CINQUENA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana he estat malalta fins dijous, i el divendres ja he pogut anar a classe. Era un dia especial perquè hem anat d’excursió a “sa tanca den Joan”. Hem vis perdius, moixets acabats de nèixer, un cavall i un poni al que els infants que han volgut han pogut colcar. Ha estat una sortida fantàstica que m’ha donat prou materia per reflexionar. Resulta que un cop finalitzada la sortida i quan tots els infants han marxat, les mestres entre elles han fet comentaris sobre com ha anat la sortida; comentaris als que m’han deixat participar molt generosament. El que més m’ha cridat l’atenció ha estat quan una mestra ha dit que “han vingut massa mares”. En un principi m’ha sobtat perquè he pensat que si des de l’escola el que interessa és la participació activa i la implicació de les famílies, si han vingut moltes mares és una cosa positiva. Però la mestra ho dèia per una altra cosa, que després he entès i compartesc completament. Hi ha hagut tres mares que han estat tot el temps pendents dels seus fills, i açò ha provocat que els infants no gaudissin gens de l’experiència, ni elles tampoc, perquè al veure patir els seus fills, elles tampoc han disfrutat. Una mare ha estat tot el temps passant pena perquè el seu fill no caigués, no s’enfiles, no corregués, no mengi tants de ganxitos,...... L’altre mare ha estat tot el temps portant el fillet en braços perquè l’infant ha plorat sempre seguit. La darrera de les tres ha estat amb el seu fill enfora de tots els altres "perquè sinó plorava", fins que la mestra li ha anat a cridar l’atenció i li ha dit que si l’infant plora és igual perquè el que ha de fer és integrar-se al grup. A aquestes tres actuacions de mares, imagino que amb els anys d’experiència acumulats n’hi podrem afegir moltes més i de tot color. Però arràn d’aquestes tres actuacions m’he fet preguntes sobre com intervenir amb delicadesa en aquests temes. Imagino que per la mestra no va ser gens fàcil dir-li a la mare que el deixés plorar i que no l’aïllés de la resta, va ser una actuació molt arriscada tot i que professional, perquè el que la mestra demostra en aquell moment és que el que l’hi importa és l’infant per sobre totes les coses. Però en el cas de la mare un, la mestra ens confessava que les ganes eren de dir-li: "deixa el fillet un poc tranquil i relaxat”. Però no li ha dit res , açò si! la mestra ja sap que per properes sortides no ha de comptar amb l'ajut d'aquesta mare en particular. Pel que fa a la mare dos, ha estat una mala reacció de l’infant. Possiblement tenia un mal dia i la mare ha optat per tenir-lo en braços per evitar fer passar una mala estona al seu fill. La pregunta és si per properes sortides se li donarà una altra oportunitat a aquesta mare i al seu fill o si ja passaran de dir li mai més de fer d’acompanyant. De totes maneres me deman fins quin punt és convenient fer reflexionar a les famílies en general i a les mares en particular, sobre quin és el seu grau de protecció cap als seus infants i fins on aquesta sobre preocupació i sobre protecció pot resultar perjudicial pel desenvolupament de l’autonomia dels seus fills. Recordo que vaig llegir en un article del que no recordo el títol, que citant Loris Malaguzzy, dèia que donar autonomia als nostres fills implica cert grau de risc i patiment als pares i no tots estàn disposats a cedir davant aquest. Imagino de forma molt gràfica una situació similar però amb dues reaccions diferents: Per una banda imagino un camí ple de clots i bonys que un infant ha de travessar. En la situació diguem-li un, veim una mare popa de suor amb un gran allisador de fusta, com els que fèien servir als camps de futbol de terra, que està intentant desesperada que el camí quedi lliure de clots i pedres. Segurament quan l’infant l’hagi d’atravessar, estarà ben llis, si, però possiblement caurà quan es tropissi amb el cordó de les seves bambes que la mare s’ha oblidat de fermar-li ben fort, possiblement preocupada per allisar-li el terreny. La situació dos que me ve al cap és el mateix caminot, i el mateix fillet. Però en aquest cas, està caminant tranquil.lament pel caminot, segur que la seva mare, que hi camina al costat, hi serà per aixecar-lo i curar-lo en cas de caure i fer-se mal. En ambdós casos hi ha la mateixa mestra per mitat del camí. Però en el primer cas està amb cara de preocupació pensant que la mare necessita més ajuda que el fill. I en el segon, els espera per continuar junts el camí i gaudir tots plegats, de l’experiència.

SEGONA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta segona setmana ha estat curteta perquè hem tingut només tres dies lectius a causa de la festivitat i el pont de l´1 i el 2 de Març. Tot i açò ha estat molt intensa perquè he anat a la reunió de cicle i a la reunió de claustre. A més, aquesta setmana m´havia proposat observar més el que fa la mestra i no estar tant pendent jo mateixa de ser com una mestra més, perquè me trobo tant bé dins l´aula, que de vegades m´oblido que som una alumne en pràctiques, la veritat, i el que està clar és que no he d´oblidar el meu lloc dins l´aula, tot i que vull ajudar en tot el que pugui.

Però abans de seguir vull explicar que aquesta setmana vaig tenir un moment de nirvis amb els infants. Resulta que per sortir al pati feim servir una corda a la que tots els infants s´han d´agafar per anar fins al pati dels petits, i per tornar després del pati, feim servir el mateix sistema. Aquest dia en qüestió na Joana havia anat a dur un infant que s´havia quedat adormit, i jo me vaig quedar amb la resta al pati. Quan arribà l´hora d´entrar, les altres dues mestres van partir i jo me vaig quedar amb els vuit meus que s´havien d´agafar a la cordeta, però no és tant fàcil com sembla!  i quan en tenia un d´agafat anava i s´amollava l´altre. De repent me vaig trobar sola al pati, rodetjada de fillets que no m´escoltaven, un que me fugia i jo allà enmitg amb ganes de plorar. Per sort una mestra de dos anys, imagino que en veurer-me a punt de desesperar-me va venir i me va ajudar. Sa meva lliçó apresa arràn d´aquest fet, és que primer, els infants han d´aprendre a agafar la cordeta, per tant res de donar la mà; i la segona és que som una practicant i no he de tenir por de demanar ajuda,  perquè sinó ningú pot saber que estic apurada. Acabat aquest relat, continuaré amb la reflexió setmanal.

Començaré amb la reunió de cicle.

En aquesta en concret, he observat   que el que fan, bàsicament és programar les activitats que faran al llarg de la propera setmana. No han avaluat cap activitat feta, ni s´han dedicat a reflexionar sobre res que hagi pogut passar durant la setmana anterior. Han comentat aspectes relacionats amb materials que fan serivir, han concretat la data d´una excursió que han de fer, han preparat un dibuix per una unitat didàctica,... Veig que es duen molt bé, i que treballen molt a gust les tres mestres que fan un any. Entre elles hi ha molta complicitat i molt bon ambient i açò es contagia; però no he vist res de reflexió ni avaluació de la seva feina. Aquesta setmana han inaugurat un nou racó amb materials desestructurats i no han fet cap més comentari al respecte; imagino que açò es farà juntament amb les altres mestres de dos anys que també porten a terme el projecte, o esperaran a trobar-se amb l´assesora del CEP per comentar-ho. Aquesta manca d´anàlisi me crida l´atenció perquè pensava que les reunions de cicle es fan per això. També penso que potser la meva presència va provocar que es fes una reunió més "light".

Pel que fa a la reunió de claustre, eren totes les mestres i les dues practicants. La directora ens va presentar , i després va iniciar l´ordre del dia. Ens va donar un paper per hom i es va parlar d´aspectes més pràctics com el material que necessitaran pel mes, es van concretar les dates per dues excursions que ténen programades, va sorgir un debat sobre la conveniència de fer excursions que surten més costoses econòmicament o no fer-les, es va fer una valoració de la sortida del carnaval, en la que es contemplà la participació de pares i mares en els tallers previs; fotos,etc.... i na Carol i jo els presentarem el nostre projecte de millora. Els explicarem la nostra idea, que és fer un blog de l´escola perquè no en ténen, els explicarem l´objectiu d´aquesta creació i la idea de continuïtat. A la majoria els va agradar tot i que algunes es mostraren un poc negatives davant la idea perquè els suposarà molta més feina. Na Carol i jo els farem una mostra de com podria quedar el blog per la setmana que ve i al proper claustre s´ho podran mirar i acabar de decidir. A la majoria els agrada , així que possiblement el nostre projecte veurà la llum, el problema és que hi ha tres parts: ajuntament, claustre i regent, que s´han de posar d´acord, i això significa més temps, que no tenim.

Pel que fa a l´observació de la mestra, he anat anotant cosetes que veig, però no he tingut temps de reflexionar-les.

- fa servir un to de veu fluix sempre

- és molt expressiva amb la cara

- te  molt de contacte físic amb els infants

- és molt amorosa

- no dedica molt de temps al bon dia

- no conta contes cada dia

- és tranquil.la i te una aptitud de calma

- respecta molt els gustos dels infants

- dóna molta importància al joc lliure

- si s´enfada amb un infant canvia el to de veu i el fa seure a pensar

- fomenta l´autonomía dels infants (llevar sabates a psico, beure sols)

- els reperteix el berenar ella

- els repeteix la fruita ella

- no intervé en el joc dels infants

- només intervé en cas de conflicte

- té molta paciència

- els canvia el bolquer ràpid però manté la comunicació amb ells

- per canviar bolquers, ara que hi som jo els lleva les sabates, calçons perquè els infants estiguin més còmodes

- ara que hi som jo es seu amb un  o dos i els fa jocs de falda, però sola no ho fa.

De moment això és tot el que he anotat de la mestra, jo li vaig demanar a ella que m´observi a jo i la setmana que ve m´ho digui i podré comparar qué fa ella i com ho faig jo.