Si he de definir el que ha estat aquesta setmana amb una paraula te diria que ha estat diferent, perquè no he fet el mateix cap dia. Sa veritat és que ha estat una setmana molt moguda on he tingut poc temps de reflexionar tot i que he tingut l’oportunitat de viure diferents facetes de l’escola, lo qual essent una alumna en pràctiques, resulta força interessant. Pero aniré amb ordre per no perdrer-me cap informació.
El dilluns na Carol i jo, varem passar pràcticament tot el matí dins l’aula dels sentits fent fotos. Hem decidit que pel darrer seminari a les nostres companyes els presentarem aquesta aula i el que es fa a dins, perquè ens sembla més interessant que presentar-lis el blog de l’escola, ja que el que hem vist a aquesta aula ens ha resultat enriquidor i més motivador. Per jo va ser un matí molt productiu perquè me vaig fixar com ho fèia na Carol per fer les fotos i li vaig estar demanant en quins detalls dels objectes es fixava i com ho havia de fer per treure una foto amb detall. Puc dir que he aprés coses del món de la fotografia que crec que quan sigui mestra podré fer servir i així elaborar documentacions més precises i riques estèticament.
El mateix dilluns els varem enviar la feineta de la setmana a les mestres. Abans vaig estar mirant el blog i sa veritat és que estic molt orgullosa perquè totes fora dues estàn fent les feines puntuals, per tant crec que de seguir així i d’aconseguir implicar a les que ens queden, haurem aconseguit l’objectiu del projecte de millora. El que no sé és si quan tinguem aquest assolit, ens n’haurem de fixar un altre o si ja ho podrem donar per bò. La veritat és que la propera feineta que els donem serà que pensin elles mateixes algun tema que podrien publicar ja que trobem que la “roda” de publicar cada setmana, la ténen ja bastant assolida. Els blogs que més me preocupen són el de Recursos i el de Notícies, que veig que les mestres no els faran servir perquè amb els del seu cicle sembla que en ténen prou. Ho haurem de consultar amb na Carol i veure si els deixem i els donem feines per penjar a aquestos blogs més oblidats o si els eliminem i ens centrem en els de cicle. La veritat és que estic molt animada perquè veig que la feina de motivació que hem portat a terme durant aquestes setmanes ha donat bons resultats. Esperem que continuïn així. Crec que el nostre projecte de millora s’ha anat afiançant poc a poc entre les mestres a mesura que entre elles hi han anat agafant confiança i perdut la por. M’ha agradat veure que entre elles parlen de coses que hi publicaran i que quan fan fotos algunes ja diuen: “aquesta pel blog”, per tant podem dir que ja les hem animades a publicar, i crec que no seré agosarada si dic que l’objectiu que publiquin cada setmana també l’aconseguirem aviat perquè la setmana que ve estic segura que totes publicaran la seva feineta. Açò ja ho contarem.
El dimarts hi va haver jornada de portes obertes . La veritat és que les portes obertes van anar molt bé, el que no hi va anar tant és la participació de la gent. Poquíssimes famílies van visitar les aules i les mestres estaven un poc decebudes. Personalment crec que potser l’horari no era el més adequat (de 18 a 19:30), pero també considero que de vegades s’ha de treballar més per implicar les famílies i que aquesta feina ha de ser constant i no puntualment. Pel que he pogut observar a P1, i a aquesta escola, la participació de les famílies només es demana de forma puntual per fer tallers, pero es podria fer més sovint, per exemple convidant a les famílies a contar un conte a la classe o a veure una sessió d’experimentació, a fer una activitat plàstica,…. Això es fa a P2 però a P1 no, i crec que no s’hauria de posar límits a la participació activa de les famílies en l’escola perquè és important pels infants perquè seria una forma de treballar més "a la una" i en alguns casos d'infants que no estàn acostumats a tenir límits els aniria molt bé, i pel centre també, perquè al obrir-se més a la participació activa de les famílies, la seva feina es podria avaluar des d'una perspectiva més "externa" com són els pares i les mares. Però tot açò s’ha d’anar treballant poc a poc i des de principi de curs.
Aquests dies començ a perdre la son i els nirvis me comencen a visitar. És perquè ja sé que arriba el final d’aquesta etapa, i me preparo psicològicament per un acomiadament que me resultarà penós. Aquesta part és un aprenentatge que considero molt important de cara a la futura professió que m’agradaria desenvolupar. Penso que durant la vida professional d’un docent, passen per les seves mans mils d’infants amb mils d'històries diferents per contar, i el o la mestra ha de ser prou professional per sobreposar-se a les penes i alegries que aquests li provoquen . Cada vegada que penso en deixar de veure en D. amb tot el que m’ha costat establir vincles amb ell; amb en E. amb lo pillo i amorós que és; amb na G. que me “l’emportaria a casa”, de xata com és; amb na N. amb lo remenosa que és,……. Se me forma un nus al coll que me costa reprimir, però ho he de fer perquè aquest nus formarà part de sa meva vida professional cada final de curs, cada final de període de substitució, cada final d’etapa,…. I m’hauré d’acostumar a conviure amb aquesta sensació perquè formarà part de sa meva vida, pero així i tot crec que el divendres 8 de Juny, aquesta pena en algun moment me sortirà perquè som humana i molt ploraire, només esper que no me surti davant els meus “bitxets” perquè es retgiraran. El que està clar que aprendre a controlar aquesta emoció, és un aprenentatge que hauré de fer perquè formarà part de sa meva feina en un futur esper no molt llunyà.
El dijous vaig anar d’excursió amb els infants de dos anys. Va ser divertida i me van cridar l’atenció diverses coses. Per exemple, me va cridar l’atenció que si anem a passar el dia al camp, en haver dinat ens tanquem dins l’esglèsia, que s’hi està molt bé, però en comptes de jugar amb cotxets i animalets, les mestres haurien pogut contar contes i cantar cançons o preparar activitats més relaxades perquè els infants estaven esgotats i tots fins i tot les adultes, haurien agraït tenir un moment de relax. Imagino una musiqueta molt suau i tots estirats al terra o escoltant un conte dins la fosca de l’esglèsia. He de reconèixer que el recurs de les joguines i els contes està molt bé, pero tenint en compte l’ambient que ens rodetja, se podria prescindir de dur joguines i intentar fer alguna cosa més especial. Crec que un conte amb titelles representat per totes les mestres juntes, hauria estat genial, i acabaria de rodonir la sortida.
Pel que fa a l’organització molt bé. Es nota que ja fa molts anys que fan aquesta diada i ja ho tenen tot per mà. Així i tot, si no vaig errada l’excursió ha estat organitzada i preparada des de fa un mes i mitg. Hem de tenir en compte que per dur a terme una sortida com aquesta s’han de mirar moltes coses; aspectes com nombre d’infants que vindran. Els que no vindran si aniran a l’escola o no i amb quin grup quedaran. Els que parteixen han de signar autoritzacions, mirar menús, infants alèrgics, adults que han d’acompanyar, mirar que el preu no surti massa car, els dies que hi han d’anar,….. per tant és una tasca que no es pot fer d’un dia per l’altre i que s’han de tenir en compte tots els inconvenients que podrien sorgir, com per exemple que hi hagi prou cotxes particualrs perquè si un infant es fes mal l’han de menar al metge, tenir telèfons de tothom, dur una farmaciola, que els infants duguin roba de recanvi, bolquers, crema de sol posada, capell,…. En definitiva, no m’extranya que es facin tant poques sortides perquè “els darreres” són molt llargs i de molta responsabilitat. Ara, és una experiència que pels infants suposa una gran dosi d’autonomía ben necessària, ja que possiblement es tracta del primer cop en l'any, que passen tot el dia amb persones que no són de la seva família.
Quant als adults acompanyants, també molt bé. Ens van acompanyar quatre al.lotes del cicle superior, que en un principi estaven un poc aturades, però que amb els infants van estar molt bé i els van saber entretenir. Jo me vaig dedicar a ajudar allà on trobava que fèia més falta, i la veritat és que com que els fillets i filletes estaven prou servids, vaig poder ajudar a na Lourdes (sa directora) amb els berenars, servir taula,….. que també és important.
El divendres vaig anar a la mateixa excursió, però amb els d’un any i la veritat és que hi ha una gran diferència quant a autonomia i acceptació i respecte de normes. Imagin que hi han molts factors que hi intervenen, però els de dos anys a la primera ja creuen, i ells mateixos es repartien els gots per beure, i van molt per lliure. Als d’un any, pràcticament els hi has de fer tot, i la feina a fer és molt més d’estar amb i per ells. Així com el dijous vaig poder ajudar més dins la cuina, el divendres vaig haver d’estar tot el temps amb els infants, tot i que també ens acompanyaren quatre alumnes del cicle superior que eren molt al.loteres i amb els infants varen estar genials, però els infants d’un any no estàn tant àgils a l’hora de caminar per les pedres, ni a l’hora de menjar-se el panet, ni a l’hora de beure, per no parlar del canvi de bolquers, o del dinar. Crec que dels trenta infants, només cinc sabien menjar sols, i penso que això és un problema dels pares i mares perquè l’autonomia s’ha de practicar i per fer-ho primer hi ha d’haver una confiança per part dels pares i mares en els seus fills de que ells i elles estàn preparats per aprendre i el que sigui que aprenguin ho faran bé i si embruten no passa res!
Realment m’ha sobtat veure que hi havien tants pocs infants que sabien menjar sols; perquè els meus fills a l’any ja menjaven sols perquè jo volia que així fos ja que donar-lis autonomía a ells implicava tornar-me llibertat a jo, i per jo era molt important anar recuperant poc a poc la meva llibertat, però pel que he vist, hi ha molts infants que tot i beure amb got, no en saben perquè només hi beuen a l’escola, i menjar-se el panet tancat, tampoc en saben perquè a la majoria els donen el pà a la boca en petits trossets. Per tant, crec que és molt important que des de l’escola es dóni a l'autonomía la importància que té, i que aquesta es faci visible als ulls dels pares i mares a través d'una documentació adequada, o l'organització d'unes jornades per aprendre a ser i deixar ser autònoms; donar pautes als pares i mares perquè aprenguin a ensenyar als seus fills a ser autònoms. D’aquesta manera, la feina que es fa des de l’escola, es podria veure reforçada des de casa, i així, tots "remarien" cap al mateix lloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario