Aquesta setmana la meva reflexió comença enfocada cap a la part més decorativa del centre. Vos explic: hem de canviar la decoració dels passadissos de l'escola i ho hem de fer amb el motiu dels sentits, que és el tema de la UD que treballarem aquest trimestre. Arràn del darrer seminari que varem fer amb l'assignatura de Reflexió i innovació, els vaig proposar que la decoració del passadís passés de ser només decoració, per convertir-se en eines d’experimentació, així, l’únic que haurien de fer és posar els elements a l’abast dels infants, í ells ho veurien millor, i també ho podrien tocar. La resposta a les idees que tant els van agradar ha estat que al final posaran la decoració del passadís penjada del sostre com sempre, i així només farà polid. Arràn de tot açò la meva pregunta és: que és més important en aquesta escola, la decoració i la imatge que ofereixen , o els infants i el seu aprenentatge? Sincerament, ara mateix que m’he fixat, veig que tots els motius que es posen per decorar els passadissos i ambientar-los segons els temes escollits, tot, es posa a l’alçada dels adults, i així els infants només ho poden veure bé, si van en braços dels seus pares o mares. Per tant, en una escoleta on en teoria s’intenta “cultivar” l’autonomia dels infants, no haurien de començar per posar-lis totes les coses a la seva alçada? , sobretot perquè no requereixin dels adults que els acompanyen per veure el que han posat?
Decoració a part, aquesta setmana m’ha rodat molt dins el cap un tema que ve provocat per una situació personal que he viscut darrerament. Aquesta preocupació m’ha fet pensar en el fet que, per desgràcia, actualment hi ha famílies que cada final de mes ténen la gran preocu`pació de pensar com ho feim per "allargar" els diners. Parlo de famílies en l'atur, famílies que no cobren perquè treballen en empreses on els deben nòmines atrassades, famílies que no ténen treball i s’els acabarà la prestació de l’atur,…. Totes aquestes situacions realment dramàtiques, me fan pensar que avui en dia, sobretot en les escoles públiques, i més en el segon cicle d’educació infantil, els pares i mares ténen problemes molt més seriosos en els que pensar, i l’educació dels seus fills passa a un segon pla , perquè està en joc el pà dels seus fills. Crec que com a futurs mestres , hem de ser molt conscients d’aquestes situacions, i agraïr, als pares i mares les seves col.laboracions, perquè no sabem quines situacions econòmiques poden estar vivint les famílies que ens envolten. Crec que ens ha tocat viure en una època de donar molt i demanar poc, per tal que les famílies no es puguin veure abocades a haver de confessar amb vergonya que no ténen amb què mantenir els seus fills. I si és el cas, l’escola els ha de suposar un lloc on poder parlar del tema amb confiança i sense sentir-se jutjats.
Un altre punt de reflexió important d’questa setmana és que a l’aula dels llagosts tenim un infant del que mai he parlat perquè senzillament pensava que és un infant pillo que sempre crida l’atenció i prou. Però aquests dies, tinc la necessitat de parlar-ne perquè veig que és un cas que duu molta feina i preocupació a la meva tutora, i crec que ha arribat l’hora de parlar-ne. És un fillet molt inquiet, molt amorós i encara, en els dos mesos i mitg de pràctiques, no he vist cap tipus de joc amb el que sigui constant, i quan parlo de constància parlo d’un minut seguit jugant al mateix joc.
Podriem dir que el tipus de joc que dur a terme és agressiu. Sembla que gaudeix treient les juguines del seu lloc, les tira al terra i ja no hi juga més. Si un altre company juga amb un joc que li crida l’atenció, ell hi va i li pren el joc a la força i després en un instant aquella joguina ja ha perdut el seu atractiu i es dirigeix cap un altre infant. Les estones que juga de forma més constant, ho fa amb un amiguet i el seu joc consisteix en infringir les normes. Per exemple van amb la bici per tots els llocs on la mestra els té prohibits. Si juguen amb cotxes el joc és posar-los damunt la taula del berenar i llençar-los al terra, joc que també està prohibit perquè poden rompre els cotxets. La mestra cada dia es veu amb la necessitat de “castigar-lo” al racó de pensar, però a ell no li fa prou efecte i segueix fent el mateix dia rera dia. La mestra ha arribat un moment en què veu que haurà de demanar ajut als pares perquè el proper curs tindrà aquest grup més vuit infants més, i si aquest no està un poc més “tranquil” el grup se li fugirà de les mans.
Davant aquesta situació, la mestra ha demanat ajut a l’equip d’atenció primarenca i juntament amb ell estàn tractant de trobar diferents estratègies per aconseguir-ne una que ajudi a l'infant a controlar-se i a no ser tant agressiu i inconstant.
Jo he estat pensant amb el tema i he tret les meves pròpies conclusions al respecte.
- La primera és que na Joana no ha estat constant amb les normes i els infants, no les han interioritzades, per tant el curs vinent, na Joana haurà de ser molt perseverant des del primer moment.
- La segona és que l’objectiu d'aquest infant és atreure l’atenció de la mestra, la qual cosa és evident que aconseguieix, per tant, una estratègia que s’hauria d’intentar és ignorar-lo totalment, i reforçar-li només les conductes positives.
- La tercera és que tinc la sensació que l’infant ve molt nerviós ja de casa seva, la qual cosa me fa pensar que pot ser les coses entre els seus pares no estàn prou bé, o que l’infant veu comportaments a la seva casa que no li agraden i els canalitza d’aquesta forma . Per tant, el proper pas hauria de ser aconseguir una entrevista amb els seus pares, i prestar molta atenció a “allò que no diuen” mitjançant gestos, mirades que no es fan, qui entra primer a l’aula dels dos, com i on es seuen,…. Tots aquests detalls podran ajudar a disposar de més informació subliminal, i ajudar a clarificar situacions que ara són hipotètiques.
Arràn d’aquestes conclussions, he reflexionat sobre el paper de les mestres de cara a les famílies. Personalment no sé si les famílies són conscients d’aquesta confidencialitat que existeix a les escoles. Podriem dir que en aquest sentit les mestres són com els capellans, banquers, metges, serveis socials, advocats,….. és a dir, són professions en les que tot el que passa queda dins l’espai on es du a terme i no surt d’allà a causa d’aquest “pacte de silenci”. Per tant, si són cinscients d'aquest pacte, una mestra en un moment determinat, hauria de poder demanar amb confiança: Com estéis a casa? arribeu a final de mes? Vos féis mostres d’estimació?... Perquè totes aquestes coses afecten els infants directa o indirectament, i aquests ho reben i ho assimilen a la seva manera, i segons com hagi estat aquesta assimilació afecta al seu comportament dins l’escola.
Per tant crec que és molt important, tot i que sé que resulta molt delicat, tenir el màxim d’informació possible sobre l’entorn de l’infant, perquè és un bagatge que el fillet o la filleta porten dins la seva motxilla i és una informació que ens ajudarà a entendre millor alguns comportaments.
No hay comentarios:
Publicar un comentario