CINQUENA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana he estat malalta fins dijous, i el divendres ja he pogut anar a classe. Era un dia especial perquè hem anat d’excursió a “sa tanca den Joan”. Hem vis perdius, moixets acabats de nèixer, un cavall i un poni al que els infants que han volgut han pogut colcar. Ha estat una sortida fantàstica que m’ha donat prou materia per reflexionar. Resulta que un cop finalitzada la sortida i quan tots els infants han marxat, les mestres entre elles han fet comentaris sobre com ha anat la sortida; comentaris als que m’han deixat participar molt generosament. El que més m’ha cridat l’atenció ha estat quan una mestra ha dit que “han vingut massa mares”. En un principi m’ha sobtat perquè he pensat que si des de l’escola el que interessa és la participació activa i la implicació de les famílies, si han vingut moltes mares és una cosa positiva. Però la mestra ho dèia per una altra cosa, que després he entès i compartesc completament. Hi ha hagut tres mares que han estat tot el temps pendents dels seus fills, i açò ha provocat que els infants no gaudissin gens de l’experiència, ni elles tampoc, perquè al veure patir els seus fills, elles tampoc han disfrutat. Una mare ha estat tot el temps passant pena perquè el seu fill no caigués, no s’enfiles, no corregués, no mengi tants de ganxitos,...... L’altre mare ha estat tot el temps portant el fillet en braços perquè l’infant ha plorat sempre seguit. La darrera de les tres ha estat amb el seu fill enfora de tots els altres "perquè sinó plorava", fins que la mestra li ha anat a cridar l’atenció i li ha dit que si l’infant plora és igual perquè el que ha de fer és integrar-se al grup. A aquestes tres actuacions de mares, imagino que amb els anys d’experiència acumulats n’hi podrem afegir moltes més i de tot color. Però arràn d’aquestes tres actuacions m’he fet preguntes sobre com intervenir amb delicadesa en aquests temes. Imagino que per la mestra no va ser gens fàcil dir-li a la mare que el deixés plorar i que no l’aïllés de la resta, va ser una actuació molt arriscada tot i que professional, perquè el que la mestra demostra en aquell moment és que el que l’hi importa és l’infant per sobre totes les coses. Però en el cas de la mare un, la mestra ens confessava que les ganes eren de dir-li: "deixa el fillet un poc tranquil i relaxat”. Però no li ha dit res , açò si! la mestra ja sap que per properes sortides no ha de comptar amb l'ajut d'aquesta mare en particular. Pel que fa a la mare dos, ha estat una mala reacció de l’infant. Possiblement tenia un mal dia i la mare ha optat per tenir-lo en braços per evitar fer passar una mala estona al seu fill. La pregunta és si per properes sortides se li donarà una altra oportunitat a aquesta mare i al seu fill o si ja passaran de dir li mai més de fer d’acompanyant. De totes maneres me deman fins quin punt és convenient fer reflexionar a les famílies en general i a les mares en particular, sobre quin és el seu grau de protecció cap als seus infants i fins on aquesta sobre preocupació i sobre protecció pot resultar perjudicial pel desenvolupament de l’autonomia dels seus fills. Recordo que vaig llegir en un article del que no recordo el títol, que citant Loris Malaguzzy, dèia que donar autonomia als nostres fills implica cert grau de risc i patiment als pares i no tots estàn disposats a cedir davant aquest. Imagino de forma molt gràfica una situació similar però amb dues reaccions diferents: Per una banda imagino un camí ple de clots i bonys que un infant ha de travessar. En la situació diguem-li un, veim una mare popa de suor amb un gran allisador de fusta, com els que fèien servir als camps de futbol de terra, que està intentant desesperada que el camí quedi lliure de clots i pedres. Segurament quan l’infant l’hagi d’atravessar, estarà ben llis, si, però possiblement caurà quan es tropissi amb el cordó de les seves bambes que la mare s’ha oblidat de fermar-li ben fort, possiblement preocupada per allisar-li el terreny. La situació dos que me ve al cap és el mateix caminot, i el mateix fillet. Però en aquest cas, està caminant tranquil.lament pel caminot, segur que la seva mare, que hi camina al costat, hi serà per aixecar-lo i curar-lo en cas de caure i fer-se mal. En ambdós casos hi ha la mateixa mestra per mitat del camí. Però en el primer cas està amb cara de preocupació pensant que la mare necessita més ajuda que el fill. I en el segon, els espera per continuar junts el camí i gaudir tots plegats, de l’experiència.