Onzena setmana de pràctiques

Aquesta setmana m'he posat  jo mateixa els deures i he intentat fixar-me en dos aspectes claus que se suposa que s'han de treballar  durant els cicles d'educació infantil, i a les escoles de zero a tres, hi figura com un important objectiu a assolir a nivell de currículum, i un aspecte rellevant a treballar a nivell de PEC. Un d'ells és   l'autonomía dels infants.

L'altre moment important és el que suposa   l'acomiat de la família i la benvinguda dins l'aula. M'estic referint al moment d'entrada a l'aula. 
En relació amb aquest darrer, Carme Thió de Pol i Pep Llanes en parlen  com un moment que per l'infant suposa un dels més importants del dia pel fet que s'ajunten en el mateix instant les dues persones o referents més immediats i que per tant,  l'infant més valora en la seva vida, i com a tal, s'ha de tenir molta cura perquè no pugui suposar un moment negatiu ni dramàtic. Pel que he  observat, els infants quan entren dins l'aula amb els seus pare, mare o persona que l'acompanya, en un primer moment es queden com  aturats mirant la resta avam què fan. Alguns en el moment en què l'adult, sobretot passa quan l'acompanyant és el pare o la mare, s'ha d'acomiadar definitivament,  viuen moments de plors i els adults reaccionen retrassant la seva marxa en un intent de calmar l'angoixa del seu fill o filla.  Altres adults surten ben decidits rient i dient-lis amb un bon somrís als seus fills: "tranquil, no passa res, t'ho passaràs bomba i jo prest tornaré ser aquí". Evidentment els infants ploren dos segons més, després en el mateix moment en que algun joc els crida l'atenció ja no s'enrecorden ni del pare ni de la mare ni de ningú més. Però el que més m'agrada i ho considero una bona pràctica, és que la mestra reb a cada infant de forma individual. És a dir, està sempre pendent de la porta mentre no han arribat tots els infants, i quan sent  que s'obre, ja deixa el què està fent i es dirigeix cap a l'entrada de l'aula per  rebre el fillet o filleta amb un "bon dia tal, com estàs? que has dormit bé?, que estàs content?" mentre diu tot això na Joana ja està de genolls al terra i espera amb els braços oberts per donar una abraçada i una besada a l'infant que acaba d'entrar. Després, un cop ha saludat  l'infant s'aixeca quedant a l'alçada de l'adult i li demana com ha dormit el seu fill o filla, si està bé, i intercanvien impressions. Aquesta me sembla una bona pràctica perquè és una "costum" que va començar possiblement com un pla d'acció per rebre les persones individualment, i amb la repetició s'ha convertit en una bona praxis amb la que  dóna a l'infant un moment inportant de protagonisme que el fa sentir bé, i això ajuda a enriquir la seva autoestima, i als pares també els dóna seguretat i confiança el fet de veure que la mestra els dedica un temps exclussiu a ells per parlar dels seus fills, la qual cosa agraeixen.

Pel que fa a l'autonomia he de reconèixer que s'està treballant més des que dins l'aula som dues.   I la mateixa mestra reconeix que estant sola moltes feines que ja haurien de fer els infants les  fèia ella per anar més de pressa: recollir les joguines, repartir els berenars, posar els coixins a l'estora..... són petites responsabilitats que els infants ja haurien de tenir assumides perquè esteim a final de curs, i he vist que les estàn assumint des que jo hi som. Aquí ténen a veure diversos factors, però els que pel que he pogut observar han fet més falta són la constància, la perseverància  i la repetició contínua de les normes per part de la mestra. Aquests són aspectes que he pogut observar absents i que jo poso a la pràctica perquè som més estricte i més constant, i ens està donant bons resultats; per tant crec que he duit a terme un pla d'acció molt determinat per aconseguir els objectius que eren:
-que els infants ajudin a recollir les joguines.
-que vagin a cercar el seu coixí per seure a l'estora i després el tornin a deixar.
-que els infants vagin al restiller a cercar el seu taleg del berenar.
D'aquests tres objectius podem dir que ho esteim aconseguint tot de cada dia millor.
Les joguines les reculleixen amb jo devora amb la capsa de les joguines als braços i força dir:" venga ara toca el cotxe,..... i ara vull un avió,..... i avam qui me dur una moto...." és a dir de forma lúdica.
Pel que fa als coixíns,  cada un va a cercar el seu coixí i el posa damunt l'estora, fins i tot me duen el meu, i l'objectiu també està bastant assolit. Quan acabem l'activitat de la rotllana els infants van a deixar el seu coixí al seu lloc, i ho fan bastant bé, sempre hem d'ajudar més a alguns i recordar-li a altres, però per general està bastant bé; i finalment quan acabem de cantar el "nyam, nyam" ells es dirigeixen a cercar el seu taleg del rastiller i ho fan la majoria. De fet, Carme Thió de Pol i Pep Llanes parlen que a través de la ritualització que es duu a terme a l'escola, els infants exerciten la seva autonomia, per tant es converteixen en activitats privilegiades i insubstituïbles pel desenvolupament de les capacitats i l'aprenentatge dels infants i també del seu benestar.
Per tant, el pla d'acció ha donat fins el moment, bons resultats. Només hi falta que el temps i la constancia ho convertesquin en una bona pràctica.
De tot açò que he explicat avui me queden unes paraules al cap que són com una pluja d'idees  a tenir en compte a l'hora de ser una mestra en ple rendiment. Aquestes paraules són: constància, perseverància, repetició, ajudar, joc, imitació, donar temps, respectar el temps dels infants, tenir paciència, ser estricte, posar normes, posar límits,  ser amorós, reforçar positivament, ser agraïd, estimar, confiança, respectar, donar protagonisme, empatía, escoltar, mirar a la cara, contacte físic,...............................

Avui, diumenge 13 de Maig, queden exactament 26 dies per acabar les pràctiques. La veritat és que aquesta ocasió ja ens permet donar un cop d'ull al retrovisor i començar a parlar de com han canviat les coses en el sentit de les pors i les inseguretats.

Recordo com al principi tant de les pràctiques com de l'assignatura de Reflexió i innovació, me posava dins el llit els vespres i me costava molt dormir-me perquè el meu cap donava voltes i voltes rumiant tot el que me vindria damunt i el difícil que me resultaria treure-ho tot endavant.

Me va costar molt conciliar la meva vida familiar amb la d'estudiant en pràctiques, me va suposar mals de cap i alguna llàgrima. Me va suposar mirar-me als meus fills el vespre mentre dormien i dir-lis amb carícies i besades que "els estimava molt però que sa mamà està un poc nerviosa".

I poc a poc, de forma natural, com han de passar les coses, tot va començar a rodar de forma tranquil.la com diuen en castellà "sin prisa pero sin pausa".

I ara he aprés a gaudir del que faig, els "meus bitxets" com els  dic als fillets i filletes de la classe dels llagosts han passat a formar part de la meva vida i jo de la seva. Els seus pares i mares me miren amb bons ulls i me ténen en consideració, la qual cosa és fantàstica i me fa sentir molt bé.

Les mestres des Pouet en general me ténen com una més, i comparteixen els seus comentaris i les seves bromes amb jo, i jo amb elles, faltaria més!

I na Joana, que vos puc dir d'aquesta tutora que m'ha tocat que és un àngel! crec que quan acabi les pràctiques serà a la que més enyoraré, a na Joana, amb sa seva forma tant dolça de xerrar, amb es seu caràcter tranquil i positiu, amb sa seva alegria per sa feina, i sobretot amb s'amor que sent per es seus fillets i filletes.

Si me demanassin què he aprés d'ella, ara mateix no sabria què contestar, perquè el que he aprés de na Joana va  més enllà del que passa dins una aula, és més que una estratègia o un recurs perquè els infants escoltin o es posin a recollir, és més profund, per açò és un aprenentatge inconscient que me sorgirà poc a poc en situacions que se me presentaran el curs que ve quan torni fer pràctiques, o en un moment determinat en una situació concreta, i llavors me vindrà a la memòria una reacció de na Joana o una paraula que li vaig escoltar, o una forma de mirar els infants i diré "que ho veus, açò ho féia o ho dèia na Joana".

El que tenc clar és que fins el dia d'avui, de tot el que m'ha passat durant les pràctiques fins ara, a la que més recordaré serà a ella.

Gràcies Joana

DESENA SETMANA DE PRÀCTIQUES

Aquesta setmana he de confessar que una preocupació me comença a rodar pel cap, i és el tema del projecte de millora. He estat mirant el blog i veig que cap mestra s’ha animat a penjar res, per tant ens haurem de posar les piles a veure si les engrescam. Crec que ens costarà, però a la fi, animarem  les mestres de que pengin el material, ja que el tutorial que els varem proporcionar és molt clar i senzill. De totes maneres crec que haurem de ser bastant cansadetes per allò que es vegin forçades a fer-ho con tal de no sentir-nos a noltros demanant: que heu fet blog???

 La veritat és que  tinc la sensació que el temps s’ens vindrà a sobre i haurem de fer moltes corregudes.  J tenim molt de material per anar llegint i elaborar un marc teòric pel treball, a més la professora Carme Pinya, ens ha passat molts enllaços amb informació que estic mirant poc a poc. El gran problema és que el nostre objectiu principal és que les mestres s’animin a fer una entrada setmanal com a mínim al blog, i veig que això ens costarà bastant perquè no les veig massa predisposades. Dimarts varem tenir tutoria amb na Carme Pinya i parlant amb ella me va  venir al cap la idea de posar-lis “feinetes setmanals” a les mestres des Pouet, per anar-les penjant al blog, i ja els he encarregat la primera. Esper que s’animin a fer-la i suposarà un primer pas important. El diumenge faré un repàs al blog i els penjaré la segona feineta, i així cada setmana, d'aquesta forma podrem anar avaluant el grau de participació, i ens servirà per anar treballant el alguns aspectes del projecte de millora com l'avaluació. Ja ho aniré contant!

La setmana que ve han d’obrir una aula de nadons i me vaig oferir per ajudar-les a muntar l’aula, crec que com a practicant me resultarà interessant veure com ho fan per muntar-la, ja que un dia, quan faci feina, me tocarà muntar una aula a jo, i tot i que suposo que imperarà bastant el sentit comú, com tot, me causa intriga saber com seleccionen el material de joc, quins criteris segueixen, com disposen el mobiliari, si segueixen cap ordre establert o si ho fan al gust de la tutora,… la veritat és que m’ha agradat anar a  ajudar perquè he fet una cosa diferent i he vist una ala del centre que no havia tingut l’oportunitat de veure mai; però realment la feina no ha estat tant profitosa a nivell d’aprenentatge com m’esperava perquè pel que he pogut observar, el criteri que fan servir per la disposició dels mobles és l’espai del què disposen i més o manco seguir l’organització que ja ténen les aules que estàn montades. Pel que fa a la decoració , molta cosa es va fent quan ja hi han els infants i la mestra els coneix millor  i pot veure amb quines coses jugaran més o manco i quines els cridaran l’atenció. Aquesta part de decoració me fa molta il.lusió perquè m’agrada molt tot el que és aquest món, i penso que si un dia treballo de mestra tindré una aula preciosa decorada pensant en l’estimulació dels infants i en la bellesa visual, ja que es pot aconseguir perfectament que una decoració sigui polida i els serveixi als infants per estimular-los.

La setmana passada vaig fer referència a un infant un poc mogut. La veritat és que haviem dit que optariem per adoptar l’estratègia de l’ignorància total i el reforç només de les conductes positives, i la veritat és que jo ho faig, però na Joana no, i me sap greu, però si és  tant inconstant no aconseguirem els objectius. Parlant amb na Joana, jo ja li he dit diverses vegades que ella ha de ser més constant amb l’acompliment de les normes, i una altra companya, na Kay, també li diu perquè sinó el proper curs ho passarà malament perquè tindrà vuit infants més i només que en tengui un igual de mogut que el que ja te,  li desbordaran el grup. Me sap greu per ella, però jo ho tenc molt clar, i açò no vol dir que jo sigui ni millor ni pitjor, perquè senzillament es tracta de maneres de treballar, però jo reconeg que amb els infants, amb els meus ho he fet, en un principi fins que no han interioritzat algunes normes bàsiques, una ha de ser cansada,  maleita i més caparruda que els infants, i un cop s’ha aconseguit l’interiorització de les normes, després ja podrem ser més amoroses que maleites, al manco així ho veig jo. Per tant, i des del meu punt de vista,   i ja de cara al curs que ve, na Joana haurà de plantejar-se sèriament que pel principi del curs 2012-2013, haurà de marcar molt clarament i molt estrictament les normes de l’aula, adoptar-les de forma molt constant i sobretot marcar  d’aprop a aquest infant per tal d’aconseguir al llarg del curs uns resultats òptims quant a l’aprenentatge de normes i rutines i funcionament del grup.

Som conscient que ja s’atraca el final de les pràctiques, i quan m’hi poso a pensar, noto com me puja un nus al coll. Sé que me farà molta pena acomiadar-me d’aquests fillets i filletes, que ja considero com a meus, però també he de reconèixer que me fa molta il.lusió acabar per poder recuperar un poc de calma en la meva vida, i sobretot, per poder disfrutar dels meus fills. Ara per exemple, jo estic aquí, un bon dissabte capvespre escrivint aquest diari, i el meu marit i els meus fills són a nedar a Son Bou, s’entén perquè vull acabar les pràctiques, no?

Crec que si m’aturo a pensar, hem tingut una setmana molt tranquila i normal. Potser és perquè noltros esteim més tranquil.les i això els infants ho capten i ho absorbeixen. Sincerament, si no fos per l'infant mogut, la classe seria molt bona de dur perquè la majoria dels infants sempre estàn satisfets, o això ens sembla a noltros, però de vegades penso que dins les classes sempre hi ha infants que necessiten saber-se el centre d'atenció de la mestra, el que els fa diferents són les formes de manifestar-se. Moltes vegades penso en els infants invisibles, que ara, ja som ben conscient que n’hi ha i sé qui són; per això procuro sempre, quan entro a classe a les nou del matí, anar a donar el bon dia a cada un dels infants, sobretot als de la classe dels llagosts, i dir-lis bon dia a cada un i donar-lis un beso i un estim. Crec que donar-li aquest temps exclussiu a ells els fa sentir bé i sentir-se reconeguts. Això crec que és una bona pràctica per sa meva part, i hauré de procurar tenir-la en compte el dia que treballi de mestra.

Novena setmana de pràctiques

Aquesta setmana la meva reflexió comença enfocada cap a la part més decorativa del centre. Vos explic: hem de canviar la decoració dels passadissos de l'escola i ho hem de fer amb el motiu dels sentits, que és el tema de la UD que treballarem aquest trimestre. Arràn del darrer seminari que varem fer amb l'assignatura de Reflexió i innovació, els vaig proposar que la decoració del passadís passés de ser només decoració, per convertir-se en eines d’experimentació, així, l’únic que haurien de fer és posar els elements a l’abast dels infants, í ells ho veurien millor, i també ho podrien tocar. La resposta a les idees que tant els van agradar ha estat que al final posaran la decoració del passadís penjada del sostre com sempre, i així només farà polid. Arràn de tot açò la meva pregunta és: que és més important en aquesta escola, la decoració i la imatge que ofereixen , o els infants i el seu aprenentatge? Sincerament, ara mateix que m’he fixat, veig que tots els motius que es posen per decorar els passadissos i ambientar-los segons els temes escollits, tot, es posa a l’alçada dels adults, i així els infants només ho poden veure bé, si van en braços dels seus pares o mares. Per tant, en una escoleta on en teoria s’intenta “cultivar” l’autonomia dels infants, no haurien de començar per posar-lis totes les coses a la seva alçada? , sobretot perquè no requereixin dels adults que els acompanyen per veure el que han posat?

Decoració a part, aquesta setmana m’ha rodat molt dins el cap un tema que ve provocat per una situació personal que he viscut darrerament.  Aquesta preocupació m’ha fet pensar en el fet que, per desgràcia, actualment hi ha famílies que cada final de mes ténen la gran preocu`pació de pensar com ho feim per "allargar" els diners. Parlo de famílies en l'atur, famílies que no cobren   perquè treballen en empreses on els deben nòmines atrassades, famílies  que no ténen treball i s’els acabarà la prestació de l’atur,…. Totes aquestes situacions realment dramàtiques, me fan pensar que avui en dia, sobretot en les escoles públiques, i més en el segon cicle d’educació infantil, els pares i mares ténen problemes molt més seriosos en els que pensar, i  l’educació dels seus fills passa a un segon pla , perquè està en joc el pà dels seus fills. Crec que  com a futurs mestres , hem de ser molt  conscients d’aquestes situacions, i agraïr, als pares i mares les seves col.laboracions, perquè no sabem quines situacions econòmiques  poden estar vivint  les famílies que ens envolten. Crec que ens ha tocat viure en una època de donar molt i demanar poc, per tal que les famílies no es puguin veure abocades a haver de confessar amb vergonya que no ténen amb què mantenir els seus fills. I si és el cas, l’escola els ha de suposar un lloc on poder parlar del tema amb confiança i sense sentir-se jutjats.

Un altre punt de reflexió important d’questa setmana és que a l’aula dels llagosts tenim un infant del que mai he parlat perquè senzillament pensava que és un infant pillo que sempre crida l’atenció i prou.  Però aquests dies, tinc la necessitat de parlar-ne perquè veig que és un cas que duu molta feina i preocupació a la meva tutora, i crec que ha arribat l’hora de parlar-ne.  És un fillet molt inquiet, molt amorós i encara, en els dos mesos i mitg de pràctiques, no he vist cap tipus de joc amb el que sigui constant, i quan parlo de constància parlo d’un minut seguit jugant al mateix joc.

 Podriem dir que el tipus de joc que dur a terme  és agressiu. Sembla que gaudeix treient les juguines del seu lloc, les tira al terra i ja no hi juga més. Si un altre company juga amb un joc que li crida l’atenció, ell hi va i li pren el joc a la força i després en un instant aquella joguina ja ha perdut el seu atractiu i es dirigeix cap un altre infant. Les estones que juga de forma més constant, ho fa amb un amiguet i el seu joc consisteix en infringir les normes. Per exemple van amb la bici per tots els llocs on la mestra els té prohibits. Si juguen amb cotxes el joc és posar-los damunt la taula del berenar i llençar-los al terra, joc que també està prohibit perquè poden rompre els cotxets. La mestra cada dia es veu amb la necessitat de “castigar-lo” al racó de pensar, però a ell no li fa prou efecte i segueix fent el mateix dia rera dia. La mestra ha arribat un moment en què veu que haurà de demanar ajut als pares perquè el proper curs  tindrà aquest grup més vuit infants més, i si aquest  no està un poc més “tranquil” el grup se li fugirà de les mans.

Davant aquesta situació, la mestra  ha demanat ajut a  l’equip d’atenció primarenca i juntament amb ell estàn tractant de trobar diferents estratègies per aconseguir-ne una que ajudi a l'infant a controlar-se i a no ser tant agressiu i inconstant.

Jo he estat pensant amb el tema i he tret les meves pròpies conclusions al respecte.

-          La primera és que na Joana no ha estat constant amb les normes i els infants,  no les han interioritzades, per tant el curs vinent, na Joana haurà de ser molt perseverant des del primer moment.

-          La segona és que l’objectiu d'aquest infant és atreure l’atenció de la mestra, la qual cosa és evident que aconseguieix, per tant, una estratègia que s’hauria d’intentar  és ignorar-lo totalment, i reforçar-li només les conductes positives.

-          La tercera és que tinc la sensació que l’infant ve molt nerviós ja de casa seva, la qual cosa me fa pensar que pot ser les coses entre els seus pares no estàn prou bé, o que l’infant veu comportaments a la seva casa que no li agraden i els canalitza d’aquesta forma . Per tant, el proper pas hauria de ser aconseguir una entrevista amb els seus pares, i prestar molta atenció a “allò que no diuen” mitjançant gestos, mirades que no es fan, qui entra primer a l’aula dels dos, com i on es seuen,…. Tots aquests detalls podran ajudar a disposar de més informació subliminal, i ajudar a clarificar situacions que ara són hipotètiques.

Arràn d’aquestes conclussions,  he reflexionat  sobre el paper de les mestres de cara a les famílies. Personalment no sé si les famílies són conscients d’aquesta confidencialitat que existeix a les escoles. Podriem dir que en aquest sentit les mestres són com els capellans, banquers, metges, serveis socials, advocats,….. és a dir, són professions en les que tot el que passa queda dins l’espai on es du a terme i no surt d’allà a causa d’aquest “pacte de silenci”. Per tant, si són cinscients d'aquest pacte,  una mestra en un moment determinat, hauria de poder demanar amb confiança: Com estéis a casa? arribeu a final de mes? Vos féis mostres d’estimació?... Perquè totes aquestes coses afecten  els infants directa o indirectament, i aquests ho reben i ho assimilen a la seva manera, i segons com hagi estat aquesta assimilació afecta al seu comportament dins l’escola.

Per tant crec que és molt important, tot i que sé que resulta molt delicat, tenir el màxim d’informació possible sobre l’entorn de l’infant, perquè és un bagatge que el fillet o la filleta porten dins la seva motxilla i és una informació que ens ajudarà a entendre millor alguns comportaments.

El pla de millora

La idea del projecte de millora que esteim portant a terme la meva companya Carol García i jo mateixa, és fer un blog de l'escoleta. 

Al principi de saber on aniriem a fer les nostres pràctiques, el primer recurs per informar-nos sobre l'escola va ser visitar el seu blog, i ens va sobtar molt comprovar que l'escoleta no en te. Vivim en una època en la que l'internet s'ha convertit en una eina bàsica per treballar, nosaltres ho sabem molt bé, i considerem que les possibilitats que el món virtual ofereix són il.limitades. Dins aquesta societat tant tecnològica i tant informatitzada, l'espai virtual significa una finestra al món, que amb un bon ús, suposa un gran mostrador de tot allò que passa. Dins aquest gran mostrador, els blogs representen una forma d'obrir-se a  la informació, i representa una nova eina de comunicació des de l'escola cap a les famílies i a la inversa també. Per tot això, considerem necessari que l'escola disposi d'un blog que serveixi per informar i donar a conèixer tot allò que es dur a terme dins l'escola. La idea del blog sorgeix com una eina de comunicació i d'interrelació família-escola, per la qual cosa, la idea central és que les famílies també hi tenguin el seu espai on poder compartir experiències, preocupacions i informació rellevant pels seus fills i filles i per tota la comunitat educativa en general.

La nostra idea bàsica és crear el blog i deixar-los-hi preparat perquè elles el facin servir de forma "normal" com una part més dins la seva tasca docent. És per tant, l'objectiu principal ensenyar les mestres a fer-lo servir, fer-lis entendre i trobar el sentit del fet de tenir un blog de l'escola, i finalment, engrescar-les i motivar-les a perdre-li la por i arribar a utilitzar-lo com un recurs més.

PLA DE FEINA

 Revisant el contracte d'aprenentatge....

El primer contracte d'aprenentatge que vaig realitzar dèia que necessitava millorar aquests aspectes següents:

- Ser més autònoma quant a l'aprenentatge

Actualment crec que estic aprenent a ser-ho, ja que si necessito informació, sé on anar a cercar-la i aquesta m'ajudarà per exemple, a l'hora de justificar el projecte de millora.

- Argumentar millor el que he fet i perquè

I ara veig que argumentar de vegades és difícil perquè resulta cansat sempre haver d'estar cercant arguments que recolzin una idea, som conscient de la importància i de la necessitat de saber trobar bons arguments, ja que convéncer a la gent, ens servirà de molt a l'hora que aniguem a treballar. Per tant, "estoy en ello"

- Detectar i sobretot analitzar els errors

Això ho estic fent millor del que me pensava. M'està resultant fàcil, perquè m'he adonat que som més observadora del que me pensava, i això és molt positiu a l'hora de detectar errors. Pel que fa a l'anàlisi, aquest sempre requereix del factor temps, que sincerament, no disposo de tot el que desitjaria, per tant, me falla un poc més, per tant hauré de continuar treballant aquest aspecte.

- analitzar i reflexionar sobre el funcionament dels centres d'educació infantil

Aquest aspecte també m'està resultant més senzill de fer del què pensava. En un principi quan te parlen d'analitzar el funcionament del centre sembla que te parlin d'una cosa molt grossa, però quan hi ets, i revises el PEC i la documentació del centre, veus que més o manco, tot és el mateix, però en diferents noms. Per tant no resulta tant complicat com pensava en un principi.

 - analitzar i reflexionar sobre alguns  processos d'ensenyament aprenentatge

També m'ha sorprés la meva capacitat per reflexionar sobre aquests aspectes. Pensava que no estava capacitada per fer-ho, però a mide que coneixes el dia a dia de l'aula i el centre, i te vas familiaritzant amb les formes de fer feina, poc a poc hi veus els punts forts i els febles, i per tant, te pots aventurar a analitzar i reflexionar amb més criteri.

- reflexionar sobre el projecte de millora

El que me passa és que tenim un projecte de millora pensat des del principi, projecte amb el que varen estar d'acord, tant els tutors com les tutores i claustre del centre, i només ens falta l'Ajuntament i l'empresa que dur l'escoleta. Per tant, la part més pràctica del projecte està en marxa, el que me passa és que amb el dia a dia estic vegent petits projectes de millora que es podrien dur a terme per exemple a nivell d'aula o de pati, i això me fa reflexionar sobre la idoneïtat del projecte que els hem proposat en un principi.

Vuitena setmana de pràctiques

 
El  dimarts  capvespre vaig  assistir a la meva primera reunió amb pares i mares. En un principi la reunió s’havia de fer cada grup per separat, però a causa de l’afonía que patía una de les tres mestres del cicle, varen convenir de fer- la  dins la sala de psico els tres grups junts. Crec que està molt bé per  part de les mestres, perquè se senten més recolzades al tenir les companyes aprop; però per la part dels pares i mares, crec, per l’experiència que tenc com a mare, que si les reunions es fan en petit grup, sempre hi ha més participació, per allò de la confiança. De totes maneres, recordo que les reunions a les que jo he assistit com a mare, dins el grup classe, s’allargaven de forma innecessària, per tant va bé fer-ho en gran grup, si això suposa acursar- la , ja que per tractar temes trascendentals,  es fa en privat amb la mestra, per tant , me va semblar molt bé fer-la en gran grup. El que vaig trobar a faltar, va ser  una millor posada en escena. Les cadires estaven colocades en rotllo la qual cosa està genial, i al terra disposats com elements decoratius, hi havien un sol, un melicotó un girasol i uns ocellets, que formen part del conte que serà el fil conductor de la unitat didàctica dels sentits. Tot això està molt bé, però me sembla que es podria haver preparat un power point ben mono amb imatges per anar il.lustrant tot allò del què parlaven ja que en primer lloc van fer un breu resum de les activitats portades a terme durant el segon trimestre, i si s'hagués fet servir un suport visual atractiu amb quatre fotos que significarien una mostra de tot el que s'ha fet,  la reunió podria haver resultat més atractiva i engrescadora pels pares i mares. Esteim  en la era tecnològica i les mestres han de perdre la por de fer servir un ordinador i d’elaborar una presentació amb diapositives. Vivim en una època en que la imatge ho és tot, i en aquesta reunió he trobat a faltar una presentació amb imatges perquè els pares i mares vegin tot el que els seus fills fan i aprenen a l’escola.

El dimecres varem tornar  treure les paneres i vaig poder observar que pel que fa als infants es dónen diverses reaccions: per una banda trobem tres filletes que són de Juny, Agost i Novembre, que se seuen i juguen amb tots els materials perfectament bé. Per altra banda trobem els tres grans que només les fan servir per agafar tot d’una algun material com les cadenes o els pots de llauna, i tirar-los o fer-los servir com a tambors. Finalment un tercer grup de comportaments englobaria als infants de“mitjana edat” que van agafant els elements d’un en un o de dos en dos, i se’n van a jugar a un altre espai de l’aula. Davant aquesta observació podem dir que el nombre d’infants que realment acompleixen amb les normes del racó són tres, i la resta no fa cas, per tant la meva pregunta és: realment funciona aquest racó? Amb quin objectiu es va introduir aquest racó dins l’aula? Estàn convençudes les mestres de la necessitat de tenir aquest racó dins l’aula? Estàn dispostes a mantenir aquest racó dins l’aula i deixar-lo així? O intentaran, conscients com són de la poca participació que fomenta, canviar alguns elements o estratègies? Totes aquestes preguntes me vénen al cap perquè  la impressió que tinc és que aquest racó així com està, no funciona. El que passa és que no sé amb quins objectius s’ha creat, i per tant, això me fa molt mal opinar, i només puc parlar des de les impressions, però considero que s’haurien de plantejar algunes reformes per veure si li poden treure més profit. En realitat me dóna la sensació que la mestra no sap exactament quin és l’objectiu de tenir aquelles paneres dins l’aula, o millor dit, no crec que li trobi el sentit a tenir aquell racó dins l’aula tenint el joc heurístic com han tingut al llarg de tot el segon trimestre. Si vos som sincera, aquell racó estones “fa nosa” perquè ocupa un espai que es podria fer servir per altres coses que tindrien més sentit com que els infants hi deixin els seus coixins.

La idea dels racons està molt bé sempre i quant aquests estiguin molt ben pensats i tenguin un objectiu molt clar.  Penso que de vegades els infants han de jugar pel plaer de jugar i prou, però també considero que això ja ho fan o ho haurien de fer prou a les seves cases, i a les escoletes s’els haurien d’oferir els racons més pensats perquè facin allà el que a casa no poden fer normalment. 

Un altre racó que hi ha dins l’aula i que realment no es fa servir amb la funció que es va posar, és la cuineta. La cuineta és un moblet de plàstic de colors, que només fan servir per muntar-lo i desmuntar-lo, i quan està desmuntant, ja ha perdut el seu encant. I jo penso: realment és necessari tenir una cuineta que fa tant poques ganes de jugar-hi? Sincerament, en els moments de joc lliure les tres aules ténen les portes que les intercomuniquen obertes, i els infants poden anar a les altres aules a jugar; aules on sí ténen unes cuinetes de fusta precioses que sí conviden a cuinar i jugar; per tant,  crec que si a la classe dels llagosts es llevés la cuineta es podria substituir i posar un altre racó com el metge o la farmàcia , o la botigueta, i els que volguessin jugar amb la cuineta ho podrien continuar fent a les aules del costat que disposen de cuinetes tant encantadores, i la nostra es podria ben substituir per un racó que motivi un poc més als infants a jugar-hi més, i a no  desmontar-lo tant. Ho hauré de proposar, i potser puc introduir un petit projecte de millora dins l’aula proposant un racó nou.

Un altre punt important de reflexió d'aquesta setmana ha estat el pati.  Un dia  les mestres van estar comentant que volien posar al pati jocs nous perquè els semblava que els infants estaven avorrids dels cotxets i les pilotes. Elles van pensar i de fet, ho han posat, pots de llauna, pinyes i pals de fusta per jugar , a part dels cotxets i cavalls de plàstic que ja ténen. Tot això està molt bé, però el que veig és que segueix essent més del mateix: més pots de llauna igual que a les paneres, més pinyes, fustes, més "pseudo heurístic" en definitiva, per tant, no els aporta res de nou, i els infants no hi treuran cap profit ni creatiu, ni imaginatiu, perquè segueixen essent els mateixos elements que ténen dins les aules. Des del meu punt de vista, crec que s’ha de posar material nou i diferent i que a més, ajudi a desenvolupar la creativitat dels infants, i  que el seu ús els suposi reptes cognitius. He pensat que es pordien  posar capses de cartró de diferents mides, des de capses de suavitzants de roba que són grosses i fortes, fins a petites capses de desodorants, etc. Es poden aconseguir al supermercat, només cal avisar-los que ens les guardin, i els infants les podran fer servir al pati per posar-s’hi a dintre, per fer torres, per guardar-hi coses, per encaixar-les unes amb altres,…. I un llarg etzètera. A més, com que es quedaran al pati no suposen cap problema d’espai i si a més es vol , es poden forrar de diversos colors per fer-les més atractives visualment, i si és amb plàstic adhesiu, millor perquè així les impermeabilitzaran contre les boques mossegadores dels infants. Li vaig comentar a na Joana i a ella li va semblar bé, a la reunió de cicle  ho proposaré a les altres. Ja ho contaré.

Per acabar amb aquesta reflexió setmanal, afegir que  m’estic donant compte que a mide que avancen les meves pràctiques i me trobo més còmode dins l’aula, noto que me surt “la vena crítica”, espero que constructiva. Imagino que també és normal, però de vegades m’agafa por, perquè no voldria donar la impressió de ser una “marisabidilla”, però és veritat que vaig agafant coratge, i aquest és fruit de que cada cop coneixo més el funcionament del centre i comparteixo o no algunes coses. El que vull que quedi clar és que no pretenc descalificar ningú; sinó aportar altres punts de vista diferents de la mateixa cosa, sempre amb la intenció de millorar i d’aportar reflexions que me resultin profitoses pel meu aprenentatge.