SETENA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana vaig contar un conte als infants de la meva aula i al dia següent el vaig contar a un altre grup. Vaig poder comprovar que el comportament dels altres era molt diferent als "meus". Els altres varen estar ben asseguts, escoltant tot el moment sense moure gaire bé ni les perpelles. Els meus es van estar quiets, i escoltant, però no com estàtues com van estar els altres. Aquesta gran diferència me va sobtar perquè realment els tres grups d'un any són totalment homogenis i quan es distribueixen els infants ho fan de manera que tots s'asemblin el més possible pel que fa als mesos de naixement, nombre de fillets i filletes, etc. Li vaig comentar aquesta observació feta a na Joana i ella me va confessar que sempre te grups moguts i que ella de vegades pensa que és ella la que ho provoca. En un principi no li vaig donar impòrtància a aquesta idea però després me va començar a rodar dins el cap. I si no fos tant extrany? Perquè en el grup de na Kay els infants li fan cas i a na Joana no? No pot ser que el paper de la mestra tengui més influència del que  pensem? Els infants son de les mateixes edats i els grups són bastant homogenis; per tant perquè a na Kay l’escolten i a na Joana no? Què ho fa diferent? Crec que poden ser molts els motius que ho expliquin, imagino que el fet de tenir unes normes ben clarament establertes pot influenciar; també l'acompliment de les mateixes i el ser rigurosos i constants a l'hora de fer-les complir també pot ser important; També crec que la repetició constant de les normes pot ajudar als infants a interioritzar-les millor; ser constant amb les rutines; ser perseverant amb el fet de participar, tots, en les rutines. Crec que tot açò són aspectes que s'han de tenir en compte per aconseguir que els infants facin cas a la mestra. Ho hauré d’observar.

Un fet que aquesta setmana ens ha sorprés gratament ha estat el canvi d’actitud que hem observat en un infant que es passava tota l'estona del pati plorant. Des que ha tornat de les vacances, ha estat com si ens haguessin portat un infant diferent. Com a mare havia estat testimoni d'aquests canvis maduratius en els meus propis fills. Però no havia tingut l'oportunitat de viure-ho des de l'escola. La veritat és que l'explicació és que l'infant ha madurat i en aquest procés ja no veu el pati com un lloc negtiu, sinó com un espai de joc  per explaiar-se. Pràcticament es passa tot el pati jugant i sense plorar; per tant, de moment l’adaptació al pati  que se li havia de començar a fer, ha quedat suspesa per moments. De moment juga sol, i això és millorable, però ens conformem amb el fet que no plori i que gaudeixi del pati igual que la resta d’infants, poc a poc, tot arribarà.