DARRER SEMINARI

AMB QUIN NINOT M’ IDENTIFICO ARA?

Ara mateix me sento identificada amb el nombre vuit; és el que està dalt de tot del pal més alt portant la bandera. I me sento així perquè he acabat ses  pràctiques i crec que he finalitzat una part molt important de la feina i ho vull celebrar.

En un principi les pràctiques se me van fer molt costa amunt i haver arribat fins a la fi amb la feina bastant al dia, crec que és un molt bon motiu per estar contenta. Una altra cosa ben diferent és la nota que pugui tenir, però ara mateix no m’importa.

Al principi del semestre m’identificava amb el nombre 18. És el que es troba dins la mar mig ofegat. Com he dit me sentia sobrepassada de feina i responsabilitats que no podria atendre com cal.

Poc a poc la meva situació  se va anar normalitzant i me vaig veure totalment identificada amb el nombre 12, que és el que es troba escombrant la coberta. La veritat és que he estat fent feina de forma constant i no m’he aturat per por que se m’acumulés la feina; per tant me sento bastant identificada amb el ninot que no para d’escombrar.

La meva autobiografia com aprenent...

Crec que durant aquest segon semestre he tingut tres fets rellevants que m’han provocat un canvi de concepció cada vegada:

El primer és quan al principi de les pràctiques me sentia molt desorientada i perduda per la gran quantitat de feina que  me venia damunt: els meus tres fills, la casa, el meu marit, les pràctiques, diari, reflexió i innovació, blog,...... i la veritat és que me sentia molt dèbil i incapaç d’afrontar-ho tot. El meu tutor de pràctiques en una de les primeres reflexions setmanals que me va contestar me va dir: “pensa que açò és el que li passa a totes aquelles dones que treballen fora de casa, per tant, és el que te trobaràs el dia de demà”. Aquesta frase va ser com un revulsiu per jo i vaig pensar que veritablement tenia tota la raó i que jo amb la meva aptitud d’amagar el cap sota l’ala i lamentar-me no m’ajudaria a treure endavant tota la feina que me suposa ser mare de família i estudiant. A partir d’aquell moment vaig dir: “Natalieta, t’has de posar ses piles i deixar de plorar”. I així va ser com me vaig passar de ser el ninot mig ofegat, per convertir-me en el ninot nombre 12.

El segon és que he tingut la sort de tenir dins la classe un infant que ha resultat ser el campió dels “pillos”, i el fet de voler trobar estratègies per aconseguir “dominar-lo” m’ha fet parlar molt amb la tutora i altres companyes de cicle, i anar provant i analitzant diferents estratègies d’intervenció per veure quines ens funcionaven i quines no. La veritat és que he aprés a entendre la necessitat de demanar ajuda a les companyes i de cercar recursos per anar provant, tot i que en realitat he vist que si des de casa no recolzen la feina que es fa a l’escola, de poc serveix.

El tercer és el fet que haver de pensar en les meves pors m’ha obligat a anar pensant i analitzant a mida que avançaven les meves pràctiques, per tenir-les presents i enfrontar-les dia a dia, fins que te n’adones que ja no hi són, o que al manco ja no tenen la categoria de “pors” i han passat a ser inseguretats controlables.