TERCERA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana és la primera que visc "sencera" des que hem començat les pràctiques, perquè hem tingut les dues setmanes anteriors amb festius i per tant, aquesta tenc més coses per reflexionar.

El primer tema és el de l'infant ANEE amb el que ja vaig obrint camins per establir vincles. Es diu D. i hem passat de la més absoluta ignorància per part d'ell, a mirar-me, somriurer-me, i fins i tot deixar-me que li canvïi el bolquer!, per tant avenços , en feim.

Un altre tema que aquesta setmana me fa pensar és el de la conveniència que la mestra es faci respectar.
El dijous varem fer joc heurístic i hi havien tots els infants. Durant l'activitat hi varen haver dos fillets que incompliren la norma de no mourer-se del seu lloc i es van alçar, i quan la mestra els déia que havien de tornar al seu lloc no li van fer cap cas. A jo veure allò me va fer mal perquè me sap greu per na Joana, perquè la consider molt bona persona i me molestava veure que els infants no li féien cas, i sobretot, veure la seva  impotència davant el fet que els fillets no li féssin cap cas.
Supòs que va veure la meva expressió i després  me va dir com per justificar-se o justificar-los, no ho sé; que hi ha alguns dies que els "renya" més, i  altres que no ho fa tant....
Supòs que tot depén del dia que dugui, però aquest fet me va fer pensar sobre la conveniència de fer-se respectar i  saber trobar l'equilibri entre ser molt permissiu o ser massa estricte, la qual cosa ha de ser realment difícil i complicada, i no sé si es deu aprendre o trobar mai.

El que si va ser  un èxit en el joc heurístic va ser a  l’hora de recolliir i classificar els materials.
Sembla que ens trobem amb un grupet més mogut al que li funcionen millor les activitats que impliquen més moviment i ritme. Ho hauré de tenir en compte a l’hora de dur a terme una unitat didàctica amb aquest grup.

Un altre aspecte que he observat i me crida l’atenció des que faig pràctiques, és que na Joana fa pocs moments "d’estora" com el bon dia, contar contes, cantar cançons,...Això me fa pensar en el bagatge individual i en les preferències personals de cada un. A jo m'agrada cantar i contar contes, i crec que seré una mestra que farà molta "estora", però tot i la importància que per jo tenen els moments de seure i ser un grup, me sembla normal que cada un hi posi a la pràctica educativa un poc o molt de la seva forma de ser, ja que tots tenim la motxilla ben carregada de coses que ens influencien a l'hora d'actuar. Per tant, aquí hem de tornar a cercar l'equilibri entre fer molt d'allò que t'agrada a tu com a persona i fer també allò que no t' agrada tant, però que com a mestra  és igual d'important pels infants.

De totes maneres, na Joana sempre insisteix en que li agrada respectar les coses que als infants els agrada fer, i potser també fa poca “rotllana” perquè sap que als seus alumnes els agrada fer coses que impliquen més moviment.

Ja per acabar aquesta reflexió setmanal, vull compartir una cosa que me va passar  el   divendres 9. 

Va venir  en D. amb la seva àvia que no l’havia menat mai a l’escola. Aquesta setmana  havia tornat a fallar  un parell de dies perquè tenia febre, per tant, açò no fa més que dificultar el procés d’adaptació de l’infant, i com és lògic, en D. tornava entrar tot plorant amb el xumet a mos, mentre l'àvia el portava en braços .  Na Joana ,  justament havia sortit un moment i  jo estava sola dins l’aula per rebre aquell infant  plorant i l’àvia amb una cara de “tragèdia grega” que li déia que  no plores tot amb la llàgrima a l'ull. Jo sabia que no li podria prendre el fillet dels braços, perquè  ell faria un tro, i no estava aquella senyora per suportar massa plors més.
Així que vaig decidir  cridar per megafonia a na Joana que vingués a l’aula per favor. Ella tot d’una va venir i va poder agafar el fillet dels braços de l’àvia angustiada, i tot va quedar aclarid.
Però jo després me vaig estar  demanant si havia fet bé o no  cridant  a la mestra.
Sincerament crec que si, perquè vaig evitar una situació que possiblement hauria estat molt més violenta tant per l' infant, com per l'àvia, i per jo mateixa.

Però m’he quedat amb el dubte de si és la forma correcte d’actuar. És una postura molt còmode la meva, "ara no me pinta, cridaré a la mestra titular que me resolgui la papeleta", i tots sabem que les coses no són així. Però en aquell moment, vaig considerar que era per les circunstàncies, el millor que podia fer en aquell moment, o no.  
No ho sé, però esper averiguar-ho amb el temps.