QUARTA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Poc a poc, noto que me vaig sentint més còmode dins l'aula i això me fa un poc de por perquè de vegades si he de cridar l'atenció a un infant que ha pegat un mos a un altre, per exemple, ho faig sense esperar a veure com reacciona la mestra, i no sé si això ho he de fer perquè no sé fins on arriba la meva feina. És a dir, no sé fins on arriba la meva intervenció com a practicant i on comença la intromissió. És delicat, potser ho hauré de parlar amb na Joana dins la setmana que ve. Estones m'oblido que estic fent pràctiques, i li he d'estar recordant a na Joana que si m'ha de cridar l'atenció ho faci perquè jo som allà per aprendre.

Aquesta setmana, crec que era el dilluns, me va dir que ja podria quedar jo sola dins l'aula perquè ella me veu molt preparada, i això  me va alegrar molt, però també me va retgirar bastant, per tot el qu epodria implicar quedar sola amb el grup. Me varen tornar a venir totes les pors, per tant, tot i que  estic  molt contenta d'aquesta valoració de la meva tutora, i me motiva a seguir,  penso que mentre m'invaeixin les pors davant la idea de quedar-me sola amb el grup, no estaré preparada, ni molt manco.
Aquesta setmana he pensat molt, arràn del seminari on varem veure els tipus de centres segon sels resultats dels DAFOS,  sobre la conveniència de conèixer els centres de pràctiques abans d'escollir-ne cap.
Jo vaig escollir aquest en concret perquè volia quedar a Alaior per poder dur als meus fills a escola  cada dia. Però ara m'estic plantejant que hauria d'haver demanat primer els PEC de tots els centres i mirar d'escollir-ne un que m'oferís altres aspectes que me poden interessar, com per exemple fer pràctiques en un centre on  es treballen les emocions , o en un centre on es basen en l'experimentació com a recurs bàsic de l'aprenentatge,  o anar a fer pràctiques en una escola que sigui més observadora dels infants, etc...

Totes aquestes cosetes s'haurien de tenir en compte abans de ser practicant in situ, perquè està clar que cada centre treballa aspectes diferents de la resta, i aquests poden resultar més o manco interessants.

Un altre aspecte sobre el que he reflexionat aquesta setmana és sobre la importància que les famílies ens deixin els seus fills ben tranquils, ja que ells  noten les angoixes i les pors de l'adult que les pateix. És important treballar des de l'escola, per convéncer a l'adult que a l'escoleta l'infant es trobarà bé i que sobretot, la feina de les mestres és procurar que els fillets i filletes estiguin ben atesos mentres són al centre. I així evitar casos com el que me va passar la setmana passada amb l'àvia den D.
Penso que a lo millor seria convenient plantejar-se la introducció d'una persona amb prou coneixament del tema que fos un mediador familiar i servís de guia i d'ajut per aquestes persones a les que costa tant deixar els seus fills a l'escoleta passat el període d'adaptació.

TERCERA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana és la primera que visc "sencera" des que hem començat les pràctiques, perquè hem tingut les dues setmanes anteriors amb festius i per tant, aquesta tenc més coses per reflexionar.

El primer tema és el de l'infant ANEE amb el que ja vaig obrint camins per establir vincles. Es diu D. i hem passat de la més absoluta ignorància per part d'ell, a mirar-me, somriurer-me, i fins i tot deixar-me que li canvïi el bolquer!, per tant avenços , en feim.

Un altre tema que aquesta setmana me fa pensar és el de la conveniència que la mestra es faci respectar.
El dijous varem fer joc heurístic i hi havien tots els infants. Durant l'activitat hi varen haver dos fillets que incompliren la norma de no mourer-se del seu lloc i es van alçar, i quan la mestra els déia que havien de tornar al seu lloc no li van fer cap cas. A jo veure allò me va fer mal perquè me sap greu per na Joana, perquè la consider molt bona persona i me molestava veure que els infants no li féien cas, i sobretot, veure la seva  impotència davant el fet que els fillets no li féssin cap cas.
Supòs que va veure la meva expressió i després  me va dir com per justificar-se o justificar-los, no ho sé; que hi ha alguns dies que els "renya" més, i  altres que no ho fa tant....
Supòs que tot depén del dia que dugui, però aquest fet me va fer pensar sobre la conveniència de fer-se respectar i  saber trobar l'equilibri entre ser molt permissiu o ser massa estricte, la qual cosa ha de ser realment difícil i complicada, i no sé si es deu aprendre o trobar mai.

El que si va ser  un èxit en el joc heurístic va ser a  l’hora de recolliir i classificar els materials.
Sembla que ens trobem amb un grupet més mogut al que li funcionen millor les activitats que impliquen més moviment i ritme. Ho hauré de tenir en compte a l’hora de dur a terme una unitat didàctica amb aquest grup.

Un altre aspecte que he observat i me crida l’atenció des que faig pràctiques, és que na Joana fa pocs moments "d’estora" com el bon dia, contar contes, cantar cançons,...Això me fa pensar en el bagatge individual i en les preferències personals de cada un. A jo m'agrada cantar i contar contes, i crec que seré una mestra que farà molta "estora", però tot i la importància que per jo tenen els moments de seure i ser un grup, me sembla normal que cada un hi posi a la pràctica educativa un poc o molt de la seva forma de ser, ja que tots tenim la motxilla ben carregada de coses que ens influencien a l'hora d'actuar. Per tant, aquí hem de tornar a cercar l'equilibri entre fer molt d'allò que t'agrada a tu com a persona i fer també allò que no t' agrada tant, però que com a mestra  és igual d'important pels infants.

De totes maneres, na Joana sempre insisteix en que li agrada respectar les coses que als infants els agrada fer, i potser també fa poca “rotllana” perquè sap que als seus alumnes els agrada fer coses que impliquen més moviment.

Ja per acabar aquesta reflexió setmanal, vull compartir una cosa que me va passar  el   divendres 9. 

Va venir  en D. amb la seva àvia que no l’havia menat mai a l’escola. Aquesta setmana  havia tornat a fallar  un parell de dies perquè tenia febre, per tant, açò no fa més que dificultar el procés d’adaptació de l’infant, i com és lògic, en D. tornava entrar tot plorant amb el xumet a mos, mentre l'àvia el portava en braços .  Na Joana ,  justament havia sortit un moment i  jo estava sola dins l’aula per rebre aquell infant  plorant i l’àvia amb una cara de “tragèdia grega” que li déia que  no plores tot amb la llàgrima a l'ull. Jo sabia que no li podria prendre el fillet dels braços, perquè  ell faria un tro, i no estava aquella senyora per suportar massa plors més.
Així que vaig decidir  cridar per megafonia a na Joana que vingués a l’aula per favor. Ella tot d’una va venir i va poder agafar el fillet dels braços de l’àvia angustiada, i tot va quedar aclarid.
Però jo després me vaig estar  demanant si havia fet bé o no  cridant  a la mestra.
Sincerament crec que si, perquè vaig evitar una situació que possiblement hauria estat molt més violenta tant per l' infant, com per l'àvia, i per jo mateixa.

Però m’he quedat amb el dubte de si és la forma correcte d’actuar. És una postura molt còmode la meva, "ara no me pinta, cridaré a la mestra titular que me resolgui la papeleta", i tots sabem que les coses no són així. Però en aquell moment, vaig considerar que era per les circunstàncies, el millor que podia fer en aquell moment, o no.  
No ho sé, però esper averiguar-ho amb el temps.

LES MEVES PORS.....

Confessar les pors  me resulta incòmode, perquè és com si despullés un poc l´ànima. Però també és una bona eina per fer introspecció i averiguar quines coses només estàn amagades i quines no volen sortir.

Tenc una por que és la més gran de totes: por a que no m´agradi aquesta professió. He de confessar que no som la típica persona que de filleta somiava ser mestra d´escola. A la meva època voliem ser secretàries, enfermeres, açafates de vol, però el que jo volia ser de petita era periodista.

Per tant, vocació com a educadora no en tenc.

A aquesta manca de vocació li he d´afegir que una persona molt propera a jo, va estudiar aquesta carrera i fins i tot va entrar a treballar en una escola, i quan va fer només tres dies que hi treballava va veure que  no hi volia tornar. Açò si! va ser molt valent, perquè quanta gent no hi ha treballant de mestres i no valen o el que és pitjor, no els agrada i no hi posen ni ganes ni il.lussions?

Una segona por abans d´entrar a pràctiques, era que no me dugués bé amb la meva tutora de pràctiques, i l´altre era que al centre no fos ben rebuda.

També me fa por no saber reaccionar davant una situació perillosa, me fa por que un infant me rebutgi i jo no sepi actuar davant el seu rebuig; me fa por que un infant m´ignori perquè no sé si reaccionaré correctament.

Me fa por el rebuig d´un pare o una mare; me fa por que un infant tengui un accident per la meva falta d´experipencia; me fa por que un infant s´atraganti.

També me fa por no poder organitzar-me bé tot el que és  pràctiques-diari-casa i família.

Me fa por suspendre les pràctiques.

I en definitiva me fa por no poder aclarir-ho tot, que és el que s´espera de jo.