DOCUMENTANT UNA BONA PRÀCTICA...

El joc heurístic

View more presentations from magefra.

Reflexions sobre una bona pràctica

Haver d'escollir una bona praxis implica en un principi tenir molt clar què enten un mateix per bona pràctica. I aquí ja comença la complicació, perquè no hi ha un manual de bones pràctiques, i tampoc existeix la millor pràctica d'entre totes les pràctiques. Per jo bones pràctiques són cosetes petites que van passant dia a dia dins l'aula i que afecten als infants i per tant, els repercuteixen directament a ells i de forma positiva. Per jo dins l'aula es dónen moltes bones pràctiques perquè la mestra te una manera de tractar amb els infants que els fa sentir bé, els fa sentir que son importants dins els grup, i això redunda en la seva autoestima, que és una part molt important en el desenvolupament emocional dels infants. Però n'hem d'escollir una i jo he triat el joc heurístic sinzillament perquè és més fàcil de documentar que qualsevol altra petita bona pràctica que tenc dins la memòria però no he "captat" amb la càmera fotogràfica. Aquesta activitat d'experimentació es dur a terme amb els infants d'un any i amb nadons. Amb el meu grup en concret, es realitza en una aula a part de l'habitual a la que hi poden accedir fàcilment ja que es troba davant la seva aula i no implica cap llarg camí i per tant, el temps de trajecte és curt. És una activitat que es fa a les nou i mitja del mati, un cop a la setmana, ja que aquestes activitats s'han de fer de prest perquè els infants estàn ben descansats i es podran concentrar millor perquè estàn "més frescos". El grup d'infants amb els que me trobo fent pràctiques, són un grupet bastant mogut i inquiet. A més hi ha un alumne que s'encarrega de revolucionar tothom, per la qual cosa ens trobem amb un grup un poc difícil de controlar. No crec que hi hagi cap alumne preferit, al manco jo encara no n'he detectat cap; però és humana i imagino que alguna preferència tindrà, tot i que no crec que m'ho confessi mai. El que si hi ha, són alumnes que reclamen més l'atenció que altres i ho fan de forma negativa, per tant aconsegueixen els seus objectius, encara que sigui perquè la mestra els "castiga" a pensar. No crec que poguem parlar d'alumnes invisibles, ja que la mestra s'encarrega de rebrels a tots personalment i els dona una besada i un estim de bon dia a tots i cada un d'ells. Continuant amb el joc heurístic, es fa amb l'objectiu d'experimentar, gaudir i aprendre a través de la manipulació dels diferents elements que els proposen. La manipulació dels objectes implica posar en funcionament diverses estratègies cognitives i anar desenvolupant el pensament lògic-matemàtic i la capacitat de concentració. A més implica aprendre a controlar el to postural ja que l'infnat ha d'estar quiet durant trenta minuts, més o manco, en la mateixa postura; i això implica un aprenentatge a nivell de control postural important. A més es treballa la motricitat més precisa i la cordinació óculo manual. El joc heurístic és una forma de treballar que es fonamenta en el constructivisme i l'aprenentatge significatiu ja que l'infant és el protagonista del seu propi aprenentatge i és un subjecte actiu a causa de la nul·la intervenció de l'adult. Considero que pel centre te prou rellevància perquè aquesta pràctica està contemplada dins el Projecte Educatiu de Centre des de fa sis anys, per tant, podem considerar que el centre està molt satisfet amb aquesta pràctica perquè cada any la dur a terme. Pel que fa a la mestra, també es mostra satisfeta amb aquesta activitat perquè li permet poder-se dedicar durant un temps a l'observació en exclusiva, ja que quan una mestra està sola dins l'aula no disposa de temps per observar acuradament, i la tutora considera que és important tenir moments per observar els infants perquè som diu ella "dins el dia a dia de l'aula sempre hi ha coses que fan els infants que ens passen inadvertides i a través de l'observació es poden apreciar". Quant a pràctiques que no he pogut observar al centre, jo diria que no he tingut l'oportunitat d'observar com es treballen les emocions. Sé que es conten contes on es tracten emocions, però no sé si el fet d'escollir un conte es faci amb l'objectiu de treballar una emoció en concret. A més no he pogut esbrinar si es fan altres tipus d'activitats per tal d'ajudar els infants a anar identificant emocions i ajudar-lis a canalitzar-les. Per tant, hauré de veure com es treballen les emocions a nivell de cicle, i ja ho posaré al blog.

SISENA SETMANA

Durant aquesta setmana m'han passat dues coses que considero prou rellevants per compartir en aquest blog. La primera és que des de fa temps, tenim un problemet amb un infant que no li agrada gens anar al pati i es passa tota l'estona que dura aquest plorant. Entenc que l’infant s’ha d’adaptar al pati i a les normes i costums de l’escola, però també pens que si a lo millor a ell no li agrada tant, es podria fer una mena d’adaptació perquè es pogués adaptar també al moment del pati. Podria sortir cada dia una estoneta més grossa fins que s’acostumés a estar-s’hi el mateix temps que els altres. El problema és que no se pot tenir una “més un” només per ell, però es podria mirar d’aprofitar ara que som dues, i intentar fer-li aquesta adaptació, i així mentre na Joana és dins la classe amb ell, podria treballar a nivell individual amb l'infant i jo seria al pati amb la resta. No me quedaria sola perquè hi ha altres mestres al mateix pati amb jo, per tant es podria intentar. Quant li vaig fer sa proposta a la tutora, ella va acceptar de seguida, i ella ho va proposar a la jove de l'EAP i aquesta va considerar que no perdrem res per intentar-ho. Finalment la directora també ha acceptat, per tant, s’adaptació al pati per aquest infant en concret, començarà després de les vacances de Pascua. En aquests moments me ve al cap la idea que la inclusió per jo, no significa només que el centre posi tots els seus recursos a l'abast perquè tots els infants ho puguin fer tot i tenguin les mateixes aportunitats , sinó que a més, el que facin els ha d'agradar i ho han de fer de gust, aquesta és la autèntica inclusió. La segona cosa que m'ha passat i vull compartir és la següent: Es dimarts quan erem al pati jo estava asseguda a una ombra i estava amb uns infants amb els que cantavem cançons. Hi havia per allà devora un fillet que estava jugant amb un tobogan i el girava i estava fent una cosa perillosa, però que des de on jo me trobava, no me semblava que hi hagués cap perill per ningú, i molt manco pels infants. De repent van sortir de s’aula de nadons les dues mestres molt maleites i van renyar al fillet diguent-li que per poc havia ferit a un infant que passava. Jo i la resta de mestres, ens quedarem callades i imagino que un poc sorpreses per la reacció exagerada ,des del meu punt de vista, de la companya. Sincerament, me vaig sentir com si me cridassin l’atenció a jo perquè era la que me trobava més aprop del fillet que jugava amb el tobogan, i no li havia dit res perquè és un fillet de la meva classe i estic bastant acostumada al seu tipus de joc extremat. Possiblement si que li hauria d’haver cridat l’atenció, però pens que sa reacció de ses dues mestres, que van sortir de ses seves classes deixant sols als seus propis alumnes, va estar fora de lloc. Aquest fet me fa pensar que les reaccions que tinguem com a mestres, són similars a les que tenim com a mares. Jo per exemple, com a mare que som, me considero un poc temerària en el sentit que tot i veure el perill de les coses, deixo que els meus fills ho experimentin per ells mateixos, perquè quan es facin mal, mentre no sigui un perill per la seva vida, jo hi seré al costat per curar-los i consolar-los. Però com a mestra possiblement hauré d'aprendre a passar més pena si no vull tenir totes les mares i pares maleits amb jo perquè no vetllo pel benestar dels seus fills. Trobar l'equilibri entre deixar-los fer i sobre-protegir-los serà un altre aspecte per anar esbrinant amb l'experiència. Finalment una altra cosa destacable és que el dimarts capvespre varem anar al claustre de professores i els presentarem el blog. El dilluns per la tarda varem estar fent un tutorial per donar-lis un exemple per cada una i que s’ho vagin mirant. La idea és que de moment, es conformin amb fer alguna entrada, i poc a poc, i a mide que perdin la por, es vagin animant a afegir coses més complicades. Crec que la millora serà aconseguir engrescar les mestres a participar en el blog, i aquí me plantejo com ho podem fer per motivar a la gent a participar i a voler fer coses. Hauré de cercar informació sobre motivació de grups.

CINQUENA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana he estat malalta fins dijous, i el divendres ja he pogut anar a classe. Era un dia especial perquè hem anat d’excursió a “sa tanca den Joan”. Hem vis perdius, moixets acabats de nèixer, un cavall i un poni al que els infants que han volgut han pogut colcar. Ha estat una sortida fantàstica que m’ha donat prou materia per reflexionar. Resulta que un cop finalitzada la sortida i quan tots els infants han marxat, les mestres entre elles han fet comentaris sobre com ha anat la sortida; comentaris als que m’han deixat participar molt generosament. El que més m’ha cridat l’atenció ha estat quan una mestra ha dit que “han vingut massa mares”. En un principi m’ha sobtat perquè he pensat que si des de l’escola el que interessa és la participació activa i la implicació de les famílies, si han vingut moltes mares és una cosa positiva. Però la mestra ho dèia per una altra cosa, que després he entès i compartesc completament. Hi ha hagut tres mares que han estat tot el temps pendents dels seus fills, i açò ha provocat que els infants no gaudissin gens de l’experiència, ni elles tampoc, perquè al veure patir els seus fills, elles tampoc han disfrutat. Una mare ha estat tot el temps passant pena perquè el seu fill no caigués, no s’enfiles, no corregués, no mengi tants de ganxitos,...... L’altre mare ha estat tot el temps portant el fillet en braços perquè l’infant ha plorat sempre seguit. La darrera de les tres ha estat amb el seu fill enfora de tots els altres "perquè sinó plorava", fins que la mestra li ha anat a cridar l’atenció i li ha dit que si l’infant plora és igual perquè el que ha de fer és integrar-se al grup. A aquestes tres actuacions de mares, imagino que amb els anys d’experiència acumulats n’hi podrem afegir moltes més i de tot color. Però arràn d’aquestes tres actuacions m’he fet preguntes sobre com intervenir amb delicadesa en aquests temes. Imagino que per la mestra no va ser gens fàcil dir-li a la mare que el deixés plorar i que no l’aïllés de la resta, va ser una actuació molt arriscada tot i que professional, perquè el que la mestra demostra en aquell moment és que el que l’hi importa és l’infant per sobre totes les coses. Però en el cas de la mare un, la mestra ens confessava que les ganes eren de dir-li: "deixa el fillet un poc tranquil i relaxat”. Però no li ha dit res , açò si! la mestra ja sap que per properes sortides no ha de comptar amb l'ajut d'aquesta mare en particular. Pel que fa a la mare dos, ha estat una mala reacció de l’infant. Possiblement tenia un mal dia i la mare ha optat per tenir-lo en braços per evitar fer passar una mala estona al seu fill. La pregunta és si per properes sortides se li donarà una altra oportunitat a aquesta mare i al seu fill o si ja passaran de dir li mai més de fer d’acompanyant. De totes maneres me deman fins quin punt és convenient fer reflexionar a les famílies en general i a les mares en particular, sobre quin és el seu grau de protecció cap als seus infants i fins on aquesta sobre preocupació i sobre protecció pot resultar perjudicial pel desenvolupament de l’autonomia dels seus fills. Recordo que vaig llegir en un article del que no recordo el títol, que citant Loris Malaguzzy, dèia que donar autonomia als nostres fills implica cert grau de risc i patiment als pares i no tots estàn disposats a cedir davant aquest. Imagino de forma molt gràfica una situació similar però amb dues reaccions diferents: Per una banda imagino un camí ple de clots i bonys que un infant ha de travessar. En la situació diguem-li un, veim una mare popa de suor amb un gran allisador de fusta, com els que fèien servir als camps de futbol de terra, que està intentant desesperada que el camí quedi lliure de clots i pedres. Segurament quan l’infant l’hagi d’atravessar, estarà ben llis, si, però possiblement caurà quan es tropissi amb el cordó de les seves bambes que la mare s’ha oblidat de fermar-li ben fort, possiblement preocupada per allisar-li el terreny. La situació dos que me ve al cap és el mateix caminot, i el mateix fillet. Però en aquest cas, està caminant tranquil.lament pel caminot, segur que la seva mare, que hi camina al costat, hi serà per aixecar-lo i curar-lo en cas de caure i fer-se mal. En ambdós casos hi ha la mateixa mestra per mitat del camí. Però en el primer cas està amb cara de preocupació pensant que la mare necessita més ajuda que el fill. I en el segon, els espera per continuar junts el camí i gaudir tots plegats, de l’experiència.