darrera entrada?

Ja hem acabat ses pràctiques i no tenim més exàmens.

És hora de fermar els moixos!

Però mentres ho fem, ho podem fer BALLANT!

A disfrutar un poquet!

VALORACIÓ DE L'ASSIGNATURA

Crec que per fer una valoració de l'assignatura me passa com amb algunes competències; que he d'esperar i deixar que passi un poc de temps, per poder fer una retrospectiva i valorar quan els aconteixements hagin "reposat". Sincerament crec que les coses es veuen millor des d'enfora.

Personalment m'ha anat molt bé que l'assignatura es faci alhora que les pràctiques, perquè  ens obliga a fixar-nos en aspectes de la pràctica educativa que potser ens passarien desapercebuts.

Personalment me considero una persona més impulsiva i d'acció que no pas de pensar molt les coses, i per tant, el fet de veurer-me obligada a haver de meditar i repensar sobre tot el que me passa i perquè, m'ha ajudat  a ser conscient de la necessitat de prendrer-se un temps per la reflexió. 

A més, crec que l'observació i la posterior reflexió ens ajuden a millorar com a persones i també en la nostra formació perquè suposa una bona eina per  l'autoavaluació, la introspecció i és en definitiva, una bona metodologia per anar aprenent de forma significativa al llarg de la nostra vida.

Crec que més endavant, quan tengui ben clar tot el que he après i tot el que m'ha aportat l'assignatura i les pràctiques, podré dir quines coses m'han faltat per aprendre, i quines m'han faltat fer; tot i que aquestes les puc començar a dir ara: m'hauria agradat dirigir una sessió de psico, una sessió de joc heurístic, poder preparar jo una activitat per fer a plàstica, poder dur a terme una Unitat didàctica de la meva pròpia creació,.... i més coses que sortiran!

Pel que fa a la implicació meva amb l'assignatura, crec que puc dir que me posaria un 10. Ho dic ben tranquil.la i de veritat, ja que he acomplert dins el plaç amb la presentació dels dossiers de feina, he publicat al blog continguts que no eren els únicament recomenats per les professores, i en definitiva crec que he fet molta feina; una altra cosa és que tengui més o manco nota, però  crec que si un fa la feina i la fa amb intenció, motivació i moltes ganes, el resultat sol ser l'esperat.

Finalment dir que m'ha agradat molt tant na Rosa com na Carme, i entenc i comprenc l'esforç que els deu suposar a les dues estar-se assegudes tot el temps davant una pantalla per donar classe, més que res perquè tinc constància que tant na Carme com na Rosa, els agrada  mourer-se per l'espai. Per tant, xapó per les dues.

El que sí està clar, és que les classes de ser presencials a ser per videoconferència hi ha un abisme tant pel que fa a la participació dels alumnes com als formats a utilitzar o les activitats per fer. Tenint en compte totes aquestes limitacions, crec que el blog, o millor dit, l'edublog, ha estat una fantàstica eina d'intercanvi d'informació, tot i que hi ha hagut poca intercomunicació entre alumnes, imagino que aquí hi te molt a veure la manca de temps, i de vegades de ganes.

Finalment dir que esper que ens tornem a trobar amb les professores, i que tots tinguem un poc de sort, i que ara que ens arriba l'hora de recollir, que el que trobem sigui el resultat de l'esforç i de tot allò que hem sembrat.

Ha estat un plaer!

Molta sort i bon estiu

Darrera setmana de pràctiques

Dilluns va ser un dia molt mogut perquè els infants van venir a l'escola molt cansats. La mestra ja m'havia comentat que això sol passar quan arriba l'estiu perquè durant els caps de setmana els infants descansen poc.

Aquest dia els fillets estaven molt revolucionats, sobretot un que sempre hi està, però  dilluns encara més. Es va passar el matí pegant i molestant als altres, va arribar un moment que vaig estar tant nerviosa que li hauria pegat un toc al cul. Evidentment no ho vaig fer!, però me va preocupar bastant pensar que me pot passar altres vegades i he de tenir prou recursos per gestionar aquestes emocions negatives. Sé de mestres que van a diferents activitats sobretot esportives, per ajudar a canalitzar l’agressivitat que els puguin provocar alguns alumnes o la seva feina en si, i també sé que açò que m’ha passat a jo li passa a més mestres, el que succeeix és que ningú en parla obertament, imagino que és una mena de “secreto a voces”, per açò me fa un poc de por que aquesta reflexió vegi la llum.

Arràn de sa meva reacció , me vaig quedar tot el capvespre molt preocupada pensant en com ho deben fer les mestres per gestionar en un moment determinat, els nirvis i la tensió que pot provocar una situació d’estrés. Decidida a saber com ho fan elles, dimarts vaig  arribar a l’escola disposada a trobar respostes en l’experiència de les meves companyes. 

Na Joana me va  dir que açò no són coses de les que parlin. Ningú diu: “ahir li hauria embalat un toc a un fillet”; però com ella mateixa diu, a totes els ha passat i els passa alguna vegada, el que succeeix és que no son temes del que un en pugui parlar obertament perquè son molt delicats.  A na Joana li va molt bé anar a Tai chi perquè diu que allà aprén a relaxar-se i a canalitzar tota l’agressivitat que arriba a acumul.lar amb la feina. d’una forma o altra. Fa uns anys hi va haver un cas d’una classe en la que es van confondre els expedients, i aquell grup, que en realitat era poc feiner i  tréia baixes notes,  al canviar-se els expedients amb els del grup que realment eren els feinants i bons estudiants, es van elevar les expectatives del professorat, i amb les expectatives elevades dels professors, també augmentà el nivell de rendiment de l’alumnat; per tant, realment si que ens condicionen les expectatives dels nostres professors, així que a partir d’ara m’he de proposar no etiquetar ningú, i tenir expectatives positives dels infants que me rodegin en un futur, així ells mateixos si s’ho arriben a creure, els faré un gran favor, i a jo també com a futura  mestra.

Després, parlant amb na Kay sobre estratègies perquè els infants facin més cas, ella que fa molts anys que és educadora, pensa que cada infant necessita una estratègia d’intervenció  diferent perquè totes les persones som diferents. Ella pensa que les tècniques conductistes de premi o càstig, mentre no sigui càstig físic ni denigrant, no s’han de perdre de vista perquè sempre es poden fer servir com a recurs;  per tant, no hem de descartar cap metodologia perquè quants més recursos tinguem, millor. Aquest crec que és un altre bon consell ja que com més ampli sigui el ventall de recursos, més possibilitats tindrem de provar alternatives fins trobar la que més ens funcioni.

També vaig parlar sobre aquest tema amb na Silvia Quiran, que és l’altre mestra d’un any. A ella per canalitzar l’agressivitat li va molt bé jugar a bàsket, i diu que moltes vegades ha de comptar fins a deu abans d’actuar. Considera que els anys d’experiència te porten els recursos que faràs servir. “És com si hagis de fer un pastís i has d’anar provant els ingredients que queden millor combinats. Has d’agafar un poc d’aquí, i un poc d’allà i te sortirà la teva pròpia metodologia. Quan la trobis, no l’hauràs de canviar perquè seràn els infants els que sabran que dins aquell espai,  s’han  d’adaptar a aquella manera de fer”. Crec que és, de les tres respostes, la que més s’assembla al que jo vull fer quan sigui mestra, ja que crec que els infants son prou llestos per saber adaptar-se perfectament a les normes independenment del comportament que tenguin a casa seva.

Arràn d’aquesta conversa que ha estat molt interessant, na Joana m’ha parlat de canviar les expectatives que tenim dels infants més agressius i inquiets. Ella diu, i jo ho comparteixo, que allò que esperem dels nostres alumnes i el que els transmetem que esperem d’ells, els condiciona per actuar

Amb na Joana hem arribat a la conclusió que les etiquetes que posem als infants, sempre han de ser en positiu, perquè a la llarga, ella està convençuda que aquestes ens afectaran de forma positiva o negativa, i açò és una estratègia que penso tenir en compte a l’hora de fer de mestra.

Na Joana m’ha confessat que ella ha de fer molta feina a nivell psicològic de pensar en positiu d’alguns infants, sobretot d'un, per no agafar-li mania. Crec que això que m’ha dit és un recurs molt important que també hauré de tenir en compte el dia que treballi de mestra: APRENDRE A PENSAR EN POSITIU .

Divendres va ser  es darrer dia. Per jo va suposar una jornada molt emotiva i me pots creure si te dic que divendres capvespre estava esgotada. La jornada me va suposar una barreja d’emocions, nirvis, plors , riures,….. en definitiva me va provocar una  sobrecàrrega emocional  que me va fer sentir   com si m’hagués passat un camió per damunt.

Abans de les nou del matí quan me prenia es cafè dins sa sala de professors, ja me va agafar sa pena quan li contava a na Núria una jove de l’EAP, que  era es meu darrer dia. Després van entrat dues mestres més i me van veure plorant;   me van demanar què me passava. Els vaig dir que era es darrer dia i entre totes me van entendre perfectament.  Cada una va recordar les seves pràctiques i me vaig sentir molt confortada. Després una filleta me va regalar una pulsera preciosa i me vaig tornar posar a plorar. La meva reacció llavores amb el pare de la filleta era plorar i riure. Per sort ell és professor i ho va entendre perfectament. I és que tots som humans i tots entenem aquesta sensació de “nus al coll” que me va embargar, el que passa és que cada un viu les seves emocions i les gestiona a la seva forma, i la meva és plorant. No passa res! Ja aprendré a controlar-ho, o no!

Varem fer  el bon dia ses tres aules d’un any juntes dins l’aula de ses granotes. Na Carol havia preparat una activitat especial. Portava una maleta plena d’objectes cada un relacionat amb una cançó del cançoner de l’escola, i a més ens va presentar a sa seva guiterra i varem escoltar com sonava cançons del repertori de l’escola. Els fillets i filletes l’han escoltada molt atents, es veu que tot el que te a veure amb la música els agrada i els ajuda a concentrar-se en una sola cosa. Pel futur, m’hauré de plantejar anar a classes de guiterra d’acompanyament, per tenir   un recurs més.

Un cop ha finalitzat l’activitat les mestres ens van fer una sorpresa genial: ens van regalar un bosso per cada una. Ha estat tot una sorpresa i me vaig tornar emocionar.  Es veu que ses mestres estàn molt contentes amb sa nostra feina; a part que  quasi quatre mesos de compartir el dia a dia, han donat per molt i amb algunes d’elles hem arribat a establir vincles, que espero es mantenguin durant molt de temps.

Quan tornarem ser dins l'aula encara no s'havien acabat les emocions. Na Joana m’ha donat un paquetet que ella havia preparat amb una carta escrita per ella on dèia coses molt polides, algunes. És una d’aquelles cartes que guardaré sempre i en moments de “baixa moral” treuré i llegiré per recordar el que hi ha amagat a dintre meu.

Després de tot aquest “subidón” emocional, varem continuar el dia normalment.

Divendres  fèia molta calor, i els infants estaven “malfets”. Dins les aules hi ha moltíssima calor perquè  les aules, això ja ho vaig comentar a l’anàlisi de centre, no estàn orientades cap al nord, i el vent que bufa sempre els dóna  a les bandes on no ténen finestres, per tant  sempre ténen calor perquè no disposen de cap sistema de ventilació natural. A més, es veu que el que va dissenyar el sistema de calefacció i refrigeració de l’escola, no va tenir prou en compte el clima real de l’illa, ja que dins cada aula van posar fins a tres aparells de calefacció, dels quals en sobren dos, i no van pensar que l’escola està en funcionament durant tot el mes de Juliol i no van posar cap aparell de refrigeració de l’espai, la qual cosa fa que durant el mes de Juliol, el fet d’estar dins les aules resulti bastant incòmode i calurós. Aquesta és una altra conseqüència de  no comptar, a l’hora de dissenyar un espai, amb les persones que hi han de treballar a dintre. Dèia que els infants estaven  bastant mal humor a causa de la calor, així que varem sortir al pati ben prest, on per cert,  s’hi estava la mar de bé. Una cosa me crida molt l’atenció d’aquests dies, i és que molts dels infants, es lleven les sabates. És una autèntica lluita el que algunes mestres manténen amb els fillets i filletes que es lleven el calçat, he observat que a P2 també passa, i les mestres han optat per deixar-los que vagin descalços i els posen les sabates a l’hora d’entrar. Açò sí, se les han de posar ells i elles mateixos. A P1, passa el mateix però en petita escala, ja que són una minoria els que se les lleven, i les mestres els renyen perquè alguns es cremen els peus amb el cautxo que està molt calent perquè el sol toca tot el temps al pati. Pel que he pogut veure, hi ha infants que porten sabates noves que els han fet llagues i en aquestos casos les mestres els deixen anar descalços, en altres  les sabates no són noves però les porten sense calcetins i també han tingut llagues, per tant també els deixen, i altres crec que és perquè els suen els peus i es senten més còmodes amb sabates fora. Sigui com sigui, veig que com més insisteixen les mestres en no llevar-se el calçat més insisteixen ells en fer-ho; per tant, crec que la sol.lució més apropiada és deixar-los que se les llevin i ensenyar-lis a posar-se-les ells sols, com el que han fet les mestres de dos anys.

Quan va arribar l’hora de venir a cercar els infants, me vaig anar acomiadant de cada un d’ells amb una forta abraçada i una besada. Ells, evidentment no enténen el concepte “no ens veurem més” i s’han acomiadat de jo com cada divendres. Els pares i mares també s’han acomiadat normal, tret dels que na Joana els anava dient que era el darrer dia meu de pràctiques que m’han desitjat molta sort i que trobi feina prest.  Una altra mare s’ha presentat amb un ramellet molt mono i ha estat un detall molt polid. M'ha fet sentir molt feliç perquè això m'ha demostrat que potser no tant sols he fet la bona feina de cara a na Joana, sinó que els pares i mares també han vist alguna cosa en jo que els ha fet veurer-me amb bons ulls fins al punt de tenir un detall amb jo, i està clar que els ulls dels pares i mares dins l'aula són els infants i la seva forma de parlar-lis de jo o de referir-se a jo. Per tant, crec que he fet una bona feina durant les meves pràctiques, al manco he establert vincles amb bastants infants, i això és molt positiu.

En definitiva ha estat un fantàstic darrer dia de pràctiques, tot i que no ens deixarem de veure perquè jo hi aniré els dies previs a l’actuació de final de curs, i el dia del festival també. A més hem quedat que com que no canviaran les contrassenyes del blog, els podrem anar controlant les feines i jo els he dit que igualment cada setmana els enviaré feinetes i les aniré animant, via mail, a seguir publicant al blog, i varem quedar amb na Lourdes, que me poden telefonar quan vulguin i que jo hi puc anar a fer-lis alguna sessió intensiva de repàs de blog. Per tant, seguirem fent feina encara que no quedi constància enlloc, o potser ho aniré publicant al blog, ja ho veurem!

DARRER SEMINARI

AMB QUIN NINOT M’ IDENTIFICO ARA?

Ara mateix me sento identificada amb el nombre vuit; és el que està dalt de tot del pal més alt portant la bandera. I me sento així perquè he acabat ses  pràctiques i crec que he finalitzat una part molt important de la feina i ho vull celebrar.

En un principi les pràctiques se me van fer molt costa amunt i haver arribat fins a la fi amb la feina bastant al dia, crec que és un molt bon motiu per estar contenta. Una altra cosa ben diferent és la nota que pugui tenir, però ara mateix no m’importa.

Al principi del semestre m’identificava amb el nombre 18. És el que es troba dins la mar mig ofegat. Com he dit me sentia sobrepassada de feina i responsabilitats que no podria atendre com cal.

Poc a poc la meva situació  se va anar normalitzant i me vaig veure totalment identificada amb el nombre 12, que és el que es troba escombrant la coberta. La veritat és que he estat fent feina de forma constant i no m’he aturat per por que se m’acumulés la feina; per tant me sento bastant identificada amb el ninot que no para d’escombrar.

La meva autobiografia com aprenent...

Crec que durant aquest segon semestre he tingut tres fets rellevants que m’han provocat un canvi de concepció cada vegada:

El primer és quan al principi de les pràctiques me sentia molt desorientada i perduda per la gran quantitat de feina que  me venia damunt: els meus tres fills, la casa, el meu marit, les pràctiques, diari, reflexió i innovació, blog,...... i la veritat és que me sentia molt dèbil i incapaç d’afrontar-ho tot. El meu tutor de pràctiques en una de les primeres reflexions setmanals que me va contestar me va dir: “pensa que açò és el que li passa a totes aquelles dones que treballen fora de casa, per tant, és el que te trobaràs el dia de demà”. Aquesta frase va ser com un revulsiu per jo i vaig pensar que veritablement tenia tota la raó i que jo amb la meva aptitud d’amagar el cap sota l’ala i lamentar-me no m’ajudaria a treure endavant tota la feina que me suposa ser mare de família i estudiant. A partir d’aquell moment vaig dir: “Natalieta, t’has de posar ses piles i deixar de plorar”. I així va ser com me vaig passar de ser el ninot mig ofegat, per convertir-me en el ninot nombre 12.

El segon és que he tingut la sort de tenir dins la classe un infant que ha resultat ser el campió dels “pillos”, i el fet de voler trobar estratègies per aconseguir “dominar-lo” m’ha fet parlar molt amb la tutora i altres companyes de cicle, i anar provant i analitzant diferents estratègies d’intervenció per veure quines ens funcionaven i quines no. La veritat és que he aprés a entendre la necessitat de demanar ajuda a les companyes i de cercar recursos per anar provant, tot i que en realitat he vist que si des de casa no recolzen la feina que es fa a l’escola, de poc serveix.

El tercer és el fet que haver de pensar en les meves pors m’ha obligat a anar pensant i analitzant a mida que avançaven les meves pràctiques, per tenir-les presents i enfrontar-les dia a dia, fins que te n’adones que ja no hi són, o que al manco ja no tenen la categoria de “pors” i han passat a ser inseguretats controlables.

Una reflexió.....

"Com que no estic dins una aula no puc aprendre/ no he fet cap aprenentatge nou (del meu contracte)"
"Com que estic tot el dia amb infants no tenc temps per aprendre, per observar, per innovar...."
Què ha de passar perquè la mestra aprengui?
I perquè jo aprengui?

"Com que no estic dins una aula no puc aprendre/ no he fet cap aprenentatge nou (del meu contracte)"

Sa veritat és que quan he llegit aquesta  frase el que m'ha vingut al cap ha estat pensar que la persona que bonament va contestar això, en el moment que ho va escriure estava molt cansada, tenia molta frissera, o bé no s'havia enrecordat que havia de fer una feina i la va fer a darrera hora corrents i va dir: "contestat hi està!".

Bromes a part, crec que al llarg d'aquestos tres anys de carrera, hem après moltes coses que quan hem estat a les pràctiques hem pogut comprovar o bé hem vist que a la realitat hi ha moltes coses que no surten als llibres però que són les que més passen, i per tant, també les hem hagut d'acoplar als aprenentatges assolits fins ara. Personalment tinc una filosofia de vida que me diu que venim a aquesta vida a aprendre i quan sabem tot allò que haviem de saber marxem. Per tant som una persona que sempre estic oberta a aprendre i crec que es pot aprendre de tot; només cal tenir l'aptitud per fer-ho. Per tant, estic convençuda que les alumnes que enguany no han fet pràctiques també han pogut aprendre perquè aprendre es pot fer sempre: ho pots fer a través de l'experiència de les companyes, articles, pel.lícules, llibres, ...... només has de ser humil i voler.

"Com que estic tot el dia amb infants no tenc temps per aprendre, per observar, per innovar...."

Amb aquesta frase no hi estic d'acord. Hi ha temps per tot, el que passa és que tot significa un esforç "extra" perquè t'has de llevar temps d'altres coses; a més crec que és una qüestió de saber prioritzar. Per exemple, jo dins l'aula he tingut estones en les que m'he sabut decantar i posar-me a observar com juguen els infants, com els tracta la mestra,..... senzillament he deixat de fer altres coses com participar amb ells del seu joc i els he sabut dir: "ara jugueu voltros que na Natàlia vos vol mirar". No sé si açò és bò o dolent, però jo ho he fet. La mestra me dèia que a ella li agradaria poder fer-ho però que sempre hi ha coses a fer dins l'aula i jo hi estic totalment d'acord, però insisteixo en que hem d'aprendre a prioritzar perquè si un vol, hi ha temps de tot.

Què ha de passar perquè la mestra aprengui?

Crec que ja he contestat aquesta pregunta en les dues anteriors.

Una mestra ha de  ser valenta i no quedar-se amb allò de: "Cuando una cosa funciona para qué cambiarlo?"; saber prioritzar, ha de ser humil i no pensar que ja ho sap tot, i ha de voler aprendre i provar de fer canvis i innovar.

I perquè jo aprengui?

Ha de passar el mateix que he escrit a la pregunta anterior, però a més afegir-lí estar en formació permanent, apuntar-se a revistes que parlen del tema de l'educació, cercar constantment opcions, demanar molt i sense tenir por; saber demanar ajuda i consells; tenir com li diem als infants a l'hora de contar-lis un conte "els ulls ben oberts, les orelles ben obertes i la boca tancada", i estar sempre a punt per fer coses diferents i no tenir por al fracàs.

Penúltima setmana de pràctiques

Aquesta  setmana ha estat extranya i especial alhora.

Suposo que és perquè s'apropa  s'hora d'acomiadar-me de sa gent amb sa que  m'he relacionat al llarg d'aquests tres mesos i mig i vull aprofitar el temps per dedicar-lis a ells i elles. Crec  que per aquest motiu m'he relaxat un poc de ses meves obligacions "reflexives" i m'he  dedicat més a gaudir de la seva companyia i no pensar tant. Al llarg d'aquest temps hi ha hagut temps per tot; i crec que ara, al manco aquesta setmana, ho ha estat per disfrutar el moment. Així i tot, m'anadono que he trobat  tema sobre al que dedicar la meva  relfexió. 

No ho havia comentat abans, però tenim un infant al que fa un mes que han llevat el bolquer. La veritat és que a l’hora de fer pixus tot va bé; més o manco al principi cada hora el sèiem al vàter perquè fes pix. De vegades en fèia i d’altres no, pero més o manco aquesta part està ben controlada. El problema el tenim amb les defecacions que no les controla gens i això és un problema amb el que batallem ja fa un mes. Tant na Joana com jo mateixa pensem que la seva família va tenir massa pressa per llevar-li el bolquer perquè no vèiem a l'infant prou preparat tot i ser dels grans de la classe; però els seus pares li volien llevar i nosaltres ho hem hagut de recolzar.  He estat cercant informació sobre el control d’esfínters, i la majoria d’articles que he llegit te diven ben clar que s’ha de ser pacient i sobretot esperar a que sigui l’infant el que ho demani, o al manco veure que l’infant se n’adona de quan fa pix o caca i que ho diu i n’és conscient. El problema que tenim amb aquest infant és que si ell fa caca ni siquiera se n’adona de que n’hagi fet i si el seiem al vàter perquè en faci es posa a plorar i diu  que al vàter no hi vol seure. Hem parlat amb la seva mare i a casa també es fa la caca a sobre per tant creiem que és un problema on hi ha una gran part de necessitat de cridar l’atenció. Imagino que si parlessim amb un "psicoanalista freudià" ens diria que l’infant es troba atrapat en una fase de la que no vol sortir perquè vol seguir sent un bebé, o alguna cosa per l’estil. Jo, per sa meva part, estic convençuda i així li he dit a na Joana , que quan hi hagi un altre fillet o filleta dins la classe a qui se li llevi el bolquer, llavores el problema  quedarà sol.lucionat perquè ell voldrà ser el centre de les alegries de la mestra. Ja que he pogut observar al llarg de tot aquest temps dins l'aula, que la idea d'aquest infant en concret és cridar l'atenció sempre seguid.

Dimecres vaig ser a l’aula d’una altra mestra perquè l’havia d’ajudar a fer fotos mentre els infants fèien experimentació amb pasta. S’estructura de sa sessió és sa mateixa de  totes les sessions de  ses activitats que es fan a s’escoleta: ens seiem a sa rotllana, expliquem què farem, amb quin material, i després es seuen en aquest cas, i esperen que la mestra els repartesqui el material per jugar. 

Sa veritat és que s’experimentació és una activitat molt interessant perquè suposa que l’infant hi te un paper molt actiu, i que tot el que faci dependrà de sa seva creativitat i iniciativa. Està molt bé  però pel meu gust, aquesta activitat d’experimentació ha estat massa dirigida; és a dir, els filets i filletes ténen els materials que els han donat  (allisadors i motllos per plastilina) i no en poden anar a cercar més ni sortir de sa zona habilitada per experimentar. Per jo experimentar implica més llibertat perquè en teoria es tracta de fer una activitat de descoberta i s’hauria de poder viure més lliurement i deixar que els fillets i filletes hi afegissin els materials per mesclar en l’experiment. Imagino que no es fa així per manca de moltes coses: recursos humans, aules preparades i ben buides per poder-les embrutar,…. I entenc perfectament que no es faci com a jo m’agradaria, però durant aquests tres anys de carrera ham pogut veure activitats d’experimentació on se dóna molta llibertat d’acció als fillets i filletes i per jo son molt polides de fer, i molt riques pel desenvolupment cognitiu dels infants;  per altra part, entenc que davant la manca de possibilitats, aquesta esperiència  està molt bé, i va resultar gratificant pels infants i per jo que ho vèia. Així i tot,   com a futura mestra que som i com una futura mestra que espera tenir l’oportunitat de fer moltes coses noves i diferents, penso que tot és millorable,  però per descomptat  valoro positivament la intenció de les mestres amb aquesta activitat d’experimentar amb pasta.

El dijous varem anar a s’aula d’experimentació. L’estructura que es fa servir per dur a terme l’experiència és la mateixa que he explicat abans però en aquest cas es fa servir d’un titella que és el referent que dirigeix s’activitat. És un drac que es diu Puf.   Abans de posar-se a jugar amb tot el material disponible per experimentar, es fa una activitat relacionada amb un sentit en concret. Avui tocava el gust i els han deixat provar   diferents aliments o condiments com llimona, taronja, sucre i sal. Després els infants s’han pogut dirigir al lloc on més els vingués en gana de l’aula i posar-se a jugar. El paper de les mestres és el d’observar; tot i que de tant en tant poden intervenir en el joc d’algun fillet o filleta si ho consideren oportú. Pel que he pogut observar, els infants els crida l’atenció tot allò que fa renou i les coses per les que s’hi pot mirar (ulleres, plàstics, paper de celofan…). Crec que és una experiència molt positiva pels infants perquè els ofereix diferents maneres de jugar amb materials totalment novedosos per ells;  però considero que estaria millor si es fes en petit grup per afavorir un ambient de calma, concentració i garantitzar el plaer amb  a través del joc.

La setmana que ve ja s’acaben ses pràctiques! I aquesta setmana estic intentant disfrutar al màxim i estar sobretot amb els meus “bitxets”.  El que passa és que he d’anar amb compte perquè no els vull malcriar; ja que m’estic donant compte que els he abraçat molt i els he besat i agafat en braços més del que ve essent habitual, i açò a ells els   agrada molt; però  tenc por que si els faig moltes “amorosies” després sa que pagarà ses conseqüències de ses meves “males obres” serà na Joana, i no ho voldria per res del món.

Divendres  a la una erem pocs i els he fet massatge a l’esquena. Hem jugat a un joc en el que jo els dibuixava una cosa a l’esquena i ells m’havien de dir què els havia dibuixat. Després fèia com si els borrés el dibuix i en fèiem un altre. Amb aquest joc hem estat ben bé mitja hora fent una activitat relaxada i als infants els ha agradat i a jo també, perquè també m’ha permés descansar. La setmana que ve vull gaudir al màxim del temps que me queda i vull acomiadar-me dels bitxets amb molta alegria perquè els veuré pels assatjos del festival de final de curs,  ja que el dia del festival les ajudaré perquè me van demanar si hi voldria anar i vaig dir que sí encantada.

Dossier pel 31 de Maig

REFLEXIONS SOBRE EL MEU PLA DE MILLORA

Per dur a terme aquesta reflexió bàsicament me centraré en el meu pla de millora,  ja que considero que no disposo de prou informació sobre els plans  de les meves companyes per tal de poder fer una reflexió més acurada.

Estructuraré el contingut d’aquest escrit seguint l’ordre de les competències que figuren al llistat que les professores ens varen facilitar a l’inici de l’assignatura de Reflexió i innovació.

IDENTIFICA BONES PRÀCTIQUES, LES COMPARA

Ja vaig comentar en el diari que vaig penjar al blog, no recordo exactament la setmana, que per jo bones pràctiques dins l’aula se’n donen cada dia perquè personalment crec que una bona pràctica és un fet que es repeteix diàriament el qual per l’infant suposa un moment important que el fa sentir bé, i per la mestra suposa un moment que com que es fa cada dia, no te cap importància, però que realment en te. 

Per tant el nostre projecte de millora se convertirà en una bona pràctica en el moment en què les mestres publiquin contingut al seu blog i ho facin de forma natural perquè els ve de gust i perquè realment pensen que allò que estan fent val realment la pena perquè es tracta d’una informació valuosa que es facilitarà als pares i mares.

REFLEXIONA SOBRE ELS TRETS DIFERENCIALS ENTRE BONES PRÀCTIQUES I PROJECTES DE MILLORA

Com ja he esmentat, crec que sé diferenciar bastant bé una cosa de l’altre. Així com també considero que tinc molt clara la idea de que no tota bona pràctica sorgeix d’un projecte de millora, ni tot projecte de millora esdevindrà una bona pràctica. Ja hem pogut veure per exemple com en el projecte de millora de les dues companyes que han fet joguines amb materials de desfeta, elles mateixes reconeixen que potser el fet de fer joguines amb material reciclat, no és una bona pràctica perquè no deixen de ser joguines que no donen peu a que l’infant  sigui creatiu , perquè la joguina per molt que sigui reciclada no permet més que un ús i prou, i en aquest cas, seria una bona pràctica el fet d’haver observat l’ús que han fet els infants de les joguines, i posteriorment fer servir aquesta observació per a l’elaboració d’un nou pla.

JUSTIFICA I CONTEXTUALITZA EL PROJECTE DE MILLORA A PARTIR DE L’ANÀLISI DE NECESSITATS I DE LA IDENTIFICACIÓ DEL PROBLEMA

Aquesta part en el meu projecte no s’ha fet correctament, però hem de reconèixer que no s’ha fet per la manca de temps. Està clar que un projecte de millora ha de partir de l’observació i de la detecció d’un possible problema que s’hagi de solucionar. En el cas del nostre projecte, la idea de la creació d’un blog va sorgir de nosaltres mateixes perquè el centre no ens feia cap proposta i nosaltres en veure que l’escola no disposava de blog, varem considerar que és interessant que el centre en tingui per tot l’intercanvi d’informació  que suposa. El que passa és que el fet de tenir blog no suposava cap necessitat urgent que s’hagi d’aclarir, en canvi amb el temps que fa que som al centre, he observat com hi ha alguns espais que possiblement es podrien millorar per tal de fer-los més rics pels infants. Per tant i ja pensant en les pràctiques del proper curs, crec que serà molt interessant fomentar el projecte de millora o bé en la demanda del centre on vagi, o bé, fomentar-lo en la prèvia observació.

DISSENYA EL PROJECTE ACOMPLINT TOTS ELS PUNTS MARCATS

Per dur a terme el nostre projecte de millora ens hem basat en seguir les pautes marcades i recomanades per les professores i pel propi manual del Practicum. Sincerament, les pautes marcades segueixen un ordre que es pot dir de sentit comú; d’altra forma seria com començar la casa per la teulada.

Una altra cosa és el que ens ha passat a nosaltres, que com que hem estat les alumnes les que hem proposat el tema del projecte, no hagi partit d’una necessitat real del centre, que és un dels primers punts a tenir en compte.

CERCA INFORMACIÓ EN RELACIÓ AMB EL PROJECTE DE MILLORA I APORTA REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

La veritat és que hem d’estar molt agraïdes a la professora Carme Pinya perquè ens ha facilitat molta informació sobre cursos als que ella ha pogut assistir. Nosaltres en un principi ens trobarem un poc perdudes perquè trobarem bastants articles sobre les TIC però no trobarem res relacionat amb la conveniència de tenir un blog de l’escola que era el que nosaltres cerquem per tal de justificar el nostre projecte. Finalment, entre el que ens va deixar na Carme i el que varem poder trobar nosaltres d’articles publicats a la revista Guix d’infantil, i altres documents d’ internet, ens hem fet amb una bibliografia interessant però que no ha resultat prou precisa pel tema blogs. De totes maneres hem pogut elaborar un marc teòric que respon bastant al que ens demanem.

PREVEU ELS OBSTACLES I LES RESISTÈNCIES EN L’APLICACIÓ DEL PROJECTE DE MILLORA I ELS ANALITZA

Podem dir que el nostre projecte de millora ha transcorregut molt lentament ja que el tema el tenim des que varem iniciar les pràctiques fa tres mesos i mig; però que ha anat tant lent perquè bàsicament tot el que ens hem trobat han estat obstacles, i encara en trobem.

La idea inicial va agradar a la directora i a la majoria de mestres. Després havíem de convèncer a l’Ajuntament i a l’empresa BBS que és la que regenta l’escola, d’aquests encara no tenim contestació; finalment haurem de presentar el blog als pares i esperar a la seva aprovació per saber si es fa públic definitivament o no. Això serà un altre obstacle gros per “botar”.

Pel que fa als obstacles “petits”, ens podríem referir a aquests com a les actituds de les mestres front la idea de fer un blog. Algunes es mostraven reticents perquè els suposaria més feina i no tenen prou temps; altres s’excusaven en el fet que no ho sabran fer; altres que no tenen temps;.... finalment varem decidir dur a terme un pla d’acció per tal de motivar les mestres i a dia d’avui podem dir que els resultats han estat positius perquè totes les mestres publiquen els seus blogs setmanalment i fan dins el plaç de temps que els donem, les seves publicacions.

Actualment tenim de tots els blogs que conformen el blog de l’escola (estan diferenciats per cursos), dos  que no sabem si deixar-los o eliminar-los, ja que trobem que les mestres tenen prou feines en dur actualitzat un blog.  Per tant estem pendents de decidir si eliminar-los o no. Pel que fa a si les mestres continuaran o no publicant els seus blogs, sincerament pensem que no. Ara ho fan perquè nosaltres els manem feina cada setmana  i a elles això les motiva,  però pensem que quan nosaltres marxem poc a poc, si cap d’elles agafa el “timó” i adopta el paper d’engrescadora, el blog poc a poc es quedarà sense publicar.

Esperem que no perquè hi ha molta feina feta i considerem que tot i no ser un projecte sorgit d’una necessitat, és un bon projecte i una bona eina per enriquir les relacions entre les famílies i l’escola.

RECULL EVIDÈNCIES SIGNIFICATIVES EN RELACIÓ AL PROJECTE DE MILLORA

           

El nostre projecte de millora parteix del fet evident que el centre no disposava de blog de l’escola i per tant, això ja és una evidència. El que passa és que al no existir prèviament, no significa que hi hagi cap aspecte inicial per millorar  ja que el blog no existia, sinó que s’havia de crear. Per tant, si per evidències es refereix a coses que ens fan veure que allò funciona o no, si és necessari o no, etc, aquestes  han anat sortint reflectides a l’avaluació que estem portant a terme de manera setmanal i que ens serveix per veure no tant sols el progrés de les nostres “alumnes”, sinó que també ens permet valorar la motivació i les ganes de fer mitjançant les publicacions que elles van portant a terme.

ARRIBA A CONCLUSIONS ELABORADES A PARTIR DE LA CONTRASTACIÓ DE LA INFORMACIÓ RECOLLIDA TANT DE LA TEORIA COM DE LA PRÀCTICA

Mirant els projectes de millora de les nostres companyes, hem pogut observar que les conclusions es van elaborant a mida que han pogut posar a la pràctica les seves propostes. Nosaltres hem pogut anar avaluant de forma setmanal, la qual cosa ens ha permès arribar a alguna que altre conclusió com per exemple  que quan nosaltres no hi seguem el blog no es publicarà. El fet d’anar traient conclusions, ens permet anar canviant coses com diuen “sobre la marcha”, i això és molt interessant perquè les coses mai son com les imaginem en un principi.

La veritat és que nosaltres arribem a aquesta conclusió tant negativa, després de veure que ens ha costat molt de temps i de feina de motivar i formar  les mestres  per aconseguir que publiquin;  ara per assegurar la continuació hauríem d’aconseguir que s’impliquin, i no les veiem prou animades per fer-ho. Repeteixo que la nostra il·lusió és que el blog tingui una continuació, però de moment no ens sentim prou animades per veure-ho clar.