de començar a fer, ha quedat suspesa per moments. De moment juga sol, i això és millorable, però ens conformem amb el fet que no plori i que gaudeixi del pati igual que la resta d’infants, poc a poc, tot arribarà.

SISENA SETMANA

Durant aquesta setmana m'han passat dues coses que considero prou rellevants per compartir en aquest blog. La primera és que des de fa temps, tenim un problemet amb un infant que no li agrada gens anar al pati i es passa tota l'estona que dura aquest plorant. Entenc que l’infant s’ha d’adaptar al pati i a les normes i costums de l’escola, però també pens que si a lo millor a ell no li agrada tant, es podria fer una mena d’adaptació perquè es pogués adaptar també al moment del pati. Podria sortir cada dia una estoneta més grossa fins que s’acostumés a estar-s’hi el mateix temps que els altres. El problema és que no se pot tenir una “més un” només per ell, però es podria mirar d’aprofitar ara que som dues, i intentar fer-li aquesta adaptació, i així mentre na Joana és dins la classe amb ell, podria treballar a nivell individual amb l'infant i jo seria al pati amb la resta. No me quedaria sola perquè hi ha altres mestres al mateix pati amb jo, per tant es podria intentar. Quant li vaig fer sa proposta a la tutora, ella va acceptar de seguida, i ella ho va proposar a la jove de l'EAP i aquesta va considerar que no perdrem res per intentar-ho. Finalment la directora també ha acceptat, per tant, s’adaptació al pati per aquest infant en concret, començarà després de les vacances de Pascua. En aquests moments me ve al cap la idea que la inclusió per jo, no significa només que el centre posi tots els seus recursos a l'abast perquè tots els infants ho puguin fer tot i tenguin les mateixes aportunitats , sinó que a més, el que facin els ha d'agradar i ho han de fer de gust, aquesta és la autèntica inclusió. La segona cosa que m'ha passat i vull compartir és la següent: Es dimarts quan erem al pati jo estava asseguda a una ombra i estava amb uns infants amb els que cantavem cançons. Hi havia per allà devora un fillet que estava jugant amb un tobogan i el girava i estava fent una cosa perillosa, però que des de on jo me trobava, no me semblava que hi hagués cap perill per ningú, i molt manco pels infants. De repent van sortir de s’aula de nadons les dues mestres molt maleites i van renyar al fillet diguent-li que per poc havia ferit a un infant que passava. Jo i la resta de mestres, ens quedarem callades i imagino que un poc sorpreses per la reacció exagerada ,des del meu punt de vista, de la companya. Sincerament, me vaig sentir com si me cridassin l’atenció a jo perquè era la que me trobava més aprop del fillet que jugava amb el tobogan, i no li havia dit res perquè és un fillet de la meva classe i estic bastant acostumada al seu tipus de joc extremat. Possiblement si que li hauria d’haver cridat l’atenció, però pens que sa reacció de ses dues mestres, que van sortir de ses seves classes deixant sols als seus propis alumnes, va estar fora de lloc. Aquest fet me fa pensar que les reaccions que tinguem com a mestres, són similars a les que tenim com a mares. Jo per exemple, com a mare que som, me considero un poc temerària en el sentit que tot i veure el perill de les coses, deixo que els meus fills ho experimentin per ells mateixos, perquè quan es facin mal, mentre no sigui un perill per la seva vida, jo hi seré al costat per curar-los i consolar-los. Però com a mestra possiblement hauré d'aprendre a passar més pena si no vull tenir totes les mares i pares maleits amb jo perquè no vetllo pel benestar dels seus fills. Trobar l'equilibri entre deixar-los fer i sobre-protegir-los serà un altre aspecte per anar esbrinant amb l'experiència. Finalment una altra cosa destacable és que el dimarts capvespre varem anar al claustre de professores i els presentarem el blog. El dilluns per la tarda varem estar fent un tutorial per donar-lis un exemple per cada una i que s’ho vagin mirant. La idea és que de moment, es conformin amb fer alguna entrada, i poc a poc, i a mide que perdin la por, es vagin animant a afegir coses més complicades. Crec que la millora serà aconseguir engrescar les mestres a participar en el blog, i aquí me plantejo com ho podem fer per motivar a la gent a participar i a voler fer coses. Hauré de cercar informació sobre motivació de grups.

CINQUENA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana he estat malalta fins dijous, i el divendres ja he pogut anar a classe. Era un dia especial perquè hem anat d’excursió a “sa tanca den Joan”. Hem vis perdius, moixets acabats de nèixer, un cavall i un poni al que els infants que han volgut han pogut colcar. Ha estat una sortida fantàstica que m’ha donat prou materia per reflexionar. Resulta que un cop finalitzada la sortida i quan tots els infants han marxat, les mestres entre elles han fet comentaris sobre com ha anat la sortida; comentaris als que m’han deixat participar molt generosament. El que més m’ha cridat l’atenció ha estat quan una mestra ha dit que “han vingut massa mares”. En un principi m’ha sobtat perquè he pensat que si des de l’escola el que interessa és la participació activa i la implicació de les famílies, si han vingut moltes mares és una cosa positiva. Però la mestra ho dèia per una altra cosa, que després he entès i compartesc completament. Hi ha hagut tres mares que han estat tot el temps pendents dels seus fills, i açò ha provocat que els infants no gaudissin gens de l’experiència, ni elles tampoc, perquè al veure patir els seus fills, elles tampoc han disfrutat. Una mare ha estat tot el temps passant pena perquè el seu fill no caigués, no s’enfiles, no corregués, no mengi tants de ganxitos,...... L’altre mare ha estat tot el temps portant el fillet en braços perquè l’infant ha plorat sempre seguit. La darrera de les tres ha estat amb el seu fill enfora de tots els altres "perquè sinó plorava", fins que la mestra li ha anat a cridar l’atenció i li ha dit que si l’infant plora és igual perquè el que ha de fer és integrar-se al grup. A aquestes tres actuacions de mares, imagino que amb els anys d’experiència acumulats n’hi podrem afegir moltes més i de tot color. Però arràn d’aquestes tres actuacions m’he fet preguntes sobre com intervenir amb delicadesa en aquests temes. Imagino que per la mestra no va ser gens fàcil dir-li a la mare que el deixés plorar i que no l’aïllés de la resta, va ser una actuació molt arriscada tot i que professional, perquè el que la mestra demostra en aquell moment és que el que l’hi importa és l’infant per sobre totes les coses. Però en el cas de la mare un, la mestra ens confessava que les ganes eren de dir-li: "deixa el fillet un poc tranquil i relaxat”. Però no li ha dit res , açò si! la mestra ja sap que per properes sortides no ha de comptar amb l'ajut d'aquesta mare en particular. Pel que fa a la mare dos, ha estat una mala reacció de l’infant. Possiblement tenia un mal dia i la mare ha optat per tenir-lo en braços per evitar fer passar una mala estona al seu fill. La pregunta és si per properes sortides se li donarà una altra oportunitat a aquesta mare i al seu fill o si ja passaran de dir li mai més de fer d’acompanyant. De totes maneres me deman fins quin punt és convenient fer reflexionar a les famílies en general i a les mares en particular, sobre quin és el seu grau de protecció cap als seus infants i fins on aquesta sobre preocupació i sobre protecció pot resultar perjudicial pel desenvolupament de l’autonomia dels seus fills. Recordo que vaig llegir en un article del que no recordo el títol, que citant Loris Malaguzzy, dèia que donar autonomia als nostres fills implica cert grau de risc i patiment als pares i no tots estàn disposats a cedir davant aquest. Imagino de forma molt gràfica una situació similar però amb dues reaccions diferents: Per una banda imagino un camí ple de clots i bonys que un infant ha de travessar. En la situació diguem-li un, veim una mare popa de suor amb un gran allisador de fusta, com els que fèien servir als camps de futbol de terra, que està intentant desesperada que el camí quedi lliure de clots i pedres. Segurament quan l’infant l’hagi d’atravessar, estarà ben llis, si, però possiblement caurà quan es tropissi amb el cordó de les seves bambes que la mare s’ha oblidat de fermar-li ben fort, possiblement preocupada per allisar-li el terreny. La situació dos que me ve al cap és el mateix caminot, i el mateix fillet. Però en aquest cas, està caminant tranquil.lament pel caminot, segur que la seva mare, que hi camina al costat, hi serà per aixecar-lo i curar-lo en cas de caure i fer-se mal. En ambdós casos hi ha la mateixa mestra per mitat del camí. Però en el primer cas està amb cara de preocupació pensant que la mare necessita més ajuda que el fill. I en el segon, els espera per continuar junts el camí i gaudir tots plegats, de l’experiència.