Confessar les pors me resulta incòmode, perquè és com si despullés un poc l´ànima. Però també és una bona eina per fer introspecció i averiguar quines coses només estàn amagades i quines no volen sortir.
Tenc una por que és la més gran de totes: por a que no m´agradi aquesta professió. He de confessar que no som la típica persona que de filleta somiava ser mestra d´escola. A la meva època voliem ser secretàries, enfermeres, açafates de vol, però el que jo volia ser de petita era periodista.
Per tant, vocació com a educadora no en tenc.
A aquesta manca de vocació li he d´afegir que una persona molt propera a jo, va estudiar aquesta carrera i fins i tot va entrar a treballar en una escola, i quan va fer només tres dies que hi treballava va veure que no hi volia tornar. Açò si! va ser molt valent, perquè quanta gent no hi ha treballant de mestres i no valen o el que és pitjor, no els agrada i no hi posen ni ganes ni il.lussions?
Una segona por abans d´entrar a pràctiques, era que no me dugués bé amb la meva tutora de pràctiques, i l´altre era que al centre no fos ben rebuda.
També me fa por no saber reaccionar davant una situació perillosa, me fa por que un infant me rebutgi i jo no sepi actuar davant el seu rebuig; me fa por que un infant m´ignori perquè no sé si reaccionaré correctament.
Me fa por el rebuig d´un pare o una mare; me fa por que un infant tengui un accident per la meva falta d´experipencia; me fa por que un infant s´atraganti.
També me fa por no poder organitzar-me bé tot el que és pràctiques-diari-casa i família.
Me fa por suspendre les pràctiques.
I en definitiva me fa por no poder aclarir-ho tot, que és el que s´espera de jo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario