darrera entrada?

Ja hem acabat ses pràctiques i no tenim més exàmens.

És hora de fermar els moixos!

Però mentres ho fem, ho podem fer BALLANT!

A disfrutar un poquet!

VALORACIÓ DE L'ASSIGNATURA

Crec que per fer una valoració de l'assignatura me passa com amb algunes competències; que he d'esperar i deixar que passi un poc de temps, per poder fer una retrospectiva i valorar quan els aconteixements hagin "reposat". Sincerament crec que les coses es veuen millor des d'enfora.

Personalment m'ha anat molt bé que l'assignatura es faci alhora que les pràctiques, perquè  ens obliga a fixar-nos en aspectes de la pràctica educativa que potser ens passarien desapercebuts.

Personalment me considero una persona més impulsiva i d'acció que no pas de pensar molt les coses, i per tant, el fet de veurer-me obligada a haver de meditar i repensar sobre tot el que me passa i perquè, m'ha ajudat  a ser conscient de la necessitat de prendrer-se un temps per la reflexió. 

A més, crec que l'observació i la posterior reflexió ens ajuden a millorar com a persones i també en la nostra formació perquè suposa una bona eina per  l'autoavaluació, la introspecció i és en definitiva, una bona metodologia per anar aprenent de forma significativa al llarg de la nostra vida.

Crec que més endavant, quan tengui ben clar tot el que he après i tot el que m'ha aportat l'assignatura i les pràctiques, podré dir quines coses m'han faltat per aprendre, i quines m'han faltat fer; tot i que aquestes les puc començar a dir ara: m'hauria agradat dirigir una sessió de psico, una sessió de joc heurístic, poder preparar jo una activitat per fer a plàstica, poder dur a terme una Unitat didàctica de la meva pròpia creació,.... i més coses que sortiran!

Pel que fa a la implicació meva amb l'assignatura, crec que puc dir que me posaria un 10. Ho dic ben tranquil.la i de veritat, ja que he acomplert dins el plaç amb la presentació dels dossiers de feina, he publicat al blog continguts que no eren els únicament recomenats per les professores, i en definitiva crec que he fet molta feina; una altra cosa és que tengui més o manco nota, però  crec que si un fa la feina i la fa amb intenció, motivació i moltes ganes, el resultat sol ser l'esperat.

Finalment dir que m'ha agradat molt tant na Rosa com na Carme, i entenc i comprenc l'esforç que els deu suposar a les dues estar-se assegudes tot el temps davant una pantalla per donar classe, més que res perquè tinc constància que tant na Carme com na Rosa, els agrada  mourer-se per l'espai. Per tant, xapó per les dues.

El que sí està clar, és que les classes de ser presencials a ser per videoconferència hi ha un abisme tant pel que fa a la participació dels alumnes com als formats a utilitzar o les activitats per fer. Tenint en compte totes aquestes limitacions, crec que el blog, o millor dit, l'edublog, ha estat una fantàstica eina d'intercanvi d'informació, tot i que hi ha hagut poca intercomunicació entre alumnes, imagino que aquí hi te molt a veure la manca de temps, i de vegades de ganes.

Finalment dir que esper que ens tornem a trobar amb les professores, i que tots tinguem un poc de sort, i que ara que ens arriba l'hora de recollir, que el que trobem sigui el resultat de l'esforç i de tot allò que hem sembrat.

Ha estat un plaer!

Molta sort i bon estiu

Darrera setmana de pràctiques

Dilluns va ser un dia molt mogut perquè els infants van venir a l'escola molt cansats. La mestra ja m'havia comentat que això sol passar quan arriba l'estiu perquè durant els caps de setmana els infants descansen poc.

Aquest dia els fillets estaven molt revolucionats, sobretot un que sempre hi està, però  dilluns encara més. Es va passar el matí pegant i molestant als altres, va arribar un moment que vaig estar tant nerviosa que li hauria pegat un toc al cul. Evidentment no ho vaig fer!, però me va preocupar bastant pensar que me pot passar altres vegades i he de tenir prou recursos per gestionar aquestes emocions negatives. Sé de mestres que van a diferents activitats sobretot esportives, per ajudar a canalitzar l’agressivitat que els puguin provocar alguns alumnes o la seva feina en si, i també sé que açò que m’ha passat a jo li passa a més mestres, el que succeeix és que ningú en parla obertament, imagino que és una mena de “secreto a voces”, per açò me fa un poc de por que aquesta reflexió vegi la llum.

Arràn de sa meva reacció , me vaig quedar tot el capvespre molt preocupada pensant en com ho deben fer les mestres per gestionar en un moment determinat, els nirvis i la tensió que pot provocar una situació d’estrés. Decidida a saber com ho fan elles, dimarts vaig  arribar a l’escola disposada a trobar respostes en l’experiència de les meves companyes. 

Na Joana me va  dir que açò no són coses de les que parlin. Ningú diu: “ahir li hauria embalat un toc a un fillet”; però com ella mateixa diu, a totes els ha passat i els passa alguna vegada, el que succeeix és que no son temes del que un en pugui parlar obertament perquè son molt delicats.  A na Joana li va molt bé anar a Tai chi perquè diu que allà aprén a relaxar-se i a canalitzar tota l’agressivitat que arriba a acumul.lar amb la feina. d’una forma o altra. Fa uns anys hi va haver un cas d’una classe en la que es van confondre els expedients, i aquell grup, que en realitat era poc feiner i  tréia baixes notes,  al canviar-se els expedients amb els del grup que realment eren els feinants i bons estudiants, es van elevar les expectatives del professorat, i amb les expectatives elevades dels professors, també augmentà el nivell de rendiment de l’alumnat; per tant, realment si que ens condicionen les expectatives dels nostres professors, així que a partir d’ara m’he de proposar no etiquetar ningú, i tenir expectatives positives dels infants que me rodegin en un futur, així ells mateixos si s’ho arriben a creure, els faré un gran favor, i a jo també com a futura  mestra.

Després, parlant amb na Kay sobre estratègies perquè els infants facin més cas, ella que fa molts anys que és educadora, pensa que cada infant necessita una estratègia d’intervenció  diferent perquè totes les persones som diferents. Ella pensa que les tècniques conductistes de premi o càstig, mentre no sigui càstig físic ni denigrant, no s’han de perdre de vista perquè sempre es poden fer servir com a recurs;  per tant, no hem de descartar cap metodologia perquè quants més recursos tinguem, millor. Aquest crec que és un altre bon consell ja que com més ampli sigui el ventall de recursos, més possibilitats tindrem de provar alternatives fins trobar la que més ens funcioni.

També vaig parlar sobre aquest tema amb na Silvia Quiran, que és l’altre mestra d’un any. A ella per canalitzar l’agressivitat li va molt bé jugar a bàsket, i diu que moltes vegades ha de comptar fins a deu abans d’actuar. Considera que els anys d’experiència te porten els recursos que faràs servir. “És com si hagis de fer un pastís i has d’anar provant els ingredients que queden millor combinats. Has d’agafar un poc d’aquí, i un poc d’allà i te sortirà la teva pròpia metodologia. Quan la trobis, no l’hauràs de canviar perquè seràn els infants els que sabran que dins aquell espai,  s’han  d’adaptar a aquella manera de fer”. Crec que és, de les tres respostes, la que més s’assembla al que jo vull fer quan sigui mestra, ja que crec que els infants son prou llestos per saber adaptar-se perfectament a les normes independenment del comportament que tenguin a casa seva.

Arràn d’aquesta conversa que ha estat molt interessant, na Joana m’ha parlat de canviar les expectatives que tenim dels infants més agressius i inquiets. Ella diu, i jo ho comparteixo, que allò que esperem dels nostres alumnes i el que els transmetem que esperem d’ells, els condiciona per actuar

Amb na Joana hem arribat a la conclusió que les etiquetes que posem als infants, sempre han de ser en positiu, perquè a la llarga, ella està convençuda que aquestes ens afectaran de forma positiva o negativa, i açò és una estratègia que penso tenir en compte a l’hora de fer de mestra.

Na Joana m’ha confessat que ella ha de fer molta feina a nivell psicològic de pensar en positiu d’alguns infants, sobretot d'un, per no agafar-li mania. Crec que això que m’ha dit és un recurs molt important que també hauré de tenir en compte el dia que treballi de mestra: APRENDRE A PENSAR EN POSITIU .

Divendres va ser  es darrer dia. Per jo va suposar una jornada molt emotiva i me pots creure si te dic que divendres capvespre estava esgotada. La jornada me va suposar una barreja d’emocions, nirvis, plors , riures,….. en definitiva me va provocar una  sobrecàrrega emocional  que me va fer sentir   com si m’hagués passat un camió per damunt.

Abans de les nou del matí quan me prenia es cafè dins sa sala de professors, ja me va agafar sa pena quan li contava a na Núria una jove de l’EAP, que  era es meu darrer dia. Després van entrat dues mestres més i me van veure plorant;   me van demanar què me passava. Els vaig dir que era es darrer dia i entre totes me van entendre perfectament.  Cada una va recordar les seves pràctiques i me vaig sentir molt confortada. Després una filleta me va regalar una pulsera preciosa i me vaig tornar posar a plorar. La meva reacció llavores amb el pare de la filleta era plorar i riure. Per sort ell és professor i ho va entendre perfectament. I és que tots som humans i tots entenem aquesta sensació de “nus al coll” que me va embargar, el que passa és que cada un viu les seves emocions i les gestiona a la seva forma, i la meva és plorant. No passa res! Ja aprendré a controlar-ho, o no!

Varem fer  el bon dia ses tres aules d’un any juntes dins l’aula de ses granotes. Na Carol havia preparat una activitat especial. Portava una maleta plena d’objectes cada un relacionat amb una cançó del cançoner de l’escola, i a més ens va presentar a sa seva guiterra i varem escoltar com sonava cançons del repertori de l’escola. Els fillets i filletes l’han escoltada molt atents, es veu que tot el que te a veure amb la música els agrada i els ajuda a concentrar-se en una sola cosa. Pel futur, m’hauré de plantejar anar a classes de guiterra d’acompanyament, per tenir   un recurs més.

Un cop ha finalitzat l’activitat les mestres ens van fer una sorpresa genial: ens van regalar un bosso per cada una. Ha estat tot una sorpresa i me vaig tornar emocionar.  Es veu que ses mestres estàn molt contentes amb sa nostra feina; a part que  quasi quatre mesos de compartir el dia a dia, han donat per molt i amb algunes d’elles hem arribat a establir vincles, que espero es mantenguin durant molt de temps.

Quan tornarem ser dins l'aula encara no s'havien acabat les emocions. Na Joana m’ha donat un paquetet que ella havia preparat amb una carta escrita per ella on dèia coses molt polides, algunes. És una d’aquelles cartes que guardaré sempre i en moments de “baixa moral” treuré i llegiré per recordar el que hi ha amagat a dintre meu.

Després de tot aquest “subidón” emocional, varem continuar el dia normalment.

Divendres  fèia molta calor, i els infants estaven “malfets”. Dins les aules hi ha moltíssima calor perquè  les aules, això ja ho vaig comentar a l’anàlisi de centre, no estàn orientades cap al nord, i el vent que bufa sempre els dóna  a les bandes on no ténen finestres, per tant  sempre ténen calor perquè no disposen de cap sistema de ventilació natural. A més, es veu que el que va dissenyar el sistema de calefacció i refrigeració de l’escola, no va tenir prou en compte el clima real de l’illa, ja que dins cada aula van posar fins a tres aparells de calefacció, dels quals en sobren dos, i no van pensar que l’escola està en funcionament durant tot el mes de Juliol i no van posar cap aparell de refrigeració de l’espai, la qual cosa fa que durant el mes de Juliol, el fet d’estar dins les aules resulti bastant incòmode i calurós. Aquesta és una altra conseqüència de  no comptar, a l’hora de dissenyar un espai, amb les persones que hi han de treballar a dintre. Dèia que els infants estaven  bastant mal humor a causa de la calor, així que varem sortir al pati ben prest, on per cert,  s’hi estava la mar de bé. Una cosa me crida molt l’atenció d’aquests dies, i és que molts dels infants, es lleven les sabates. És una autèntica lluita el que algunes mestres manténen amb els fillets i filletes que es lleven el calçat, he observat que a P2 també passa, i les mestres han optat per deixar-los que vagin descalços i els posen les sabates a l’hora d’entrar. Açò sí, se les han de posar ells i elles mateixos. A P1, passa el mateix però en petita escala, ja que són una minoria els que se les lleven, i les mestres els renyen perquè alguns es cremen els peus amb el cautxo que està molt calent perquè el sol toca tot el temps al pati. Pel que he pogut veure, hi ha infants que porten sabates noves que els han fet llagues i en aquestos casos les mestres els deixen anar descalços, en altres  les sabates no són noves però les porten sense calcetins i també han tingut llagues, per tant també els deixen, i altres crec que és perquè els suen els peus i es senten més còmodes amb sabates fora. Sigui com sigui, veig que com més insisteixen les mestres en no llevar-se el calçat més insisteixen ells en fer-ho; per tant, crec que la sol.lució més apropiada és deixar-los que se les llevin i ensenyar-lis a posar-se-les ells sols, com el que han fet les mestres de dos anys.

Quan va arribar l’hora de venir a cercar els infants, me vaig anar acomiadant de cada un d’ells amb una forta abraçada i una besada. Ells, evidentment no enténen el concepte “no ens veurem més” i s’han acomiadat de jo com cada divendres. Els pares i mares també s’han acomiadat normal, tret dels que na Joana els anava dient que era el darrer dia meu de pràctiques que m’han desitjat molta sort i que trobi feina prest.  Una altra mare s’ha presentat amb un ramellet molt mono i ha estat un detall molt polid. M'ha fet sentir molt feliç perquè això m'ha demostrat que potser no tant sols he fet la bona feina de cara a na Joana, sinó que els pares i mares també han vist alguna cosa en jo que els ha fet veurer-me amb bons ulls fins al punt de tenir un detall amb jo, i està clar que els ulls dels pares i mares dins l'aula són els infants i la seva forma de parlar-lis de jo o de referir-se a jo. Per tant, crec que he fet una bona feina durant les meves pràctiques, al manco he establert vincles amb bastants infants, i això és molt positiu.

En definitiva ha estat un fantàstic darrer dia de pràctiques, tot i que no ens deixarem de veure perquè jo hi aniré els dies previs a l’actuació de final de curs, i el dia del festival també. A més hem quedat que com que no canviaran les contrassenyes del blog, els podrem anar controlant les feines i jo els he dit que igualment cada setmana els enviaré feinetes i les aniré animant, via mail, a seguir publicant al blog, i varem quedar amb na Lourdes, que me poden telefonar quan vulguin i que jo hi puc anar a fer-lis alguna sessió intensiva de repàs de blog. Per tant, seguirem fent feina encara que no quedi constància enlloc, o potser ho aniré publicant al blog, ja ho veurem!

DARRER SEMINARI

AMB QUIN NINOT M’ IDENTIFICO ARA?

Ara mateix me sento identificada amb el nombre vuit; és el que està dalt de tot del pal més alt portant la bandera. I me sento així perquè he acabat ses  pràctiques i crec que he finalitzat una part molt important de la feina i ho vull celebrar.

En un principi les pràctiques se me van fer molt costa amunt i haver arribat fins a la fi amb la feina bastant al dia, crec que és un molt bon motiu per estar contenta. Una altra cosa ben diferent és la nota que pugui tenir, però ara mateix no m’importa.

Al principi del semestre m’identificava amb el nombre 18. És el que es troba dins la mar mig ofegat. Com he dit me sentia sobrepassada de feina i responsabilitats que no podria atendre com cal.

Poc a poc la meva situació  se va anar normalitzant i me vaig veure totalment identificada amb el nombre 12, que és el que es troba escombrant la coberta. La veritat és que he estat fent feina de forma constant i no m’he aturat per por que se m’acumulés la feina; per tant me sento bastant identificada amb el ninot que no para d’escombrar.

La meva autobiografia com aprenent...

Crec que durant aquest segon semestre he tingut tres fets rellevants que m’han provocat un canvi de concepció cada vegada:

El primer és quan al principi de les pràctiques me sentia molt desorientada i perduda per la gran quantitat de feina que  me venia damunt: els meus tres fills, la casa, el meu marit, les pràctiques, diari, reflexió i innovació, blog,...... i la veritat és que me sentia molt dèbil i incapaç d’afrontar-ho tot. El meu tutor de pràctiques en una de les primeres reflexions setmanals que me va contestar me va dir: “pensa que açò és el que li passa a totes aquelles dones que treballen fora de casa, per tant, és el que te trobaràs el dia de demà”. Aquesta frase va ser com un revulsiu per jo i vaig pensar que veritablement tenia tota la raó i que jo amb la meva aptitud d’amagar el cap sota l’ala i lamentar-me no m’ajudaria a treure endavant tota la feina que me suposa ser mare de família i estudiant. A partir d’aquell moment vaig dir: “Natalieta, t’has de posar ses piles i deixar de plorar”. I així va ser com me vaig passar de ser el ninot mig ofegat, per convertir-me en el ninot nombre 12.

El segon és que he tingut la sort de tenir dins la classe un infant que ha resultat ser el campió dels “pillos”, i el fet de voler trobar estratègies per aconseguir “dominar-lo” m’ha fet parlar molt amb la tutora i altres companyes de cicle, i anar provant i analitzant diferents estratègies d’intervenció per veure quines ens funcionaven i quines no. La veritat és que he aprés a entendre la necessitat de demanar ajuda a les companyes i de cercar recursos per anar provant, tot i que en realitat he vist que si des de casa no recolzen la feina que es fa a l’escola, de poc serveix.

El tercer és el fet que haver de pensar en les meves pors m’ha obligat a anar pensant i analitzant a mida que avançaven les meves pràctiques, per tenir-les presents i enfrontar-les dia a dia, fins que te n’adones que ja no hi són, o que al manco ja no tenen la categoria de “pors” i han passat a ser inseguretats controlables.