Vuitena setmana de pràctiques

 
El  dimarts  capvespre vaig  assistir a la meva primera reunió amb pares i mares. En un principi la reunió s’havia de fer cada grup per separat, però a causa de l’afonía que patía una de les tres mestres del cicle, varen convenir de fer- la  dins la sala de psico els tres grups junts. Crec que està molt bé per  part de les mestres, perquè se senten més recolzades al tenir les companyes aprop; però per la part dels pares i mares, crec, per l’experiència que tenc com a mare, que si les reunions es fan en petit grup, sempre hi ha més participació, per allò de la confiança. De totes maneres, recordo que les reunions a les que jo he assistit com a mare, dins el grup classe, s’allargaven de forma innecessària, per tant va bé fer-ho en gran grup, si això suposa acursar- la , ja que per tractar temes trascendentals,  es fa en privat amb la mestra, per tant , me va semblar molt bé fer-la en gran grup. El que vaig trobar a faltar, va ser  una millor posada en escena. Les cadires estaven colocades en rotllo la qual cosa està genial, i al terra disposats com elements decoratius, hi havien un sol, un melicotó un girasol i uns ocellets, que formen part del conte que serà el fil conductor de la unitat didàctica dels sentits. Tot això està molt bé, però me sembla que es podria haver preparat un power point ben mono amb imatges per anar il.lustrant tot allò del què parlaven ja que en primer lloc van fer un breu resum de les activitats portades a terme durant el segon trimestre, i si s'hagués fet servir un suport visual atractiu amb quatre fotos que significarien una mostra de tot el que s'ha fet,  la reunió podria haver resultat més atractiva i engrescadora pels pares i mares. Esteim  en la era tecnològica i les mestres han de perdre la por de fer servir un ordinador i d’elaborar una presentació amb diapositives. Vivim en una època en que la imatge ho és tot, i en aquesta reunió he trobat a faltar una presentació amb imatges perquè els pares i mares vegin tot el que els seus fills fan i aprenen a l’escola.

El dimecres varem tornar  treure les paneres i vaig poder observar que pel que fa als infants es dónen diverses reaccions: per una banda trobem tres filletes que són de Juny, Agost i Novembre, que se seuen i juguen amb tots els materials perfectament bé. Per altra banda trobem els tres grans que només les fan servir per agafar tot d’una algun material com les cadenes o els pots de llauna, i tirar-los o fer-los servir com a tambors. Finalment un tercer grup de comportaments englobaria als infants de“mitjana edat” que van agafant els elements d’un en un o de dos en dos, i se’n van a jugar a un altre espai de l’aula. Davant aquesta observació podem dir que el nombre d’infants que realment acompleixen amb les normes del racó són tres, i la resta no fa cas, per tant la meva pregunta és: realment funciona aquest racó? Amb quin objectiu es va introduir aquest racó dins l’aula? Estàn convençudes les mestres de la necessitat de tenir aquest racó dins l’aula? Estàn dispostes a mantenir aquest racó dins l’aula i deixar-lo així? O intentaran, conscients com són de la poca participació que fomenta, canviar alguns elements o estratègies? Totes aquestes preguntes me vénen al cap perquè  la impressió que tinc és que aquest racó així com està, no funciona. El que passa és que no sé amb quins objectius s’ha creat, i per tant, això me fa molt mal opinar, i només puc parlar des de les impressions, però considero que s’haurien de plantejar algunes reformes per veure si li poden treure més profit. En realitat me dóna la sensació que la mestra no sap exactament quin és l’objectiu de tenir aquelles paneres dins l’aula, o millor dit, no crec que li trobi el sentit a tenir aquell racó dins l’aula tenint el joc heurístic com han tingut al llarg de tot el segon trimestre. Si vos som sincera, aquell racó estones “fa nosa” perquè ocupa un espai que es podria fer servir per altres coses que tindrien més sentit com que els infants hi deixin els seus coixins.

La idea dels racons està molt bé sempre i quant aquests estiguin molt ben pensats i tenguin un objectiu molt clar.  Penso que de vegades els infants han de jugar pel plaer de jugar i prou, però també considero que això ja ho fan o ho haurien de fer prou a les seves cases, i a les escoletes s’els haurien d’oferir els racons més pensats perquè facin allà el que a casa no poden fer normalment. 

Un altre racó que hi ha dins l’aula i que realment no es fa servir amb la funció que es va posar, és la cuineta. La cuineta és un moblet de plàstic de colors, que només fan servir per muntar-lo i desmuntar-lo, i quan està desmuntant, ja ha perdut el seu encant. I jo penso: realment és necessari tenir una cuineta que fa tant poques ganes de jugar-hi? Sincerament, en els moments de joc lliure les tres aules ténen les portes que les intercomuniquen obertes, i els infants poden anar a les altres aules a jugar; aules on sí ténen unes cuinetes de fusta precioses que sí conviden a cuinar i jugar; per tant,  crec que si a la classe dels llagosts es llevés la cuineta es podria substituir i posar un altre racó com el metge o la farmàcia , o la botigueta, i els que volguessin jugar amb la cuineta ho podrien continuar fent a les aules del costat que disposen de cuinetes tant encantadores, i la nostra es podria ben substituir per un racó que motivi un poc més als infants a jugar-hi més, i a no  desmontar-lo tant. Ho hauré de proposar, i potser puc introduir un petit projecte de millora dins l’aula proposant un racó nou.

Un altre punt important de reflexió d'aquesta setmana ha estat el pati.  Un dia  les mestres van estar comentant que volien posar al pati jocs nous perquè els semblava que els infants estaven avorrids dels cotxets i les pilotes. Elles van pensar i de fet, ho han posat, pots de llauna, pinyes i pals de fusta per jugar , a part dels cotxets i cavalls de plàstic que ja ténen. Tot això està molt bé, però el que veig és que segueix essent més del mateix: més pots de llauna igual que a les paneres, més pinyes, fustes, més "pseudo heurístic" en definitiva, per tant, no els aporta res de nou, i els infants no hi treuran cap profit ni creatiu, ni imaginatiu, perquè segueixen essent els mateixos elements que ténen dins les aules. Des del meu punt de vista, crec que s’ha de posar material nou i diferent i que a més, ajudi a desenvolupar la creativitat dels infants, i  que el seu ús els suposi reptes cognitius. He pensat que es pordien  posar capses de cartró de diferents mides, des de capses de suavitzants de roba que són grosses i fortes, fins a petites capses de desodorants, etc. Es poden aconseguir al supermercat, només cal avisar-los que ens les guardin, i els infants les podran fer servir al pati per posar-s’hi a dintre, per fer torres, per guardar-hi coses, per encaixar-les unes amb altres,…. I un llarg etzètera. A més, com que es quedaran al pati no suposen cap problema d’espai i si a més es vol , es poden forrar de diversos colors per fer-les més atractives visualment, i si és amb plàstic adhesiu, millor perquè així les impermeabilitzaran contre les boques mossegadores dels infants. Li vaig comentar a na Joana i a ella li va semblar bé, a la reunió de cicle  ho proposaré a les altres. Ja ho contaré.

Per acabar amb aquesta reflexió setmanal, afegir que  m’estic donant compte que a mide que avancen les meves pràctiques i me trobo més còmode dins l’aula, noto que me surt “la vena crítica”, espero que constructiva. Imagino que també és normal, però de vegades m’agafa por, perquè no voldria donar la impressió de ser una “marisabidilla”, però és veritat que vaig agafant coratge, i aquest és fruit de que cada cop coneixo més el funcionament del centre i comparteixo o no algunes coses. El que vull que quedi clar és que no pretenc descalificar ningú; sinó aportar altres punts de vista diferents de la mateixa cosa, sempre amb la intenció de millorar i d’aportar reflexions que me resultin profitoses pel meu aprenentatge.

SISENA SETMANA

Durant aquesta setmana m'han passat dues coses que considero prou rellevants per compartir en aquest blog. La primera és que des de fa temps, tenim un problemet amb un infant que no li agrada gens anar al pati i es passa tota l'estona que dura aquest plorant. Entenc que l’infant s’ha d’adaptar al pati i a les normes i costums de l’escola, però també pens que si a lo millor a ell no li agrada tant, es podria fer una mena d’adaptació perquè es pogués adaptar també al moment del pati. Podria sortir cada dia una estoneta més grossa fins que s’acostumés a estar-s’hi el mateix temps que els altres. El problema és que no se pot tenir una “més un” només per ell, però es podria mirar d’aprofitar ara que som dues, i intentar fer-li aquesta adaptació, i així mentre na Joana és dins la classe amb ell, podria treballar a nivell individual amb l'infant i jo seria al pati amb la resta. No me quedaria sola perquè hi ha altres mestres al mateix pati amb jo, per tant es podria intentar. Quant li vaig fer sa proposta a la tutora, ella va acceptar de seguida, i ella ho va proposar a la jove de l'EAP i aquesta va considerar que no perdrem res per intentar-ho. Finalment la directora també ha acceptat, per tant, s’adaptació al pati per aquest infant en concret, començarà després de les vacances de Pascua. En aquests moments me ve al cap la idea que la inclusió per jo, no significa només que el centre posi tots els seus recursos a l'abast perquè tots els infants ho puguin fer tot i tenguin les mateixes aportunitats , sinó que a més, el que facin els ha d'agradar i ho han de fer de gust, aquesta és la autèntica inclusió. La segona cosa que m'ha passat i vull compartir és la següent: Es dimarts quan erem al pati jo estava asseguda a una ombra i estava amb uns infants amb els que cantavem cançons. Hi havia per allà devora un fillet que estava jugant amb un tobogan i el girava i estava fent una cosa perillosa, però que des de on jo me trobava, no me semblava que hi hagués cap perill per ningú, i molt manco pels infants. De repent van sortir de s’aula de nadons les dues mestres molt maleites i van renyar al fillet diguent-li que per poc havia ferit a un infant que passava. Jo i la resta de mestres, ens quedarem callades i imagino que un poc sorpreses per la reacció exagerada ,des del meu punt de vista, de la companya. Sincerament, me vaig sentir com si me cridassin l’atenció a jo perquè era la que me trobava més aprop del fillet que jugava amb el tobogan, i no li havia dit res perquè és un fillet de la meva classe i estic bastant acostumada al seu tipus de joc extremat. Possiblement si que li hauria d’haver cridat l’atenció, però pens que sa reacció de ses dues mestres, que van sortir de ses seves classes deixant sols als seus propis alumnes, va estar fora de lloc. Aquest fet me fa pensar que les reaccions que tinguem com a mestres, són similars a les que tenim com a mares. Jo per exemple, com a mare que som, me considero un poc temerària en el sentit que tot i veure el perill de les coses, deixo que els meus fills ho experimentin per ells mateixos, perquè quan es facin mal, mentre no sigui un perill per la seva vida, jo hi seré al costat per curar-los i consolar-los. Però com a mestra possiblement hauré d'aprendre a passar més pena si no vull tenir totes les mares i pares maleits amb jo perquè no vetllo pel benestar dels seus fills. Trobar l'equilibri entre deixar-los fer i sobre-protegir-los serà un altre aspecte per anar esbrinant amb l'experiència. Finalment una altra cosa destacable és que el dimarts capvespre varem anar al claustre de professores i els presentarem el blog. El dilluns per la tarda varem estar fent un tutorial per donar-lis un exemple per cada una i que s’ho vagin mirant. La idea és que de moment, es conformin amb fer alguna entrada, i poc a poc, i a mide que perdin la por, es vagin animant a afegir coses més complicades. Crec que la millora serà aconseguir engrescar les mestres a participar en el blog, i aquí me plantejo com ho podem fer per motivar a la gent a participar i a voler fer coses. Hauré de cercar informació sobre motivació de grups.

TERCERA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana és la primera que visc "sencera" des que hem començat les pràctiques, perquè hem tingut les dues setmanes anteriors amb festius i per tant, aquesta tenc més coses per reflexionar.

El primer tema és el de l'infant ANEE amb el que ja vaig obrint camins per establir vincles. Es diu D. i hem passat de la més absoluta ignorància per part d'ell, a mirar-me, somriurer-me, i fins i tot deixar-me que li canvïi el bolquer!, per tant avenços , en feim.

Un altre tema que aquesta setmana me fa pensar és el de la conveniència que la mestra es faci respectar.
El dijous varem fer joc heurístic i hi havien tots els infants. Durant l'activitat hi varen haver dos fillets que incompliren la norma de no mourer-se del seu lloc i es van alçar, i quan la mestra els déia que havien de tornar al seu lloc no li van fer cap cas. A jo veure allò me va fer mal perquè me sap greu per na Joana, perquè la consider molt bona persona i me molestava veure que els infants no li féien cas, i sobretot, veure la seva  impotència davant el fet que els fillets no li féssin cap cas.
Supòs que va veure la meva expressió i després  me va dir com per justificar-se o justificar-los, no ho sé; que hi ha alguns dies que els "renya" més, i  altres que no ho fa tant....
Supòs que tot depén del dia que dugui, però aquest fet me va fer pensar sobre la conveniència de fer-se respectar i  saber trobar l'equilibri entre ser molt permissiu o ser massa estricte, la qual cosa ha de ser realment difícil i complicada, i no sé si es deu aprendre o trobar mai.

El que si va ser  un èxit en el joc heurístic va ser a  l’hora de recolliir i classificar els materials.
Sembla que ens trobem amb un grupet més mogut al que li funcionen millor les activitats que impliquen més moviment i ritme. Ho hauré de tenir en compte a l’hora de dur a terme una unitat didàctica amb aquest grup.

Un altre aspecte que he observat i me crida l’atenció des que faig pràctiques, és que na Joana fa pocs moments "d’estora" com el bon dia, contar contes, cantar cançons,...Això me fa pensar en el bagatge individual i en les preferències personals de cada un. A jo m'agrada cantar i contar contes, i crec que seré una mestra que farà molta "estora", però tot i la importància que per jo tenen els moments de seure i ser un grup, me sembla normal que cada un hi posi a la pràctica educativa un poc o molt de la seva forma de ser, ja que tots tenim la motxilla ben carregada de coses que ens influencien a l'hora d'actuar. Per tant, aquí hem de tornar a cercar l'equilibri entre fer molt d'allò que t'agrada a tu com a persona i fer també allò que no t' agrada tant, però que com a mestra  és igual d'important pels infants.

De totes maneres, na Joana sempre insisteix en que li agrada respectar les coses que als infants els agrada fer, i potser també fa poca “rotllana” perquè sap que als seus alumnes els agrada fer coses que impliquen més moviment.

Ja per acabar aquesta reflexió setmanal, vull compartir una cosa que me va passar  el   divendres 9. 

Va venir  en D. amb la seva àvia que no l’havia menat mai a l’escola. Aquesta setmana  havia tornat a fallar  un parell de dies perquè tenia febre, per tant, açò no fa més que dificultar el procés d’adaptació de l’infant, i com és lògic, en D. tornava entrar tot plorant amb el xumet a mos, mentre l'àvia el portava en braços .  Na Joana ,  justament havia sortit un moment i  jo estava sola dins l’aula per rebre aquell infant  plorant i l’àvia amb una cara de “tragèdia grega” que li déia que  no plores tot amb la llàgrima a l'ull. Jo sabia que no li podria prendre el fillet dels braços, perquè  ell faria un tro, i no estava aquella senyora per suportar massa plors més.
Així que vaig decidir  cridar per megafonia a na Joana que vingués a l’aula per favor. Ella tot d’una va venir i va poder agafar el fillet dels braços de l’àvia angustiada, i tot va quedar aclarid.
Però jo després me vaig estar  demanant si havia fet bé o no  cridant  a la mestra.
Sincerament crec que si, perquè vaig evitar una situació que possiblement hauria estat molt més violenta tant per l' infant, com per l'àvia, i per jo mateixa.

Però m’he quedat amb el dubte de si és la forma correcte d’actuar. És una postura molt còmode la meva, "ara no me pinta, cridaré a la mestra titular que me resolgui la papeleta", i tots sabem que les coses no són així. Però en aquell moment, vaig considerar que era per les circunstàncies, el millor que podia fer en aquell moment, o no.  
No ho sé, però esper averiguar-ho amb el temps.