Onzena setmana de pràctiques

Aquesta setmana m'he posat  jo mateixa els deures i he intentat fixar-me en dos aspectes claus que se suposa que s'han de treballar  durant els cicles d'educació infantil, i a les escoles de zero a tres, hi figura com un important objectiu a assolir a nivell de currículum, i un aspecte rellevant a treballar a nivell de PEC. Un d'ells és   l'autonomía dels infants.

L'altre moment important és el que suposa   l'acomiat de la família i la benvinguda dins l'aula. M'estic referint al moment d'entrada a l'aula. 
En relació amb aquest darrer, Carme Thió de Pol i Pep Llanes en parlen  com un moment que per l'infant suposa un dels més importants del dia pel fet que s'ajunten en el mateix instant les dues persones o referents més immediats i que per tant,  l'infant més valora en la seva vida, i com a tal, s'ha de tenir molta cura perquè no pugui suposar un moment negatiu ni dramàtic. Pel que he  observat, els infants quan entren dins l'aula amb els seus pare, mare o persona que l'acompanya, en un primer moment es queden com  aturats mirant la resta avam què fan. Alguns en el moment en què l'adult, sobretot passa quan l'acompanyant és el pare o la mare, s'ha d'acomiadar definitivament,  viuen moments de plors i els adults reaccionen retrassant la seva marxa en un intent de calmar l'angoixa del seu fill o filla.  Altres adults surten ben decidits rient i dient-lis amb un bon somrís als seus fills: "tranquil, no passa res, t'ho passaràs bomba i jo prest tornaré ser aquí". Evidentment els infants ploren dos segons més, després en el mateix moment en que algun joc els crida l'atenció ja no s'enrecorden ni del pare ni de la mare ni de ningú més. Però el que més m'agrada i ho considero una bona pràctica, és que la mestra reb a cada infant de forma individual. És a dir, està sempre pendent de la porta mentre no han arribat tots els infants, i quan sent  que s'obre, ja deixa el què està fent i es dirigeix cap a l'entrada de l'aula per  rebre el fillet o filleta amb un "bon dia tal, com estàs? que has dormit bé?, que estàs content?" mentre diu tot això na Joana ja està de genolls al terra i espera amb els braços oberts per donar una abraçada i una besada a l'infant que acaba d'entrar. Després, un cop ha saludat  l'infant s'aixeca quedant a l'alçada de l'adult i li demana com ha dormit el seu fill o filla, si està bé, i intercanvien impressions. Aquesta me sembla una bona pràctica perquè és una "costum" que va començar possiblement com un pla d'acció per rebre les persones individualment, i amb la repetició s'ha convertit en una bona praxis amb la que  dóna a l'infant un moment inportant de protagonisme que el fa sentir bé, i això ajuda a enriquir la seva autoestima, i als pares també els dóna seguretat i confiança el fet de veure que la mestra els dedica un temps exclussiu a ells per parlar dels seus fills, la qual cosa agraeixen.

Pel que fa a l'autonomia he de reconèixer que s'està treballant més des que dins l'aula som dues.   I la mateixa mestra reconeix que estant sola moltes feines que ja haurien de fer els infants les  fèia ella per anar més de pressa: recollir les joguines, repartir els berenars, posar els coixins a l'estora..... són petites responsabilitats que els infants ja haurien de tenir assumides perquè esteim a final de curs, i he vist que les estàn assumint des que jo hi som. Aquí ténen a veure diversos factors, però els que pel que he pogut observar han fet més falta són la constància, la perseverància  i la repetició contínua de les normes per part de la mestra. Aquests són aspectes que he pogut observar absents i que jo poso a la pràctica perquè som més estricte i més constant, i ens està donant bons resultats; per tant crec que he duit a terme un pla d'acció molt determinat per aconseguir els objectius que eren:
-que els infants ajudin a recollir les joguines.
-que vagin a cercar el seu coixí per seure a l'estora i després el tornin a deixar.
-que els infants vagin al restiller a cercar el seu taleg del berenar.
D'aquests tres objectius podem dir que ho esteim aconseguint tot de cada dia millor.
Les joguines les reculleixen amb jo devora amb la capsa de les joguines als braços i força dir:" venga ara toca el cotxe,..... i ara vull un avió,..... i avam qui me dur una moto...." és a dir de forma lúdica.
Pel que fa als coixíns,  cada un va a cercar el seu coixí i el posa damunt l'estora, fins i tot me duen el meu, i l'objectiu també està bastant assolit. Quan acabem l'activitat de la rotllana els infants van a deixar el seu coixí al seu lloc, i ho fan bastant bé, sempre hem d'ajudar més a alguns i recordar-li a altres, però per general està bastant bé; i finalment quan acabem de cantar el "nyam, nyam" ells es dirigeixen a cercar el seu taleg del rastiller i ho fan la majoria. De fet, Carme Thió de Pol i Pep Llanes parlen que a través de la ritualització que es duu a terme a l'escola, els infants exerciten la seva autonomia, per tant es converteixen en activitats privilegiades i insubstituïbles pel desenvolupament de les capacitats i l'aprenentatge dels infants i també del seu benestar.
Per tant, el pla d'acció ha donat fins el moment, bons resultats. Només hi falta que el temps i la constancia ho convertesquin en una bona pràctica.
De tot açò que he explicat avui me queden unes paraules al cap que són com una pluja d'idees  a tenir en compte a l'hora de ser una mestra en ple rendiment. Aquestes paraules són: constància, perseverància, repetició, ajudar, joc, imitació, donar temps, respectar el temps dels infants, tenir paciència, ser estricte, posar normes, posar límits,  ser amorós, reforçar positivament, ser agraïd, estimar, confiança, respectar, donar protagonisme, empatía, escoltar, mirar a la cara, contacte físic,...............................

Avui, diumenge 13 de Maig, queden exactament 26 dies per acabar les pràctiques. La veritat és que aquesta ocasió ja ens permet donar un cop d'ull al retrovisor i començar a parlar de com han canviat les coses en el sentit de les pors i les inseguretats.

Recordo com al principi tant de les pràctiques com de l'assignatura de Reflexió i innovació, me posava dins el llit els vespres i me costava molt dormir-me perquè el meu cap donava voltes i voltes rumiant tot el que me vindria damunt i el difícil que me resultaria treure-ho tot endavant.

Me va costar molt conciliar la meva vida familiar amb la d'estudiant en pràctiques, me va suposar mals de cap i alguna llàgrima. Me va suposar mirar-me als meus fills el vespre mentre dormien i dir-lis amb carícies i besades que "els estimava molt però que sa mamà està un poc nerviosa".

I poc a poc, de forma natural, com han de passar les coses, tot va començar a rodar de forma tranquil.la com diuen en castellà "sin prisa pero sin pausa".

I ara he aprés a gaudir del que faig, els "meus bitxets" com els  dic als fillets i filletes de la classe dels llagosts han passat a formar part de la meva vida i jo de la seva. Els seus pares i mares me miren amb bons ulls i me ténen en consideració, la qual cosa és fantàstica i me fa sentir molt bé.

Les mestres des Pouet en general me ténen com una més, i comparteixen els seus comentaris i les seves bromes amb jo, i jo amb elles, faltaria més!

I na Joana, que vos puc dir d'aquesta tutora que m'ha tocat que és un àngel! crec que quan acabi les pràctiques serà a la que més enyoraré, a na Joana, amb sa seva forma tant dolça de xerrar, amb es seu caràcter tranquil i positiu, amb sa seva alegria per sa feina, i sobretot amb s'amor que sent per es seus fillets i filletes.

Si me demanassin què he aprés d'ella, ara mateix no sabria què contestar, perquè el que he aprés de na Joana va  més enllà del que passa dins una aula, és més que una estratègia o un recurs perquè els infants escoltin o es posin a recollir, és més profund, per açò és un aprenentatge inconscient que me sorgirà poc a poc en situacions que se me presentaran el curs que ve quan torni fer pràctiques, o en un moment determinat en una situació concreta, i llavors me vindrà a la memòria una reacció de na Joana o una paraula que li vaig escoltar, o una forma de mirar els infants i diré "que ho veus, açò ho féia o ho dèia na Joana".

El que tenc clar és que fins el dia d'avui, de tot el que m'ha passat durant les pràctiques fins ara, a la que més recordaré serà a ella.

Gràcies Joana