Onzena setmana de pràctiques

Aquesta setmana m'he posat  jo mateixa els deures i he intentat fixar-me en dos aspectes claus que se suposa que s'han de treballar  durant els cicles d'educació infantil, i a les escoles de zero a tres, hi figura com un important objectiu a assolir a nivell de currículum, i un aspecte rellevant a treballar a nivell de PEC. Un d'ells és   l'autonomía dels infants.

L'altre moment important és el que suposa   l'acomiat de la família i la benvinguda dins l'aula. M'estic referint al moment d'entrada a l'aula. 
En relació amb aquest darrer, Carme Thió de Pol i Pep Llanes en parlen  com un moment que per l'infant suposa un dels més importants del dia pel fet que s'ajunten en el mateix instant les dues persones o referents més immediats i que per tant,  l'infant més valora en la seva vida, i com a tal, s'ha de tenir molta cura perquè no pugui suposar un moment negatiu ni dramàtic. Pel que he  observat, els infants quan entren dins l'aula amb els seus pare, mare o persona que l'acompanya, en un primer moment es queden com  aturats mirant la resta avam què fan. Alguns en el moment en què l'adult, sobretot passa quan l'acompanyant és el pare o la mare, s'ha d'acomiadar definitivament,  viuen moments de plors i els adults reaccionen retrassant la seva marxa en un intent de calmar l'angoixa del seu fill o filla.  Altres adults surten ben decidits rient i dient-lis amb un bon somrís als seus fills: "tranquil, no passa res, t'ho passaràs bomba i jo prest tornaré ser aquí". Evidentment els infants ploren dos segons més, després en el mateix moment en que algun joc els crida l'atenció ja no s'enrecorden ni del pare ni de la mare ni de ningú més. Però el que més m'agrada i ho considero una bona pràctica, és que la mestra reb a cada infant de forma individual. És a dir, està sempre pendent de la porta mentre no han arribat tots els infants, i quan sent  que s'obre, ja deixa el què està fent i es dirigeix cap a l'entrada de l'aula per  rebre el fillet o filleta amb un "bon dia tal, com estàs? que has dormit bé?, que estàs content?" mentre diu tot això na Joana ja està de genolls al terra i espera amb els braços oberts per donar una abraçada i una besada a l'infant que acaba d'entrar. Després, un cop ha saludat  l'infant s'aixeca quedant a l'alçada de l'adult i li demana com ha dormit el seu fill o filla, si està bé, i intercanvien impressions. Aquesta me sembla una bona pràctica perquè és una "costum" que va començar possiblement com un pla d'acció per rebre les persones individualment, i amb la repetició s'ha convertit en una bona praxis amb la que  dóna a l'infant un moment inportant de protagonisme que el fa sentir bé, i això ajuda a enriquir la seva autoestima, i als pares també els dóna seguretat i confiança el fet de veure que la mestra els dedica un temps exclussiu a ells per parlar dels seus fills, la qual cosa agraeixen.

Pel que fa a l'autonomia he de reconèixer que s'està treballant més des que dins l'aula som dues.   I la mateixa mestra reconeix que estant sola moltes feines que ja haurien de fer els infants les  fèia ella per anar més de pressa: recollir les joguines, repartir els berenars, posar els coixins a l'estora..... són petites responsabilitats que els infants ja haurien de tenir assumides perquè esteim a final de curs, i he vist que les estàn assumint des que jo hi som. Aquí ténen a veure diversos factors, però els que pel que he pogut observar han fet més falta són la constància, la perseverància  i la repetició contínua de les normes per part de la mestra. Aquests són aspectes que he pogut observar absents i que jo poso a la pràctica perquè som més estricte i més constant, i ens està donant bons resultats; per tant crec que he duit a terme un pla d'acció molt determinat per aconseguir els objectius que eren:
-que els infants ajudin a recollir les joguines.
-que vagin a cercar el seu coixí per seure a l'estora i després el tornin a deixar.
-que els infants vagin al restiller a cercar el seu taleg del berenar.
D'aquests tres objectius podem dir que ho esteim aconseguint tot de cada dia millor.
Les joguines les reculleixen amb jo devora amb la capsa de les joguines als braços i força dir:" venga ara toca el cotxe,..... i ara vull un avió,..... i avam qui me dur una moto...." és a dir de forma lúdica.
Pel que fa als coixíns,  cada un va a cercar el seu coixí i el posa damunt l'estora, fins i tot me duen el meu, i l'objectiu també està bastant assolit. Quan acabem l'activitat de la rotllana els infants van a deixar el seu coixí al seu lloc, i ho fan bastant bé, sempre hem d'ajudar més a alguns i recordar-li a altres, però per general està bastant bé; i finalment quan acabem de cantar el "nyam, nyam" ells es dirigeixen a cercar el seu taleg del rastiller i ho fan la majoria. De fet, Carme Thió de Pol i Pep Llanes parlen que a través de la ritualització que es duu a terme a l'escola, els infants exerciten la seva autonomia, per tant es converteixen en activitats privilegiades i insubstituïbles pel desenvolupament de les capacitats i l'aprenentatge dels infants i també del seu benestar.
Per tant, el pla d'acció ha donat fins el moment, bons resultats. Només hi falta que el temps i la constancia ho convertesquin en una bona pràctica.
De tot açò que he explicat avui me queden unes paraules al cap que són com una pluja d'idees  a tenir en compte a l'hora de ser una mestra en ple rendiment. Aquestes paraules són: constància, perseverància, repetició, ajudar, joc, imitació, donar temps, respectar el temps dels infants, tenir paciència, ser estricte, posar normes, posar límits,  ser amorós, reforçar positivament, ser agraïd, estimar, confiança, respectar, donar protagonisme, empatía, escoltar, mirar a la cara, contacte físic,...............................

QUARTA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Poc a poc, noto que me vaig sentint més còmode dins l'aula i això me fa un poc de por perquè de vegades si he de cridar l'atenció a un infant que ha pegat un mos a un altre, per exemple, ho faig sense esperar a veure com reacciona la mestra, i no sé si això ho he de fer perquè no sé fins on arriba la meva feina. És a dir, no sé fins on arriba la meva intervenció com a practicant i on comença la intromissió. És delicat, potser ho hauré de parlar amb na Joana dins la setmana que ve. Estones m'oblido que estic fent pràctiques, i li he d'estar recordant a na Joana que si m'ha de cridar l'atenció ho faci perquè jo som allà per aprendre.

Aquesta setmana, crec que era el dilluns, me va dir que ja podria quedar jo sola dins l'aula perquè ella me veu molt preparada, i això  me va alegrar molt, però també me va retgirar bastant, per tot el qu epodria implicar quedar sola amb el grup. Me varen tornar a venir totes les pors, per tant, tot i que  estic  molt contenta d'aquesta valoració de la meva tutora, i me motiva a seguir,  penso que mentre m'invaeixin les pors davant la idea de quedar-me sola amb el grup, no estaré preparada, ni molt manco.
Aquesta setmana he pensat molt, arràn del seminari on varem veure els tipus de centres segon sels resultats dels DAFOS,  sobre la conveniència de conèixer els centres de pràctiques abans d'escollir-ne cap.
Jo vaig escollir aquest en concret perquè volia quedar a Alaior per poder dur als meus fills a escola  cada dia. Però ara m'estic plantejant que hauria d'haver demanat primer els PEC de tots els centres i mirar d'escollir-ne un que m'oferís altres aspectes que me poden interessar, com per exemple fer pràctiques en un centre on  es treballen les emocions , o en un centre on es basen en l'experimentació com a recurs bàsic de l'aprenentatge,  o anar a fer pràctiques en una escola que sigui més observadora dels infants, etc...

Totes aquestes cosetes s'haurien de tenir en compte abans de ser practicant in situ, perquè està clar que cada centre treballa aspectes diferents de la resta, i aquests poden resultar més o manco interessants.

Un altre aspecte sobre el que he reflexionat aquesta setmana és sobre la importància que les famílies ens deixin els seus fills ben tranquils, ja que ells  noten les angoixes i les pors de l'adult que les pateix. És important treballar des de l'escola, per convéncer a l'adult que a l'escoleta l'infant es trobarà bé i que sobretot, la feina de les mestres és procurar que els fillets i filletes estiguin ben atesos mentres són al centre. I així evitar casos com el que me va passar la setmana passada amb l'àvia den D.
Penso que a lo millor seria convenient plantejar-se la introducció d'una persona amb prou coneixament del tema que fos un mediador familiar i servís de guia i d'ajut per aquestes persones a les que costa tant deixar els seus fills a l'escoleta passat el període d'adaptació.

PRIMERA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Si he de sintetitzar amb una paraula el que ha suposat aquesta primera setmana de pràctiques, me quedo amb la paraula "satisfacció".

M´he sentit molt ben arribada i ben vinguda, sobretot per la tutora amb qui treballaré. Els fillets i filletes, sembla que ja no me miren com un "bitxo raro". Tot i que he de dir que han estat molt pocs els infants que han vingut a classe, ja que la majoria ténen passa de panxa i conjuntivitis ( malalties contagioses). Els pocs infants que han vingut a l´escoleta tota la setmana, ja me comencen a veure amb bons ulls, tot i que a l´hora de canviar bolquers, algún prefereix que sigui na Joana, la tutora, qui els canviï.

Hi ha un infant especialment amb el que m´està costant que m´accepti, millor dit, me rebutja. De moment he decidit donar-li temps, ja que és un infant que va començar el Gener i tot i haver-se adaptat molt satisfactòriament, ha faltat molts dies i això ha provocat que  hagi fet una passa enrera quant a adaptació  a l´entorn.

Crec que aquest nen en concret necessita temps i poc a poc, quan s´hagi tornat adaptar a l´aula, després podré intentar atracar-m´hi jo.

Durant aquesta primera setmana he pogut veure què fan a "psico", què fan a plàstica, a joc heurístic, i finalment he pogut observar com es comporten dins un ambient que han obert dins l´aula en el qual només poden jugar amb materials desestructurats, naturals i de desfeta.

Per tant, he vist bastanta cosa per anar recolpil.lant informació. M´he adonat  que no sé fer fotos, perquè totes les faig des de la mava alçada, i això fa que no es vegin prou bé el que fan els infants; per tant la setmana que ve he de procurar fer totes les fotos des de l´alçada dels infants.

Quant a aspectes que m´han convidat a la reflexió, n´he trobat pocs, però perquè crec que estic més pendent de "connectar" amb els infants que de relaxar-me i observar per poder reflexionar posteriorment. No m´he aturat a observar amb atenció com treballa la mestra amb els fillets i filletes, i crec que ho hauria de fer per poder comparar com ho faig jo i com ho fa ella. A més, li vull demanar que m´observi ella a jo i me corregeixi en aquelles coses que vegi convenients de corregir.

Hi ha una cosa d´aquesta assignatura que me preocupa un poc, i és aquesta part de reflexió. Sempre m´he considerat una persona més activa i no tant reflexiva, i això d´haver de reflexionar tant sobre tot allò que vegi i faci me resultarà bastant complicat, però poc a poc m´hi acostumaré.

Quant al comportament de la meva tutora amb els infants, veig que és molt dolça i amorosa. Hi té molt de contacte físic, i això m´agrada perquè crec que fa sentir bé els infants. A més és molt positiva i això fa que una s´hi trobi rebuda amb els braços oberts.

Pel que fa a l´aula, hi ha molt de llum natural però massa juguetes de plàstic i que fan llums i renous. Jo hi tindria més construccions, i més material desestructurat. De totes maneres, estàn fent un projecte per llevar jocs de plàstic de dins l´aula i posar-ne més de naturals i de desfeta; per tant, aquesta qüestió prest serà resolta.

Quant a totes les activitats que he vist, la que més m´ha agradat és el joc heurístic, tot i que la qualitat estètica dels materials no es mira tant com hem vist nosaltres en alguns exemples d´escoles de Reggio Emilia, per tant, he patit cert "desencant" que supòs és normal ja que el que hem vist fins ara és l´ideal de tot, i ara ens hem d´afrontar amb la realitat.

Finalment i pel que fa a la meva actuació dins l´aula, crec que interveng massa, en aquest sentit som molt mamà, i pel que veig que fan les altres mestres, no ho hauria de fer. Els he de deixar més lliures que resolguin els seus conflictes i procurar relativitzar un poc més la meva actuació. Crec que per la propera setmana m´he de dedicar més a observar i no tant a ser com una mestra més, perquè no ho som.